Un part de la societat i dels poders polítics catalans es troba en procés de reflexió al voltant del model econòmic que està seguint el país en el segle actual. Si bé en el diagnòstic hi ha bastanta confluència en el sentit que no anem del tot bé, en el que cal fer s’hi donen més divergències. Hi ha qui recepta tractaments i medicina des del desconeixement; hi ha qui ho fa atenent el grup d’interès que defensa (empresarial, sindical, de mitjans de comunicació...), i també hi ha una minoria que, menystenint la diagnosi, ja no es posa en la prognosi. Hi ha de tot a la vinya del Senyor. En qualsevol cas, com recordava en el meu article de la setmana passada, la situació econòmica del país ens interpel·la tots: a la societat, als agents econòmics i socials i a les administracions públiques. Per què? Doncs perquè les administracions públiques gestionen recursos provinents dels impostos que paguem els ciutadans i les empreses. A més de proveir serveis públics (com educació, sanitat, protecció social, seguretat, etcètera), les administracions tenen la potestat, a través de les seves polítiques, de modelar el sistema productiu i (en bona part) el model social d’un país.
A Catalunya, al conjunt de totes les activitats del que anomenarem genèricament sector públic, la nostra societat hi destina, segons dades del Ministerio de la Función Pública d’Espanya, ni més ni menys que 389.100 persones, distribuïdes (a juliol de 2025) en empleats de la Generalitat (263.900), administració local (100.100) i administració de l’Estat espanyol (25.100). És una quantitat molt gran d’empleats, però, si les posem amb relació al total d’ocupats, representen el 10%, un percentatge molt inferior al de la Comunitat de Madrid (13%, a causa del gran pes de l’administració central) o del País Basc (15,5%). En qualsevol cas, som, si se’m permet, davant la primera organització productiva del país, una mica més gran que la Toyota Motors a escala mundial, que en té uns 360.000 (exactament la mateixa xifra que la suma dels empleats de la Generalitat i dels ajuntaments catalans).
La Generalitat, en concret, gestionarà uns pressupostos previstos pel 2026 de 50.000 milions d’euros. No cal dir que una organització com aquesta exigiria una bona governança (establiment del que s’ha de fer, amb quina finalitat i control del que es fa) i una bona gestió (execució del que estableix la governança). En aquesta divisió de funcions, si agafes referències de països europeus socialment avançats, trobes que als països nòrdics la influència política en la gestió pública és baixa i la professionalitat burocràtica és molt alta. En països més propers com el Regne Unit o França, hom hi troba una alta professionalització i una influència política moderada sobre la gestió. A Espanya, i potser encara més a Catalunya, s’hi dona molta influència política i una professionalització molt desigual.
L’experiència de la nostra democràcia fins ara posa en relleu que hi ha hagut sistemàticament en la gestió un excés de càrrecs polítics, en detriment de càrrecs professionals. Tant a la Generalitat com als ajuntaments d’una certa dimensió de Catalunya hi ha necessitat de professionalitzar al màxim l’alt funcionariat i de restringir també al màxim possible la presència de càrrecs polítics en les direccions operatives. I això és a les nostres mans. Caldria fer-ho per dos motius essencials.
En primer lloc, per competència professional. Els responsables de prendre decisions respecte als diners públics, tant en la planificació com en la gestió de la seva despesa o inversió, han de ser gent preparada, coneixedora del sector en el qual operen, amb experiència, que han passat oposicions i que han fet mèrits per dirigir les parcel·les sobre les quals assumeixen responsabilitats. Gent d’aquest perfil donen estabilitat a les organitzacions. Que aquests llocs de caràcter eminentment tècnic els ocupin càrrecs de confiança de consellers de la Generalitat o d’alcaldes, difícilment és compatible amb què siguin els millors tècnics per dirigir. Confiança, tota; competència, ja és una altra cosa. Si sistemàticament aquests càrrecs corresponguessin a alt funcionariat expert, s’obtindria no només una millor operativa, sinó una altra cosa: eliminar temps morts.
Posant la gestió del sector públic en mans de l’alt funcionariat, el nombre de càrrecs polítics (consellers, secretaris generals, alcaldes...) seria molt limitat
En efecte, que un director general de departament sigui nomenat perquè és membre del partit i, en les pròximes eleccions sigui substituït per un altre director general del partit (el mateix que abans o un altre), fa que, en una legislatura de quatre anys, se’n perdi aproximadament un: el que preveu que ha de deixar el càrrec sis mesos abans difícilment planificarà o iniciarà actuacions rellevants d’inversió i despesa de les quals se’n penjarà la medalla el seu successor; per la seva banda, el nouvingut que assumeix la direcció general el primer que ha de fer és aterrar per conèixer bé la seva parcel·la de gestió, després ha d'estudiar què es pot fer i planificar tot innovant respecte del seu predecessor, i, anant bé, al cap d’un any ja estarà aplicant el seu programa. Comptat i debatut, en el traspàs de l’un a l’altre fàcilment es genera un temps mort del 25% del temps en què ocuparà el càrrec. Amb una direcció professionalitzada, amb continuïtat, aquest 25% es guanyaria. Les empreses saben molt bé el que costen els temps morts, i els polítics també ho haurien de saber. La continuïtat administrativa entre governs, el manteniment del coneixement, la independència dels canvis electorals haurien de tenir més valor en política.
Posant la gestió del sector públic en mans de l’alt funcionariat, el nombre de càrrecs polítics (consellers, secretaris generals, alcaldes...) seria molt limitat. Serien persones que es dedicarien, com toca, a establir prioritats de planificació i de gestió, disseny de normatives, control d’aplicació i rendició de comptes, com ja fan els càrrecs electes al Parlament i als ajuntaments. Pel que fa als centenars (o algun miler) de càrrecs de confiança política que actualment ocupen places de gestió operativa, és un problema del conjunt del sistema polític i de l’estructura de partits, no pas dels administrats que paguem els nostres impostos.