Una de les coses que passen cada any és que la Unesco, l’Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, amplia la seva llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest any, s’hi han afegit 47 elements nous, entre els quals la baguet, el toc manual de campanes, els raiers o la festa de l’os.
Com sabeu, la baguet és un dels orgulls de la tradició gastronòmica francesa. La directora general de la Unesco, Audrey Azoulay, francesa i ministra de Cultura amb Manuel Valls, va destacar que una pràctica alimentària pot constituir un patrimoni per dret propi, perquè ens ajuda a ser part de la societat, i que la baguet, com a ritual diari, és un element de convivència. La baguet, per cert, té la seva història. Segons la mateixa Unesco, als anys vint a França es va aprovar una llei que no permetia treballar abans de les 4 del matí, i el gremi de forners va decidir crear una barra més estreta, llarga i lleugera per tal que els temps fossin més curts i es pogués seguir servint el pa calent per esmorzar. Però s’expliquen altres orígens. Com ara que va néixer durant la construcció del metro de París per evitar les baralles a les galeries. Diuen que els obrers portaven sempre a la butxaca una navalla per tallar el pa rodó, i l’enginyer en cap va demanar a un forner que fes un pa que es pogués tallar sense ganivet. Així va poder prohibir les navalles a les galeries. També hi ha qui n'adjudica la invenció directament a Napoleó, que volia un pa que es pogués guardar a les butxaques de la casaca. Però vaja.
Per al budisme no hi ha una Creació com a tal, sinó el prestigi de la rèplica, la mal entesa reencarnació. En canvi, per a la unió del judeocristianisme i l’helenisme, la Creació és originada una vegada i per sempre.
Sobre el repic manual de campanes, pràctica en perill d’extinció, forma part de la identitat col·lectiva, perquè marca esdeveniments de la vida quotidiana com les festes, els funerals, els incendis o les inundacions. A l'acte de la Unesco a Rabat hi van viatjar les agrupacions de campaners de Palència, Albaida, Utrera i Zamora. Però, òbviament, Catalunya no n'és una excepció. I les associacions de campaners demanaran al ministeri de Miquel Iceta un Pla Nacional de Salvaguarda del Toc Manual de Campanes. Respecte als raiers, per cert, els de la Noguera Pallaresa van liderar el procés amb la presentació d'una candidatura conjunta d'Espanya, Alemanya, Àustria, la República Txeca, Letònia i Polònia, però, curiosament, són els polonesos els que la van encapçalar. En tenir poques declaracions, era més fàcil obtenir-la.
La llista es fa amb la idea de salvaguardar aquest patrimoni. Cosa que està molt bé. Si no fos perquè “qualsevol fet cultural, pel simple fet d’existir, des del minut zero és artificial en el seu desplegament vital i en la interacció amb l'entorn”. Ho escriu Agustín Fernández Mallo, que explica la diferència entre les tradicions culturals asiàtiques i les occidentals. Així, per al budisme no hi ha una Creació com a tal, sinó el prestigi de la rèplica, la mal entesa reencarnació. En canvi, per a la unió del judeocristianisme i l’hel·lenisme, la Creació és originada una vegada i per sempre. Un exemple del primer cas és el santuari d’Ise, que té 1.300 anys d’antiguitat, però que es reconstrueix cada vint anys. I clar, la Unesco, que vetlla per un concepte derivat de la filosofia universal, ha eliminat el santuari del catàleg, en aquest cas del de Patrimoni Material, on sí que hi ha les obres de Gaudí, Poblet o el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. L’autor, per cert, fa aquesta reflexió parlant de l’obra de Rosalia Vila Tobella, acusada de perversió d’una suposada puresa. Puresa que, com veieu, es poden posar on els càpiga. Comprar una barra de quart és cultura, encara que sigui de benzinera; escoltar el campanar és cultura, encara que sigui automàtic. I l’obra de Rosalia forma part del nostre patrimoni immaterial. I del de la humanitat també, va.