El papa Lleó és una persona que t’escolta, però no a l’estil del psicoanalista o de la policia. Parlar amb ell no és l’equivalent de participar en un interrogatori. Ho ha confessat a Barcelona la teòloga Emilce Cuda (Buenos Aires, 1965), secretària de la Pontifícia Comissió per a l’Amèrica Llatina, una institució vaticana on Cuda va tenir com a cap l’aleshores Robert Prévost, avui papa Lleó XIV.
Cuda, que també era amiga del papa Francesc, recorda quan el papa argentí la va enviar a treballar a la cúria vaticana “perquè es divertís”. Avui és una de les dones més properes que poden observar i col·laborar amb el papa Lleó, a qui defineix com a tarannà càlid i que vol superar la polarització. L’Església catòlica està contracturada i li cal pau i unitat, i un papa religiós, missioner, viatger i amb coneixements de la cúria és un perfil de fisioterapeuta pastoral i diplomàcia quirúrgica que ho pot aconseguir.
L’Església catòlica està contracturada i li cal pau i unitat
Cuda ha participat en un acte sobre el conclave a la parròquia de Santa Anna de la ciutat de Barcelona, animats per sor Lucía Caram, recentment condecorada pel president d’Ucraïna, Zelenski, amb l’Ordre de la Princesa Olga de III grau. Caram és la monja que va recordant l’esperit del papa Francesc de “fer enrenou”, el famós “hagan lío”. Els vaticanistes que hi van participar, entre ells el matrimoni d’Elisabetta Piqué i Gerard O’Connell, autors del llibre El último conclave, van destacar la continuïtat amb Francesc, la fermesa pastoral, l’escolta atenta i la capacitat de prendre decisions posant els pobres al centre que té el nou papa agustí. El papa Lleó XIV era, segons els presents, l’aposta de Bergoglio, la persona que complia els requisits per a aquesta missió universal.
Els enemics de Lleó XIV ja comencen a treure les potetes. Els bisbes dels EUA pro Trump estan enfurismats contra el pontífex, a qui veuen com una continuació populista del predecessor argentí. Lleó XIV reclama una profunda revisió de les polítiques migratòries i de com s’està tractant les persones. En concret, ha dit que cal “prendre posició” i modificar la realitat per convertir la indignació en comunió i en acció, en paraules de la periodista Dorothy Day, una dona que es va convertir al catolicisme i que es va implicar en les persones més descartades de Nova York: “Escrivia i servia: és important unir la ment, el cor i les mans. Això és prendre posició. Escrivia com a periodista, és a dir, pensava i feia pensar. Escriure és important. I també llegir, avui més que mai. I després la Dorothy servia els àpats, donava roba, es vestia i menjava com aquells a qui servia: unia la ment, el cor i les mans. D'aquesta manera, esperar és prendre posició”. El Papa, amb aquesta darrera frase pronunciada com aquell qui no vol la cosa en una catequesi de novembre al Vaticà, ha deixat anar una autèntica perla programàtica. Esperar és prendre posició. Temps al temps.