Fa uns dies es va celebrar a Suïssa un referèndum per decidir si el país helvètic ha de fixar un topall de 10 milions d’habitants. La consulta es va saldar amb la victòria dels que s’hi oposen, que van obtenir un 55% de vots contraris, mentre que els partidaris de la limitació van assolir un 45% dels sufragis i van vèncer a 12 dels 26 cantons suïssos. El país alpí supera actualment, per poc, els 9 milions d’habitants. El debat sobre aquesta qüestió no és una particularitat suïssa, ni de bon tros. Cada cop més, aquesta qüestió és debatuda a més països i té una bateria de motivacions. En joc hi ha des de la preservació de les identitats i les llengües autòctones fins a la capacitat d’integració, així com el col·lapse dels serveis socials de l’estat del benestar, la limitació del parc habitacional disponible i el constrenyiment dels recursos energètics, hídrics o de mobilitat d’una societat. Aquest debat té algunes derivades diferents, però que van en la mateixa direcció, com ara les limitacions que les Illes Balears imposen a l’arribada de vehicles de motor. Tothom entén ja que un territori concret, amb les seves limitacions de tota mena, no pot suportar l’arribada indefinida i constant de persones, turistes o cotxes sense que això no tingui conseqüències, moltes de les quals són negatives. El debat ja és aquí i els catalans també hi hem de dir la nostra.
L’any 2023, la població catalana va assolir els 8 milions. Ara mateix, ja rondem els 8,2 milions d’habitants. Segons l’INE, d'aquí a quinze anys, el 2041, Catalunya ja serà la comunitat més poblada de l’Estat i desbancarà Andalusia, que fins avui és el territori amb més població. Ningú ens ha preguntat si ho volem o no, però el fet cert és que això respon a unes polítiques concretes dels governs de Barcelona i de Madrid. Per aquesta raó, des de les institucions catalanes ja se’ns canten les glòries de ser un país de 10 milions d’habitants. I no només des de les institucions; encara recordo l’article de David Cid al diari Ara titulat “Som 8 milions, i si en som 10, millor”. Però el seu objectiu no és arribar a 10 milions de persones, sinó anar molt més enllà. En privat, alts càrrecs del Govern de Catalunya ja vaticinen que serem 12 milions en un horitzó no gaire llunyà. I després? Anirem a la Catalunya dels 14 milions també? O més lluny encara? Rere aquestes previsions, tanmateix, no hi ha cap pla concret ni cap previsió en cap àmbit, més enllà de proveir el país de mà d’obra barata per continuar recaptant impostos i pagar les pensions. Un pla veritablement vergonyós que només és una fugida endavant que fa la pilota més gran cada any. Cap pla a mitjà o llarg termini; cap projecte de país.
En privat, alts càrrecs del Govern de Catalunya ja vaticinen que serem 12 milions en un horitzó no gaire llunyà. I després? Anirem a la Catalunya dels 14 milions també? O més lluny encara?
Bona part de la població, però, ha arribat a la conclusió que tot això no és bo ni té res de positiu. Les preguntes són senzilles i ens les podem fer tots i cadascun de nosaltres. Es viu millor a la Catalunya dels 8 milions o es vivia millor a la Catalunya dels 6 milions? Es viurà millor en una Catalunya de 10 milions d’habitants? Els preus dels habitatges seran més assequibles amb 10 milions de persones? El medi ambient quedarà més protegit amb 10 milions d’habitants? Els sous seran millors amb 10 milions d’habitants? L’educació, la sanitat, la mobilitat o el transport públic seran millors amb 10 milions d’habitants? El català té més futur amb 10 milions? La cohesió social i el sentit de pertinença seran més sòlids si som 10 milions? La sobirania alimentària i energètica està més garantida amb 10 milions d’habitants? Tothom sap les respostes a aquestes preguntes, encara que les respostes siguin políticament incorrectes. Ja responc jo: a major població menor qualitat de vida per a tothom, tant pels nouvinguts com pels que ja hi érem. El nostre país, no gaire gran i ofegat financerament, no dona per a més. La densitat de població a Catalunya és, avui, de 253 persones per cada quilòmetre quadrat. Per fer-nos una idea, diré que la densitat de població de la Unió Europea (UE) és de 117 persones per quilòmetre quadrat. Per tant, tenim més del doble de densitat de població a Catalunya que la mitjana europea. Com que els quilòmetres quadrats del nostre país no s’incrementaran, si continua arribant gent, això anirà a pitjor. Per això el president Salvador Illa parla literalment de “densificar tant com puguem” el nostre país.
Així les coses, doncs, cal que el debat sobre el límit poblacional de Catalunya quedi obert. La pregunta que cal respondre és la que encapçala aquest article. Quanta gent hi cap, a Catalunya? Es pot afinar més i ens podem preguntar a partir de quin llindar de població la nostra qualitat de vida va començar a decaure. Ja fa un temps, d’això. I cada any és pitjor que l’anterior. Algú dirà que això és un moviment global i que no hi podem fer res. Fals. És clar que hi podem fer coses. En termes generals, la gent fa allò que és incentivat i la gent deixa de fer allò que és desincentivat. I Catalunya (i Espanya) incentiven constantment l’arribada de gent. Cal aturar això i revertir-ho. Cal desincentivar l’arribada de més persones. Com? Fent el català obligatori per treballar a Catalunya. Amb més inspeccions habitacionals i laborals. Incrementant els sous i fent inspeccions fiscals on s’han de fer. Amb el copagament sanitari. Reformant de debò el sistema de pensions. Posant controls de debò als aeroports i desmuntant les màfies que trafiquen amb persones. Eliminant els avantatges fiscals per als expats (en parlaré un dia). Limitant temporalment les ajudes públiques, inspeccionar-les i vincular-les a la recerca de feina i a la integració. Eliminant el frau del padró. Si viure a Catalunya suposa un esforç personal important, vindrà menys gent i només ho faran els que s’hi vulguin integrar. D’altres en marxaran, perquè no els sortirà a compte. És només qüestió de voluntat política, i tinc la intuïció que aquest serà un debat central de l’agenda política dels propers temps.