Finalment, sembla que les converses de sobretaula arran del fenomen de la immigració a Catalunya han acabat monopolitzant la discussió política entre els partits. Ara per ara, el tauler és on volia Aliança Catalana; en efecte, ja no resulta cap mena de tabú que hom es pregunti si el país (després de passar de sis a vuit milions d’habitants en pocs lustres, i amb una perspectiva de més creixement) serà capaç de mantenir l’estat del benestar i la qualitat dels serveis públics intactes. Fins i tot el PSC ha acabat sucumbint a la qüestió, si fem cas a la recent entrevista del conseller Dalmau al Diari ARA on qualificava d'“irresponsabilitat passar de 6 milions d’habitants a 8 sense fer ni trens, ni carreteres, ni hospitals.” Tot això, només faltaria, el nostre vicepresident a l’ombra ho ha dit com si el PSC, durant aital creixement, no hagués manat a la Gene ni a les diputacions o els consistoris.

De fet, això podria semblar una sortida d’armari del PSC per contrarestar el fenomen Orriols. En part és així, perquè als socialistes ja els està bé fer servir la immigració com a flotador polític i presentar-se als pròxims comicis del Parlament sota el lema “si tu no hi vas, els feixistes venen.” Però val a dir que, d’una forma prou cínica, els socialistes ara corren a lamentar-se del creixement poblacional amb relació als serveis públics quan ells mateixos havien promès treballar de cara a un país de deu milions d’habitants. Al seu torn, el PSC va aplaudir a cor què vols la darrera regularització d’immigrants impulsada pel seu capatàs, Pedro Sánchez, que s’aplicarà a mig milió de conciutadans, dels quals s’estima que cent cinquanta o encara més són a Catalunya. Garlar de sobrepoblació sense admetre que hi tens res a veure (o com si no trafiquessis amb els nouvinguts políticament) és de traca.

Els diputats, consellers i presidents catalans s’han dedicat a fer la viu-viu mentre el creixement de la població no només era difícil de sostenir, sinó que servia per cronificar l’economia del precariat i empobrir les classes mitjanes del país

Aquest debat no deixa de tenir certs tocs surrealistes, perquè la Catalunya dels vuit milions ja fa un cert temps que la teníem a la vista (la població catalana arriba als set milions i mig fa pràcticament... quinze anys!), amb la qual cosa podem certificar que els diputats, consellers i presidents catalans s’han dedicat a fer la viu-viu mentre el creixement de la població no només era difícil de sostenir, sinó que servia per cronificar l’economia del precariat (amb especial menció a la indústria depredadora del turisme) i empobrir les classes mitjanes del país. Té certa gràcia que, en una entrevista recent a El Periódico, el president Illa hagi confessat que vol canviar el paradigma urbanístic del país amb tal de “densificar” les promocions d’habitatge per encabir-hi com més gent millor, de forma “sostenible”. El president, ai las, hauria d’explicar-nos com podrem sostenir-nos, de tan embotits.

Ara que parlar del creixement desmesurat ja no és cap tabú, insisteixo, caldria que algú expliqués qui són els responsables polítics d’aquesta deixadesa, perquè només així podrem conversar sobre el paper de la immigració a Catalunya d’una forma adulta. En cas de continuar castrant la conversa, ens mourem entre la dicotomia de continuar un creixement desorbitat amb uns serveis públics tensionadíssims (metges i professors ja ens han advertit del tema aquesta darrera setmana) o acabarem abraçant l’expulsió dels nouvinguts com a arma electoral, a la manera d’Aliança (és a dir, amb molt frenesí verbal però sense cap mena de procediment que ens conti com, sense cap competència en immigració, Orriols i els seus ens faran tornar a la Catalunya d’en Pujol). Potser a banda d’experts en l’estret d’Ormuz i en Intel·ligència Artificial, ara qui sap si hauríem d’escoltar els nostres demògrafs.

Qui ens ha dut als vuit milions? Qui, i a quin preu, voldrà dur-nos als deu milions de ciutadans densificats i embotits? Caldria respondre aquestes preguntes, sobretot pels immigrants; han de saber qui els està utilitzant, sigui per tenir una presidenta aliançada o per continuar digerint la migdiada socialista.