Hi ha històries que et remouen les entranyes i et fan plantejar preguntes incòmodes sobre cap a on estem portant els nostres fills en nom del "progrés". L'escàndol del campament de Bernedo és una d'aquestes històries que ens obliguen a mirar-nos al mirall i preguntar-nos: quan hem permès que l'experimentació ideològica s'imposi sobre la protecció bàsica dels nostres menors?

Vuitanta xavals d'entre 13 i 15 anys, en les que havien de ser les millors vacances de la seva vida, es van convertir en conillets d'Índies d'una deriva ideològica que ha convertit la "inclusió" en una paraula que gairebé fa por pronunciar. I no perquè estiguem en contra de la diversitat, sinó perquè hem vist com s'utilitza per justificar el que és injustificable.

Durant dècades, una associació basca ha estat jugant amb els nostres fills sense que ningú s'hagi molestat a preguntar-los si volien formar part del seu particular experiment d'enginyeria social. L'associació Sarrea Euskal Udaleku Elkartea ha estat desenvolupant pràctiques que farien posar vermell qualsevol pare o mare amb dos dits de front, operant sense registre oficial, sense supervisió, sense cap control. I què han estat fent exactament? Doncs obligar adolescents a dutxar-se nus amb monitors adults sota el pretext de "desconstruir la sexualització" i crear espais "inclusius". Els mateixos monitors que es passejaven nus per les instal·lacions mentre cuinaven, perquè, és clar, així es normalitza el cos, oi?

Quan una menor va patir assetjament sexual per part d'un altre participant, els monitors la van obligar després a dutxar-se nua amb ell. Això és inclusió?

Però això no és el pitjor. El pitjor és que, quan una menor va patir assetjament sexual per part d'un altre participant, els monitors la van obligar després a dutxar-se nua amb ell. Això és inclusió? Això és progrés? No, això és sadisme disfressat de pedagogia. La veritat va sortir per les cartes que les nenes van escriure a les seves famílies. Hi explicaven detalls com que no podien mirar-se als miralls "perquè estan pintats perquè no es vegi", i que en un d'ells hi han dibuixat una dona amb les cames obertes amb la frase "On egin" ('bon profit'). Imaginin la desesperació d'aquestes famílies en llegir que els seus fills no podien contactar amb ells ni tan sols en casos d'emergències mèdiques, o que havien de "xuclar el dit del peu al monitor" per obtenir el berenar. De veritat cal que ens expliquin que això és abús?

I el més sagnant de tot és que les institucions coneixien aquests fets des de fa un any. Un educador social havia denunciat el comportament dels monitors després de rebre queixes de menors tutelats, però cap administració no va actuar per evitar que altres menors patissin aquestes pràctiques. Per què? Perquè tocar aquest tema implicava qüestionar tot l'edifici ideològic que han construït durant dècades. El més pervers de tot aquest assumpte és com han utilitzat la bandera de la diversitat sexual per justificar pràctiques abusives. Els organitzadors no han negat aquestes pràctiques. Al contrari, les han defensat com a "un espai per desconstruir la sexualització" i "normalitzar tots els cossos".

Segons el seu comunicat, "els banys i les dutxes són una eina per dividir les persones segons una lògica binària i de gènere" i mantenen que "aquesta proposta és política i qüestiona el binarisme imposat". Traducció: hem trobat la coartada perfecta per fer el que ens dona la gana amb els vostres fills i, si protesteu, sou uns fatxes. Aquesta justificació revela fins a quin punt la ideologia woke pot fer-se servir per normalitzar pràctiques abusives cap a menors. Perquè, és clar, si t'oposes al fet que el teu fill de 13 anys es dutxi nu amb adults, ets un retrògrad que no entén la inclusió.

Com és possible que això hagi passat durant dècades? Molt senzill: operant en el buit legal. Aquesta "associació" no figurava en cap registre públic, l'edifici no era oficialment ni un centre educatiu ni una colònia, i, per tant, podien saltar-se tots els controls bàsics de protecció infantil. La normativa espanyola exigeix des del 2016 que tots els monitors de campament acreditin que no han estat condemnats per delictes sexuals. Però, és clar, si no estàs registrat, no has de complir aquestes "molestes" formalitats. Que convenient! Els campaments funcionaven amb "monitors i cuiners voluntaris" sense els controls professionals exigibles en altres activitats amb menors. Una estructura perfecta perquè qualsevol amb una agenda ideològica personal pogués experimentar amb xavals sense que ningú els ho impedís.

