Trobo que, en la discussió que s’ha engegat arran de l’estranya giragonsa de Pedro Sánchez —des de la carta oberta a la ciutadania fins a l’anunci que continuava “amb més força que mai”—, s’està parlant molt poc del PSOE. Tanmateix, el partit fundat pel tipògraf Pablo Iglesias Posse el 1879 és un actor central, i diria que protagonista, d’aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que alguns consideren, si no bona, raonablement útil i altres, completament nefasta, execrable. Estem parlant d’una formació que és una impressionant maquinària política, electoral i de poder a tots els nivells; d’una organització que ha estat fonamental des de la Transició fins avui, i sobre la qual, en bona part, se sustenta l’estabilitat d’Espanya. El que hem vist del PSOE aquests dies de suspens i tensió és realment preocupant. Miraré de sintetitzar el que vull dir en dos grans apartats.

Sense Pla B

En primer lloc, és ben clar que els que més han patit són els militants i sobretot els dirigents del PSOE. L’ensurt per a ells ha estat gegantí. Molts militants ho han viscut d’una manera emocional, perquè se senten connectats al seu líder. Els que tenen alguna responsabilitat al partit, especialment els que formen part de la direcció, ho han viscut, a més, amb pànic al futur immediat. Perquè han vist, han vist més clarament que mai, que el PSOE no té Pla B. Amb la sorprenent carta a la ciutadania, els dirigents del partit xocaven amb la possibilitat real que Sánchez podia donar un cop de porta. Es van quedar garratibats, atordits. I es van adonar que, si Sánchez plegava, el partit entrava inevitablement en una dinàmica incontrolable, en una caiguda en barrina. Tant si deixava el govern i el partit, com si només deixava el govern. I per què, això? D’una banda, perquè la decisió d’obrir un parèntesi per reflexionar, que és el que anunciava la cèlebre carta, va ser una decisió personalíssima i totalment inesperada de Sánchez. Ningú no hi estava preparat. Menys encara el PSOE, que és, al cap i a la fi, l’organització gràcies a la qual Sánchez és qui és i és on és. Els responsables del PSOE es van adonar —com si els haguessin empès sota una dutxa d’aigua freda— de la seva precarietat, de la manca de mecanismes i recursos operatius per superar el tràngol. La reclusió de Sánchez a la Moncloa els va situar al caire de l’abisme. Si hagués dit ‘adeu’, s’hi haurien precipitat violentament i amb conseqüències absolutament calamitoses. Alguns s’han adonat que el seu líder els havia posat en perill sense consultar-los ni avisar-los. Malgrat això, ningú no li ha retret res a Sánchez.

El PSOE es va adonar que, si Sánchez plegava, el partit entrava inevitablement en una dinàmica incontrolable, en una caiguda en barrina

Hiperlideratge

La segona cosa que s’ha evidenciat arran de l'atzagaiada, i que va lligada al que comentava més amunt, és la força de Sánchez al PSOE. El monopoli de poder que ostenta al seu partit, on, a la pràctica, no hi ha ni número dos ni número tres que valguin. Hi ha un número u, ell, que controla íntegrament la dimensió orgànica —Sánchez ha anat modelant el PSOE al seu gust— i que, en paral·lel, acumula un poder simbòlic només comparable al de Felipe González dels bons temps. Naturalment, això suposa un gran risc per al PSOE, convertit en una entitat ostatge. Segrestada. Totalment depenent d’una sola persona. Una persona que, a més, té per costum actuar de manera venturera i contingent. Aquest empetitiment del partit es va mostrar clarament el passat dissabte 27, quan la reunió del Comitè Federal del PSOE es va convertir, la van convertir, en un espectacle grotesc, en un sacramental transmès en directe, coronat amb dramàtiques expressions de veneració al líder, a qui pregaven estentòriament que no els abandonés. En una catarsi al crit de “¡Pedro, te queremos!” i “¡Pedro, quédate!”. El preu d’aquest cabdillisme, d’aquest hiperlideratge, és la fragilització de la democràcia interna al partit. No sols perquè el Comitè Federal desemboqués en un sacramental, sinó perquè deixa clar que el Partit Socialista és un partit unívoc i sense contrapoders interns. Un partit on tot va de dalt a baix i res, o gairebé res, de baix a dalt. On no hi ha debat ni pluralisme. On la democràcia interna és només una manera de parlar. Perquè la regla és seguir el líder sense vacil·lacions i peti qui peti. Es fa exactament el que li plau a Sánchez, el mateix home que pretén conduir una “regeneració democràtica” a Espanya. Aquell a qui un dia van fer fora del PSOE a puntades de peu i que, quan va reconquerir-lo, tenia absolutament clar que allò no li tornaria a passar. Ara no es parla ja de sanchisme com aleshores, perquè, és clar, sanchisme ho és tot.