Aquest és el meu vintè curs escolar com a professor de batxillerat al nord d'Europa, i si us he d'explicar quin és el canvi més profund que he viscut en aquest temps, ho tinc ben clar: fins fa una dècada no estava preocupat pel futur dels meus alumnes, ara sí. Vivim en un món com més va més hostil, en què els vells imperis s'han despertat i les democràcies trontollen, la competició pels recursos i la tecnologia serà encara més ferotge, i crec fermament que no estem donant les eines que els nostres joves necessitaran quan siguin adults.
En aquests vint anys he vist com els continguts dels plans d'estudis se simplificaven en nom de les competències, i eliminàvem avaluacions per no angoixar els alumnes. He viscut com la irrupció de TikTok els fregia el cervell i la capacitat de concentració, i ChatGPT els disparava el tret més propi dels adolescents, la mandra. He patit l'entrada massiva de tecnologies inútils a l'aula, i les lliçons d'uns pedagogs que treballen al marge de la realitat escolar. I també he comprovat l'erosió de la professió docent, entre burocràcies absurdes i uns polítics que tenen uns interessos oposats als nostres. Tot això, repeteixo, al nord d'Europa, on malgrat tot les coses funcionen millor que a Catalunya.
Dimarts passat es van publicar els resultats de l'informe PISA, catastròfics a gairebé tot Occident i amb l'anomalia dels resultats falsejats de casa nostra. La situació és gravíssima, amb un terç dels adolescents que té greus problemes per comprendre un text. Aquest fet no és cap concepte abstracte, ni és important per si els joves llegiran més o menys llibres. No, la comprensió lectora és la capacitat d'entendre el contracte laboral que hauràs de firmar, la factura del banc o les instruccions del metge. És la possibilitat de detectar les trampes al discurs d'un politicastre o d'un guru professional, i la porta que et permet copsar les crisis i evitar que t'engoleixin. Un alumne que no entén el que llegeix serà un adult indefens.
Tenir un sistema educatiu que s'ensorra respon a la voluntat dels nostres polítics
Però siguem sincers: a Catalunya això li importa a algú? Quant va durar la presència de l'informe PISA als mitjans catalans, quaranta-vuit hores? La televisió i la ràdio públiques, com és habitual, van treure a passejar la parada dels monstres. Aquí un catedràtic que ha bastit la carrera a partir de dogmes ideològics i no del coneixement científic de com funciona l'aprenentatge. Allà un rendista de la faràndula que creu que l'única feina de l'escola és crear bones persones. De mestres que són a la trinxera educativa en van sortir ben pocs, perquè podrien dir alguna cosa incòmoda per als interessos del PSC, i ja sabem com se les gasta el Govern del president Illa amb les veus dissidents.
Tenir un sistema educatiu que s'ensorra respon exactament a la voluntat dels nostres polítics. Que no vam decidir tots plegats que seríem un racó de món dedicat al turisme i a la construcció, i que tenir una població qualificada era irrellevant? Que només ens calien paletes, cambrers i obrers dedicats als serveis, i que si feia falta n'importaríem uns quants milions? I que pagar tantes carreres universitàries era un mal negoci perquè igualment els més capaços acabarien fora? Si l'objectiu era que el poble fos una massa estable de mà d'obra barata i vulnerable, l'èxit ha estat immens. Davant d'aquest model social, la resposta de la classe mitjana autòctona ha estat segregar-se, i molts pares han fet un gran esforç econòmic per assegurar als fills un entorn més homogeni. Tot i això, són uns il·lusos: els rics (i els polítics) blinden la reproducció de classe portant els fills a centres que segueixen un pla d'estudis estranger. Sospito que un dia sorgirà una empresa o fundació que oferirà escoles basades en l'esforç, la disciplina i l'aprenentatge estructurat a un preu més o menys assequible, i que tindrà un èxit formidable.
Els joves que han patit tot aquest sistema ja fa temps que han entrat al mercat laboral, i malgrat que hi ha de tot, la gent de les empreses us podrà explicar històries increïbles de poc nivell i fragilitat emocional. És el resultat d'haver-los eliminat molts reptes i incomoditats a casa, i d'haver reduït l'exigència a totes les etapes educatives. Hi serem a temps de canviar el rumb? Al final som els ciutadans els que hem de decidir si l'escola és prou important per fer-nos triar uns partits i descartar-ne uns altres el dia de les eleccions, i si estem disposats a lluitar pel futur dels que ara pugen. Jo, mentrestant, continuaré fent classe a la meva aula noruega, amb professionalitat i constància, però sense poder evitar una certa basarda.