Mentre uns senyors es dedicaven a "desconstruir" conceptes als cossos d'adolescents, aquests xavals han sortit traumatitzats d'una experiència que havia de ser divertida. Algunes nenes han necessitat atenció psicològica, d'altres "no volen sentir parlar d'un campament d'estiu" i una mare va declarar que la seva filla va tornar "espantada i traumatitzada". De veritat val la pena sacrificar la salut mental de vuitanta menors per experiments ideològics? Perquè, al final, d'això es tracta: d'adults imposant les seves teories sobre xavals que no poden defensar-se. El dany psicològic causat evidencia com l'aplicació extrema d'ideologies adultes pot convertir-se en una forma de maltractament institucional quan s'imposa sobre la voluntat i el benestar dels menors.

Aquest cas no és un fet aïllat. És el resultat lògic i previsible d'anys de polítiques que han anat erosionant les proteccions bàsiques de la infantesa en nom de la "inclusió". Hem vist com el llenguatge s'ha anat transformant fins al punt que conceptes com desconstruir la sexualització sonen progressistes, quan en realitat justifiquen l'eliminació de límits bàsics de protecció. L'ús de termes com categorizade o les niñes no és merament lingüístic, sinó que reflecteix una negació conceptual de les diferències biològiques que facilita la imposició de pràctiques com les dutxes mixtes obligatòries. Quan el llenguatge es converteix en arma ideològica, els nens en són les primeres víctimes.

La llei trans del 2023 va marcar un abans i un després en establir l'autodeterminació de gènere i, més enllà de les seves disposicions concretes, va legitimar un marc conceptual on els espais diferenciats per sexe es consideren discriminatoris. Casualitat que després d'aquesta llei es multipliquin aquest tipus d'"experiments"?

Per què les institucions van tardar tant a actuar? Perquè reconèixer el problema implicaria qüestionar tot l'edifici ideològic construït durant dècades. Les polítiques d'"igualtat" s'han convertit en una indústria que consumeix l'1% dels pressupostos públics sense retre comptes dels seus mètodes o resultats. La penetració de la ideologia de gènere a les institucions ha estat sistemàtica. Els "plans d'igualtat" obligatoris han creat una xarxa de funcionaris i consultors la subsistència dels quals depèn de l'expansió d'aquestes polítiques. Com denunciaran allò de què viuen?

El País Basc ha estat pioner en aquest procés de radicalització. Amb lleis que destinen pressupostos específics a desenvolupar polítiques d'igualtat i que estableixen que "els espais diferenciats en funció del sexe" han de poder utilitzar-se per les persones trans "en consideració al seu sexe" (entenent per sexe no el biològic, sinó el "sentit").

El més trist de tot és veure com el feminisme institucional ha evolucionat des de la protecció dels espais femenins cap a la seva eliminació en nom de la inclusió. Organitzacions que tradicionalment defensaven espais segurs per a dones ara consideren "sexistes" els banys separats per sexe. L'"educació afectivosexual" s'ha convertit en el vehicle per introduir continguts sexuals inapropiats en edats primerenques. I quan algun polític com Irene Montero suggereix que els menors tenen dret a "tenir relacions sexuals amb qui els doni la gana", el marc conceptual que permet a organitzacions com la de Bernedo justificar pràctiques abusives com a "educatives" ja està posat.

La investigació policial ha d'arribar fins a les últimes conseqüències, però també necessitem una reflexió més profunda sobre com hem arribat a aquest punt. Com hem permès que una minoria activista imposi les seves teories al conjunt de la societat utilitzant l'aparell de l'Estat? La protecció de la infantesa no pot ser ostatge de cap agenda ideològica, per molt benintencionada que es presenti. Els drets dels nens a la dignitat, la intimitat i la seguretat han de prevaler sempre sobre qualsevol projecte de "desconstrucció" social. És necessari distingir entre la lluita legítima contra la discriminació i la imposició de teories que poden generar noves formes d'abús. Perquè quan la ideologia es converteix en dogma, els nens en són sempre les primeres víctimes.

Com a societat, tenim l'obligació de protegir els nostres menors abans que de complaure qualsevol lobby ideològic. No podem permetre que la por de ser titllats de "retrògrads" o "transfòbics" ens paralitzi quan hi entra en joc la seguretat dels nostres fills. El cas de Bernedo ha de servir com a crida d'atenció sobre els perills de l'enginyeria social aplicada sobre menors sense controls democràtics suficients. Els menors de Bernedo mereixen justícia, però també mereixen que el seu patiment serveixi per protegir altres nens d'experiències similars en el futur.

Ja és hora que diguem prou. Prou d'experimentar amb els nostres fills. Prou de fer servir la "inclusió" com a coartada per a tot. I prou de sacrificar el benestar dels menors a l'altar de la correcció política. Perquè al final, d'això es tracta: de decidir si volem protegir els nostres fills o protegir una ideologia. I jo ho tinc molt clar.