Ens haurem de posar d'acord sobre l'abast de la llibertat de la dona per prendre decisions que afecten centralment la seva vida. En general, és consigna de l'esquerra que no es pot parlar de llibertat quan no hi ha la mateixa condició i oportunitats. El grau d'igualtat que es pretén necessari en les persones per actuar lliurement creix com més ens apropem a l'extrem esquerre del tauler ideològic, però no en tots els temes, no de manera coherent, i les discrepàncies s'han posat de manifest en la divisió del feminisme que ha sortit al carrer aquest 8 de març.
Una part important del feminisme abomina la prostitució i els anomenats "ventres de lloguer" en el subministrament de fills a la carta. Entenen que ambdós fenòmens són manifestacions de la indignitat a la qual es veu sotmesa la dona per falta de recursos econòmics i que, en conseqüència, no es prostitueix ni lloga el seu ventre per una decisió lliure. Diuen, a més, que no es pot prendre com a categoria el que són anècdotes d'aquests àmbits: una dona concreta que, malgrat tenir alternatives, es prostitueix per accedir a certs cercles socials (prostitució de luxe que pot acabar fins i tot en matrimoni), o una altra de capaç de cedir altruistament el seu ventre per allotjar la gestació per a amistats o parents que no poden portar-la a terme.
La carestia de la vida, la dificultat per accedir a un habitatge, la precarietat laboral o les creixents exigències en la formació dels fills per competir per una feina digna arriben a ser en molts casos una dissuasió per a la maternitat
I és cert, l'anècdota no ha de ser categoria en cap cas. Suposo que s'acceptarà que tampoc ho ha de ser en el cas de l'avortament i l'eutanàsia, de manera que hem d'evitar equiparar qualsevol embaràs no desitjat al de la nena de 10 anys violada per un avi dement en un espai familiar precari i desestructurat, i convenir que tota petició d'eutanàsia no es resumeix en el cas de Ramón Sampedro o el d'aquell bon espòs, després indultat, que va acabar amb el sofriment de la seva dona, malalta d'ELA, que li ho demanava. D'aquesta manera serà més fàcil aplicar també a l'avortament i l'eutanàsia, almenys en part, la condició de decisions preses sota la pressió de la desigualtat d'oportunitats.
D'aquestes dues realitats, recentment legislades per enèsima vegada, potser sobre la de l'avortament tinguem més dades contrastables: més de la meitat de les dones que decideixen interrompre el seu embaràs durant les primeres 14 setmanes de gestació afirmen que ho fan perquè no es poden permetre tenir un fill (o un fill més). La carestia de la vida, la dificultat per accedir a un habitatge, la precarietat laboral, les creixents exigències en la formació dels fills per competir per una feina digna i, fins i tot, la interrupció que pot suposar per a la gestant de la promoció professional arriben a ser en molts casos una dissuasió per a la maternitat. Per descomptat no és l'únic factor, però per l'esquerra hauria de ser el menys menyspreable. Com és llavors que el seu compromís amb polítiques natalícies reals és tan escàs? Potser és perquè han comprat la idea malthusiana que ja som massa gent al planeta? O és que senzillament ja els està bé que d'altres vinguin de fora a servir-nos bé?
Si acceptem com a premissa que dimitir de la vida és el principal fracàs de l'ésser humà, no tindria sentit una política multifactorial que veiés una gestant com, més enllà del valor intrínsec de la vida, portadora del futur econòmic i social del nostre món? Per aquesta raó em vull fer ressò de la "minimanifestació" que a la plaça Sant Jaume de Barcelona va protagonitzar el Projecte Maternity, una organització d'ajuda i acompanyament a les dones embarassades sense recursos. Mentre desenes o centenars de milers vociferaven consignes, no totes igual d'edificants, en un altre lloc de la ciutat, unes desenes de dones recordaven això tan obvi per a l'esquerra quan la reivindica en altres àmbits: que pateix i s'empetiteix la llibertat de triar quan la pobresa tenalla el cos i la ment.