Estic convençuda que tot el cas judicial contra la presidenta Laura Borràs s’emmarca, de ple, en allò que s’ha anomenat la justícia patriòtica, és a dir, la persecució ideològica de l’independentisme, a través dels ressorts de la justícia espanyola. Així ho vaig defensar en el programa FAQS, quan en vàrem parlar, i per aquest motiu vaig signar el manifest de suport que es va publicar. Tenim tantes evidències d’aquesta lawfare judicial permanent contra líders independentistes que no costa gaire imaginar que un afer d’irregularitat administrativa s’hagi inflat fins al punt de demanar anys de presó contra la presidenta. I més quan no hi ha hagut cap ús il·lícit de diners públics, i quan la feina, per la qual es varen signar els contractes, es va fer.

No pertanyo, doncs, al persistent exèrcit d’opinadors i polítics que voldrien anorrear-la del panorama polític; ans al contrari, estic convençuda que Borràs és una líder d’enorme carisma polític, el futur de la qual semblaria no tenir sostre. Des d’aquesta posició inequívoca, també estic convençuda que la indesitjable topada que es va produir entre Francesc de Dalmases i la sotsdirectora del FAQS Mònica Hernàndez, arran de l’entrevista que li varen fer, és indefensable de qualsevol posició. Atès que jo no hi era present, no puc afirmar o desmentir els detalls més abrandats que s’han publicat a la premsa, i és molt probable que tota la informació hagi de baixar algun graó d’intensitat. Però hi ha dos fets que són irrefutables, ateses les informacions dels testimonis: un, que Dalmases li va etzibar una bronca descomunal a la Mònica, perquè creia que “no s’havia tractat bé” la presidenta; i dos, que els crits eren tan sonors, que es varen sentir a plató. De fet, si em permeten la impressió personal, aquell dia, sense saber què havia passat (jo hi vaig entrar molt més tard), vaig trobar-me la Mònica molt trasbalsada, cosa que em va semblar estranya, perquè tendeix a ser una dona molt coratjosa i animada. Ara ja sé què passava aquella nit... Fora bo, doncs, que tant Laura Borràs com Francesc de Dalmases deixessin de situar aquest desagradable afer en el terreny del victimisme i la cacera de bruixes, i assumissin que no varen estar a l'altura de la situació. Tal vegada la tensió que estan vivint, els nervis del moment, el que vulguin, però el que va passar és inacceptable i només hi ha una sortida: demanar disculpes. I, pel camí, que Dalmases deixi la comissió de ràdio i televisió, fins i tot per ell mateix, atès que aquest afer el connotarà per sempre.

Ni Dalmases, ni la presidenta Borràs, ni cap càrrec públic té la potestat de decidir com s’exerceix el control de la premsa, i quan s’atorguen aquest dret, degraden la democràcia

Aprofito el tema per fer una reflexió més de fons. Ja seria hora que els polítics entenguessin dues coses: una, que la informació és un bé públic; i dos, que respondre a les preguntes dels periodistes no és un dret, sinó un deure. Però en el nostre país (probablement per herència dels anys de dictadura), els polítics es creuen amb el dret de tenir entrevistes amables, on els periodistes siguin mers escrivents del que volen dir. Si em permeten la confessió, jo no he entès mai aquesta “por al periodista” i, de fet, quan estava en política, m’agradaven molt més les entrevistes difícils, perquè era on podia créixer de veritat. Però des dels temps de l'“això no toca” del president Pujol, s’ha establert una mena de relació de privilegi dels polítics per damunt dels periodistes, tot oblidant que, si els partits polítics són un pilar de la democràcia, el control de la premsa n’és un altre. En aquest sentit, resulta estrany que la baralla es produís arran de l’entrevista a Laura Borràs, que tendeix a ser valenta en les respostes. Però quan Dalmases s’excita sobre manera i carrega contra la sotsdirectora del programa, està enviant dos missatges molt lesius per a l’equilibri democràtic de poders: un, que té dret a dictar com han de ser les preguntes; i dos, que creu que la direcció d’un programa ha de dir als periodistes com han de preguntar. Amb un afegit igualment indesitjable: si etziba una bronca d’aquestes dimensions a una professional, és perquè creu que pot fer-ho. La qual cosa implica que no és la primera vegada que esbronca periodistes. Aquesta funció de comissari polític censor és, desgraciadament, molt habitual en la relació entre polítics i periodistes a Catalunya (i a Espanya), per bé que no sempre es fa de manera tan pública i barroera. Sigui com sigui, no hi ha manera de defensar el capteniment de Francesc de Dalmases: ni TV3 és seva; ni li correspon dictar normes als programes; ni és ell qui ha de decidir el tarannà d’una entrevista. Altrament, si Laura Borràs va a una entrevista, en ple embolic judicial, què espera que facin els periodistes? Preguntar-li sobre les puntes de coixí?

No puc acabar aquest article sense assenyalar l’enorme, immensa, gegantina hipocresia de la resta de partits que ara s’han escandalitzat amb l’afer Dalmases. Sens dubte, ha estat una actuació inacceptable i així ho he argumentat al llarg de l’article. Però feta la severa i necessària crítica, cal subratllar que Dalmases ha fet de manera grollera i ostentosa allò que els altres fan de manera més subtil. He estat en molts mitjans de comunicació i en tots ells he sofert —i ha sofert el programa—, la ingerència constant dels comissaris polítics de torn, que suggereixen, pressionen, intervenen i sovint amenacen, a banda d’impedir entrevistes d’uns o imposar-ne d’altres. Fins i tot he estat en programes cancel·lats pel govern de torn i en tot l’espectre ideològic, i jo mateixa he deixat de col·laborar en més d’un lloc, i he estat en llistes negres, per la pressió política. La mateixa desaparició del FAQS té molt a veure amb la ingerència política. Si afegim les generoses subvencions públiques als mitjans, que es fan servir com a contraprestacions de favors ideològics, o el ball de les llicències de ràdio i televisió, es tanca el cercle de la ingerència política en els mitjans de comunicació, tant públics, com privats. És a dir, Dalmases escridassa forassenyat en públic, allò que d’altres fan amb trucades més subtils, però la mateixa intenció. L’objectiu sempre és el mateix: l'ús dèspota del poder per aconseguir controlar la informació. I d’aquest ús, alguns partits en són doctors en càtedra.

Amb tot, no vull que la crítica global minimitzi, per la via de la generalització, la gravetat de l’actuació de Dalmases. Res del que va fer era permissible: ni esbroncar un programa; ni exigir una entrevista amable; ni voler dictar les preguntes. Ni ell, ni la presidenta Borràs, ni cap càrrec públic té la potestat de decidir com s’exerceix el control de la premsa, i quan s’atorguen aquest dret, degraden la democràcia. El pitjor és que ho facin persones que lluiten per la llibertat de Catalunya. Però quina llibertat és aquella que es fonamenta en trepitjar altres llibertats? Ho sento, però això la pàtria no ho justifica...