El vell espai de CiU no té líder per substituir Puigdemont i ha muntat unes primàries entre els partits que ocupen el seu espai electoral per mirar de trobar hereu. Si els observes a distància, tots els partits que es disputen l’univers que va crear Jordi Pujol tenen a primera fila alguna mena de representació caricaturesca de l’antic votant de Convergència.
Turull representa el pujolista aigualit que pagava la quota d’Òmnium i votava pau i bons aliments. Orriols representa el català emprenyat que tant agradava de ridiculitzar a l’Enric Juliana. El Front no sé ben bé qui té al davant, però Sergi Perramon, que és el més visible, em fa pensar en els joves patriotes de la JNC abans de ser espremuts per la política autonòmica. Pel que fa a Clara Ponsatí i Jordi Graupera, cada cop sembla més clar que intenten perpetuar les il·lusions i els autoenganys que va produir el Procés, quan Artur Mas es va treure la corbata.
Jo crec que l’hereu natural de les primàries convergents és el Graupera. L’única manera que Puigdemont té de poder marxar a descansar a Amer és que Graupera hereti les despulles de la vella CiU i en faci alguna cosa. Hi penso, i no m’ho sé imaginar d’una altra manera. Graupera no és només l’amic que em va presentar Jordi Pujol, és el candidat que coneix millor com i per què es va arribar a l’1 d’octubre. Mentre el votant nacionalista no estigui controlat, és a dir, entretingut amb alguna causa imaginària que l’ajudi a dormir tranquil, Puigdemont no podrà tornar a casa, i el Procés no estarà del tot tancat.
El problema és que el petit leviatan català no li pot donar directament l’espai sense assegurar-se que no es desviarà, com va fer amb Primàries. A diferència de Junqueras, que va anar dels marges al centre del poder, Graupera s’ha passat la vida mirant d’escapar-se de les grapes de l’autonomia, fins i tot abans de ser independentista. Va marxar als Estats Units fugint de l’ombra de la Casa Gran de Mas i només es va posar obertament al costat dels elements que van forçar l’1 d’octubre quan va quedar ben clar que CiU era un espai massa decadent per aterrar-hi.
Graupera no està preparat per fer una altra cosa que la que està fent, des del punt de vista polític. És com quan La Vanguardia el va fitxar, poc abans de treure l’edició en català, perquè escrivís en castellà i recordés qui manava a Catalunya. Llavors ja estava escrit que els consensos autonòmics saltarien pels aires, i que ell hauria de triar entre acabar com el Marc Álvaro o deixar que el fessin fora del diari. El seu fitxatge va ajudar a mantenir vives les ficcions que van fer possible les comèdies del 9-N i les eleccions plebiscitàries —ficcions que, al seu torn, van donar una empenta a Clara Ponsatí o a Quim Torra dins de la política.
A Catalunya no hi ha res més subversiu que ser nacionalista i conservador. El Graupera ho sap.
Igual que la majoria dels catalans van entendre tard i malament que s’havia de fer com fos la independència, ara Graupera i els seus amics no tenen força per assumir que s’ha perdut l’ocasió d’aconseguir-la. Graupera sap que està fent trampa amb el seu partit independentista, orientat cap a l’esquerra. Senzillament, es deixa estimar perquè no es veu amb cor de triar entre abandonar la política o desfiar directament les comèdies del règim de Vichy, que el necessita més que mai. El vincle amb Ponsatí em recorda els articles en castellà de La Vanguardia, que el Graupera compensava amb un bloc personal on penjava les traduccions al català que ningú no llegia.
No és causalitat que el progressisme, que ja va servir per tapar la mala consciència de la col·laboració dels catalans amb el franquisme, ara serveixi per rentar les mentides del Procés. El progressisme de Graupera i els seus amics s’adapta com un guant al marc de la rendició proposat per Junqueras —que no deixa de ser un mirall posat en el país perquè es vegi tal com és. Si el partit nou de Graupera no fos una simple eina del món convergent, el meu vell amic miraria de fer dialèctica amb ERC, en comptes de continuar la comèdia del "Junqueras traïdor". Sembla una broma que Ponsatí encara pugui mantenir la farsa que va començar Mas quan va penjar a ERC la responsabilitat d’organitzar l’1 octubre.
Tot i que és molt maco veure tants catalans convertits a l’independentisme irredempt, és en l'abstenció que ens hauríem de fer forts, mentre no hi pugui haver una dreta nacional. Són els valors conservadors els que Catalunya necessita reforçar per afrontar els temps que venen. No és casualitat que ni tan sols Cambó sabés crear un partit de dreta sense convertir-lo en un club de fumadors de puros i de pistolers. Suposo que per això hi ha tanta nostàlgia queca de Prat de la Riba. A Catalunya no hi ha res més subversiu que ser nacionalista i conservador. El Graupera ho sap. Tots els amics que estan amb ell ho saben. I tots els amics de Primàries que han callat i callen per no ficar-se en problemes, també.
A diferència del que passa amb els altres candidats d’aquestes primàries, totes les mirades sobre Graupera, fins i tot la que l'interessat té sobre ell mateix, estan desenfocades per la paüra que fa l'ombra del poder. El partit nou de Graupera ha de permetre la continuïtat natural de la menjadora que ara aguanta Puigdemont. Del seu discurs, però, només en quedaran els llocs de feina, com ha passat amb Junts. I, mentrestant, s’haurà tallat de soca-rel la possibilitat que cristal·litzi una oposició conservadora a Junqueras i el seu món; és a dir, que aquest país generi una dialèctica política interna robusta, de debò.