Titllat de pallasso de Vichy i censurat per Vichy, en Manel Vidal deu ser la cultura de Vichy de Schrödinger. El Zona Franca d’en Joel Díaz va començar aparentment com un intent dels grans mitjans —de la Corpo en aquest cas— d’actualitzar-se i arribar a un públic més divers i ha acabat com indicaven les pitjors prediccions: un corralet on fer humor blanc, controlat i inofensiu. O potser encara no ha acabat i el Zona Franca de veritat comença avui. Amb la primera bufetada a la galta i deslligat de les incomoditats inicials de triomfar als grans mitjans del que va començar amb un esclop i una espardenya —i un discurs irreverent—, tal vegada el que compta és el que serà del programa a partir d'ara.
És esbiaixat entomar aquest cas com un debat sobre la llibertat d'expressió. Que en Manel Vidal hagi estat apartat del 'Zona Franca' no fa de termòmetre dels drets. Fa de termòmetre de les ambicions
Els límits de l'humor a TV3, cap sorpresa, els posen els interessos polítics. Per això és una televisió pública i per això mateix és esbiaixat entomar el cas que ens ocupa com un debat sobre la llibertat d'expressió. Que en Manel Vidal hagi estat apartat del Zona Franca no fa de termòmetre dels drets. Fa de termòmetre de les ambicions. Concretament, de les ambicions que té el PSC per Catalunya, de la connivència amb què ERC està disposada a acompanyar-lo i del llindar de conflicte que, sabent tot això, estan disposats a suportar els alts càrrecs de la Corpo. Aquest mateix divendres, en Sigfrid Gras, director de Televisió de Catalunya, es feia responsable de la censura a Manel Vidal mentre insistia que l’aposta pel Zona Franca radicava en trobar nous tipus de públic. La setmana anterior, l’Agnès Marquès insultava l'audiència admetent en una entrevista que “el procés va fer mal a TV3” i que “hi ha gent que es va sentir exclosa”. Xino-xano, TV3 i Catalunya Ràdio s'han anat fonent en el concepte de la “Catalunya sencera” que ERC ha ideat per acostar-se al PSC. Perquè quan parlen de la “Catalunya sencera” parlen d’una Catalunya menys catalana i més espanyola. La mare dels ous no són pas els límits de l'humor, és el nacionalisme espanyol i la seguretat que atorga el monopoli de la banalització del nazisme a conveniència i sense efectes.
Hi ha qui minimitza l'episodi repressiu fent-lo passar per una distracció o qui el ridiculitza perquè l'humor els sembla una via menys legítima per a fer política que publicar articles o intervenir en tertúlies
Fins avui hi ha hagut qui ha intentat minimitzar aquest episodi repressiu procurant fer-lo passar per una distracció o qui l’ha ridiculitzat perquè l'humor els sembla una via menys legítima per a fer política que publicar articles o intervenir en tertúlies. No ho és. El que ha passat amb Zona Franca és un episodi descontextualitzat dels efectes que té pactar la rendició, és a dir, d’acceptar les condicions de qui té el poder —la força de posar-te a la presó i de treure-te’n— per minimitzar el conflicte. La de Sigfrid Gras és l’autocensura de qui ha promès que no es portaria malament. Dic descontextualitzat perquè ara feia temps que no se’ns plantava als nassos un exercici tan descarnat de submissió. A Catalunya sembla que tot passi amb comptagotes els dies feiners, en llocs que ignorem i amb contrapartides que no podem entendre però, aquest cop, l'aigua és clara: en Manel Vidal ha fet servir un meme per dir nazi al PSC i per això s’ha quedat sense feina. Sense aquesta feina, és clar.
Els escarafalls, la indignació i la raó no ens serviran més que per constatar una realitat que sovint se'ns nega: el nostre context polític és el de la submissió i els nostres mitjans públics hi col·laboren activament
A TV3 se les prometien molt felices quan van pretendre absorbir discursos disruptius per absorbir-ne també el seu públic, domesticar-los i adaptar-ne el to perquè encaixés amb la televisió de les croquetes a les tres de la tarda i Andreu Buenafuente en caure la nit. És l’aposta infantiloide de qui es vol sentir transgressor sense assumir cap dels riscos de la transgressió o l’envit mandrós de qui no ha apamat bé qui deixava entrar a la saleta d'estar. Ara en Manel Vidal és fora i el Zona Franca corre el risc d’esdevenir el programet capat d’una televisió folklòrica, un pes que no els correspondria si el context nacional fos un altre i que no podran traginar sense decebre les expectatives d'algú. Però la cruesa de l’episodi ens juga a favor perquè serveix per parlar dels problemes del país, de la confrontació de fons que fa que els acomiadats, els censurats i els apartats per dir segons què sempre siguin uns i no uns altres. La pacificació del conflicte, que no és altra cosa que la renúncia dels nostres polítics passada pel sedàs del pacte amb Espanya, té efectes silenciosos i discrets que entren al cap com el fred d’ara es posa al cos. Aquesta vegada, els escarafalls, la indignació i la raó tampoc no ens serviran per a res més que per constatar una realitat que sovint se'ns nega: el nostre context polític és el de la submissió i els nostres mitjans públics hi col·laboren activament.