Acostumem a dir que l’estiu, qui sap si perquè els cronistes i els polítics són torrant-se a la platja, és un desert de notícies. Jo també vaig caure en aquest tòpic durant molts d’anys però darrerament, i mercès a la foguerada climàtica (que ens escalda la consciència fins a deixar-nos mig dements), diria que, precisament a causa del fet que tot Déu abaixa una mica la guàrdia, els mesos de canícula són especialment fructífers a l’hora de conèixer més bé l’esmunyedissa natura del poder. Fixeu-vos, per exemple, en aquesta obra mestra performativa que ha ordit el Govern en ocasió de l’últim eclipsi total de sol, un acte ben joliu de la naturalesa que la instància més alta del país va decidir inaugurar —talment com si el moviment dels astres fos la Fira del Torró— i que el mateix presi 133 ens va recomanar "gaudir amb responsabilitat", com si, per conseqüència lògica, existís una forma "irresponsable" de festejar els valsos planetaris, qui sap si mamant litres de ratafia o visitant el putiferi més proper.
A casa entenem molt bé que l’administració tingui la gosadia d’apoderar-se fins i tot de les meravelles visuals que ens regala la Mare Natura, però diria que resulta ben simptomàtic que l’administració pretengui fardar d’haver gestionat com Déu mana la sincronia dels astres, i més encara si pensem en el desgavell posterior en termes de mobilitat ciutadana (un caos ferroviari sobre el qual, amb un sentit de l’humor quasi britànic, el secretari per a la Mobilitat i Infraestructures del Departament de Territori, Habitatge, Transició ecològica i Aguanta’m el cubata, Manel Nadal i Farreras —ai, els cognoms...—, va limitar-se a dir que sí, que potser els havia fallat la comunicació i que sí, que potser també hi havia pocs trens!). Al Govern potser caldria haver-li exigit un pèl més de modèstia, car després del vodevil d’aquest any amb els mestres, els doctors, els bombers i els usuaris de Rodalies, el que menys podria esperar-se és que el famós lema "de tothom" també inclogués la dominació estel·lar.
Tot això pot semblar risible, però demostra a la perfecció el gest d’unes elits, les catalanes, que han anat renunciant feliçment a qualsevol poder real sobre l’exercici de l’autoritat a casa nostra (tot i que gratin com hienes el socarraet de les prebendes que encara els regala el règim del 78). Un altre exemple del que explico, també fruit de l’ardència solar d’aquest agost, ha estat la brillant pensada d’Oriol Junqueras segons la qual caldria ordir un pacte perquè un grup d’experts (formats per "persones solvents" i amb "pressupostos estables") es fes càrrec del Departament d’Educació durant els pròxims dotze anys. Alehop, quina idea més bella! Vist que els nostres líders —de la pràctica totalitat de partits— han transformat el sistema educatiu del país en un fangar (per això la consellera del ram prefereix obviar la galindaina aquesta de PISA), el que caldria fer, diu el mossèn en cap de la tribu, és allunyar-lo de la política amb un pacte que n’elimini la característica primordial: el dissens.
Aquestes dues fugides del poder impliquen potser l’últim cop de cua de la generació que ha viscut el procés, una sèrie de manaires castrats per la deixadesa i l’estovament
Evidentment, si un pacte com aquest —en el qual caldria incloure mestres, famílies, sindicats i la mare que els va parir a tots— s’arribés a promoure, els polítics de torn hi acabarien situant "persones solvents" de la més estricta confiança. Però el punt clau de la cosa supera l’àmbit educatiu i aquesta idea de bomber pròpia d’algú que té poca feina, rau, goso insistir, en acceptar de forma implícita el fracàs de la política per blindar una determinada acció. Els ciutadans, diria jo, no volem polítiques d’unitat imposades a la força; contràriament, acostumem a gaudir la multiplicitat d’opinions, perquè això justament ajuda a provocar que l’opció guanyadora gaudeixi de més solidesa (d’això, en teoria, va l’estat liberal-il·lustrat modern). Mentre els socialistes renuncien al Govern del dia a dia per covardia —i un amor sobtat a l’astronomia—, polítics com Junqueras ens estan dient que, bo i mantenint poder i sou, millor que dels afers més candents se n’ocupin uns quants buròcrates de l’anonimat.
Per molt que semblin anecdòtiques i allunyades, aquestes dues fugides del poder (sumades al fet que els nostres polítics hagin assumit que ésser un líder català només té l’objectiu d’arreglar els desperfectes causats per Espanya, com ara els trens i etc.) impliquen potser l’últim cop de cua de la generació que ha viscut el procés, una sèrie de manaires castrats per la deixadesa i l’estovament. En aquest sentit, diria que —més enllà de la independència, que juntaires i republicans han fet molt més difícil a dia que passa— la novetat política i els lideratges del futur sorgiran de tot aquell qui gosi poder tornar a fomentar el sentit de poder als catalans, i perdoneu-me el joc de mots un pèl ferraterià. Com més se n’allunyin ells i més el cerquin als estels o al regne dels homes de negre, en resum, més ens l’haurem d’apropiar nosaltres; com més esguardin el cel i la deixadesa, més haurem de mirar a terra...
Hi ha un buit de poder a Catalunya, però, en política, tots els espais s’acaben omplint. De moment, contempleu la visió d’aquest immens forat.