L’endarreriment del calendari previst perquè Catalunya pugui recaptar els impostos que generen els seus ciutadans és una mala notícia. I no és només una mala notícia pel Govern de Salvador Illa, ni per una ERC que ha fiat bona part de la legislatura a obtenir el rèdit polític d’aquesta reivindicació: és una mala notícia pel país. En ple no-debat sobre la Catalunya dels 10 milions, no és positiu que es vagin endarrerint l’adquisició de les eines per gestionar aquest creixement demogràfic. L’increment de població hi serà, i els milers d’immigrants que es preveu que arribin no s’esperaran a la frontera fins que s’hagi aconseguit tenir les infraestructures i el finançament adient. Totes aquestes persones hi serem i, nascudes aquí o allà, farem ús dels serveis públics. I, tal com ha quedat demostrat amb l’AP7, Rodalies o les llistes d’espera, si el país ja nota el pas de 6 milions a 8 milions amb els mateixos recursos que fa dues dècades, amb 2 milions més hi ha risc de col·lapse.

El 2021, els residents fiscals de Catalunya van pagar 75.000 milions d’euros en impostos recaptats per l’estat espanyol perquè, a diferència del País Basc o Navarra, la Generalitat pertany a l’anomenat règim comú juntament amb les altres comunitats autònomes. Per contra, Catalunya va rebre 53.000 milions d’euros en serveis i inversions. Es pot discutir com se n’hi diu a la diferència de 22.000 milions d’euros: solidaritat, dèficit, extracció, espoli o robatori, però ningú discuteix -perquè són números- que aquest volum és d’aquesta magnitud. Cap país del món suportaria un drenatge d’aquest tipus any rere any. És indispensable poder gestionar el màxim d’aquests 75.000 milions d’euros inicials. Però no per dèries independentistes; simplement perquè el país genera suficient riquesa com per tenir uns serveis públics i unes infraestructures no només dignes sinó que excel·leixin. I no és mala idea que la Generalitat esdevingui l’organisme que recapti els impostos, més que res perquè és des de la possessió de la clau i la caixa que es pot tenir una capacitat negociadora real.

Ha quedat clara la manca de voluntat del PSOE: ara cal veure quina és la resposta de Catalunya davant d'aquest nou vell conegut desengany

La possibilitat que Catalunya recapti l’IRPF s’ha endarrerit del 2026 al 2028. Ha estat ara, una tarda d'un 31 de juliol, quan el Govern ha admès que l’Agència Tributària catalana no estava preparada per assumir aquest repte d’aquí uns mesos. Certament, l’endarreriment pot fer creïble que el traspàs pugui anar de debò, però és igual de cert que s’ha perdut un any per constatar aquesta insuficiència. I també és demolidor pensar que s’ha desestimat la via ràpida del traspàs i que consistia en convertir els funcionaris i els ordinadors de l’Agència Tributària Espanyola establerts a Catalunya en funcionaris i ordinadors del cos de la Generalitat. Però aquesta elit funcionarial es deixarà tallar abans un braç que ser traspassat. Igual que amb els treballadors de Renfe i el traspàs de Rodalies, el seu poder és molt alt i, de fet, aquests col·lectius són un dels còmplices necessaris per alentir, si no impedir, aquesta millora per a la qualitat de vida dels catalans.

A diferència de la oficialitat del català a Europa, que depèn de la voluntat -i unànime-, de 27 estats, la consecució d’un sistema de finançament propi per a Catalunya només depèn de la voluntat política d’un d’ells, el govern espanyol, i que les modificacions legals pertinents comptin amb una majoria suficient al congrés. I aquí no passa per alt que el PSOE ha posat per davant altres interessos. El 2027 hi ha eleccions municipals que en la majoria de comunitats també seran autonòmiques. I no vol arribar a aquests comicis amb els barons aleshores candidats havent de defensar la bondat d’un sistema de finançament que el PP atiarà com a contrari per a tothom que no sigui Catalunya. Però si hi ha un lloc on això és particularment profund és a Andalusia, on hi conflueixen tres factors: que les eleccions són abans (l’any vinent), que és un dels graners de vots del PSOE i que la seva candidata és, precisament, Maria Jesús Montero, la vicepresidenta econòmica encarregada de gestionar aquest traspàs. No és casualitat doncs, que els socialistes hagin tirat la pilota fins el 2028, quan aquestes conteses electorals ja hauran passat. Es pot estar d’acord o no amb aquest plantejament per part de la Moncloa, però el què sí que ha quedat clar és quines són les prioritats polítiques del PSOE. Ara cal veure, doncs, quina és la resposta de les institucions i partits catalans davant d’aquest nou vell conegut desengany.