1. PRESSUPOSTOS ESPANYOLS. Estava cantat. Després d’amenaçar de fer-ho durant dies, finalment Esquerra no ha presentat l’esmena a la totalitat als pressupostos de Pedro Sánchez. Les maniobres del cap del govern espanyol per desfer-se dels republicans van donar els seus fruits quan la setmana passada va aconseguir el suport de dos socis poc corrents, el BNG (1) i Coalició Canària-NC (2). Aquests tres escons s’afegien als dels socis habituals dels socialistes, com són Més País (2), Compromís (1), EH Bildu (5), PNB (6), Terol Existeix (1), el Partit Regionalista de Cantàbria (1) i el PDeCAT (4). Entre tots, el govern de coalició presidit per Sánchez s’ha assegurat el vot de 175 diputats, que correspon a la majoria que necessita el govern per fer passar els pressupostos. Per tant, els tretze diputats d’Esquerra han esdevingut tan “irrellevants”, per expressar-ho amb el to mofeta que va utilitzar Sergi Sol per referir-se als quatre diputats de Junts, quan en un debat televisiu vaig augurar que Esquerra faria el que ha fet. Els independentistes que lidera Míriam Nogueras a Madrid sí que han presentat una esmena a la totalitat als pressupostos espanyols perquè, a diferència d’Esquerra, no es consideren aliats del PSOE. Això sí que és rellevant. La fatxenderia exagerada dels republicans, tant a Madrid com a Barcelona, els empeny cap a un carreró sense sortida. Són extremadament dèbils al Parlament de Catalunya i tenen poc marge de maniobra a Madrid. Esquerra actua com la granota que no reacciona bé dins l’aigua freda. Quan una granota cau en l’aigua bullent, fa un bot per sortir-ne. Dins l’aigua freda es refia i pot ser bullida viva lentament perquè no percep el perill. Fiar-ho tot a la unió amb el PSOE mata les expectatives que un mateix s’ha creat i al final cal recórrer al barroquisme per justificar una acció política sense sentit: “Esquerra Republicana —es diu en un comunicat— dona marge i contribueix a generar les condicions que permetin mantenir obertes les negociacions que estan en marxa”. No se sap què negocien, perquè Pedro Sánchez no té cap necessitat de negociar res, ni la reforma del delicte de sedició ni cap partida pressupostària que beneficiï Catalunya. És més, els auguro que Esquerra acabarà votant a favor del PSOE perquè, com la granota, xipolleja en l’aigua freda des del dia que va apostar per la via de la taula de diàleg. Com més temps passa, més evident és que tot plegat és una entelèquia que només existeix en la ment d’Esquerra.
2. EL REFUGI DEL PRESIDENT. La cambra catalana té vuit grups parlamentaris i els plens són de tres dies en comptes de dos, com era habitual fins ara. La setmana passada tocava ple i era el primer que se celebrava després de la ruptura del govern de coalició entre Junts i Esquerra. Els republicans estaven obligats a donar explicacions pel desgavell governamental que no han pogut compensar, i encara menys maquillar, amb la incorporació a l’Executiu de polítics recautxutats. Fins i tot Santi Vila, que és de la corda de Carles Campuzano, reclamava des de les pàgines de La Vanguardia (un dels diaris de referència dels republicans) que Aragonès se sotmetés a una moció de confiança. El relat del govern del 80% s’ha esvanit en menys de set dies. No se’l creu ningú i és evident que els republicans estan més sols que abans, malgrat tenir a les seves mans tots els càrrecs de la Generalitat. Mai tant de poder ha servit per a tan poc. Els embolics es multipliquen i els republicans ja no poden atribuir la culpa del soroll als seus antics socis. S’ho fan sols, com s’ha vist en abordar la destitució dels caps dels Mossos. El conseller Joan Ignasi Elena va deixar podrir la situació mentre la crisi al cos policial s’anava covant i es feia més i més gran. No és que no en tingués constància, perquè des de la destitució del major Trapero tothom que estigui una mica al cas de què passa a Catalunya sap que l’enrenou no és menor. L’exconseller Miquel Sàmper ja va ser protagonista d’una topada frontal quan era titular del càrrec amb un sector del seu partit per la gestió dels Mossos. Els protagonistes eren si fa no fa els mateixos.
Mentre tot això passava a la seu del Parlament, el president Pere Aragonès se’n va anar a fer un tomb per Brussel·les acompanyat per la consellera Meritxell Serret. La propaganda governamental ha volgut fer creure que Aragonès normalitzava les relacions amb la Unió Europea gràcies als seus pactes amb el PSOE. El poli bo! El president s’ha reunit amb dos comissaris, Thierry Breton, de Mercat Interior, i Didier Reynders, de Justícia, amb el qual se suposa que havia de parlar de l’espionatge de Pegasus. Al final van acabar debatent, a instàncies del comissari europeu, del 25% del castellà a les aules catalanes. Reynders va instar el president a complir les sentències dels tribunals, que és la tesi dels unionistes, pressionat pels eurodiputats espanyols. Aquest ha estat un viatge-refugi mal preparat i pèssimament gestionat, fins al punt que el Govern ha volgut amagar la reunió oficial d’Aragonès amb el ministre president de Flandes, Jan Jambon, com es pot veure en la fotografia que el mateix polític flamenc va penjar a Twitter. Com que Jambon és el principal aliat de Carles Puigdemont a Bèlgica, suposo que els republicans han volgut amagar la trobada per no fer-li cap regal al president exiliat del Consell de la República. Per cert, i ho indico a títol d’inventari, aquesta setmana serà el líder del PSC, Salvador Illa, qui viatgi a Brussel·les per reunir-se amb tres comissaris. Un més que Aragonès.
Com que la majoria del 52% ha desaparegut, no té cap sentit apel·lar-hi per sostenir el Govern del 21%. Quan això passa en altres països amb una tradició democràtica més sòlida, es busca la confiança del parlament o bé es convoquen eleccions. Els republicans no ho faran perquè, en comptes de pensar en les necessitats del país, actuen amb una mentalitat partidista
3. PRESSUPOSTOS CATALANS. La Generalitat també ha d’aprovar pressupostos. No se sap qui els aprovarà, perquè els trenta-tres diputats d’Esquerra són insuficients per tirar endavant la llei més important. La resistència numantina dels republicans, aquell “sostenella y no enmendalla” tan espanyol, fa que hagin d’abordar la qüestió des d’un isolament total, com es va poder observar al Parlament la setmana passada. El Govern no té assegurat el suport de cap grup parlamentari. Per descomptat, Junts li fa una oposició frontal, com no podia ser de cap altra manera. Votar en contra dels pressupostos és la conseqüència lògica després que la militància de Junts aprovés una decisió tan transcendent com és sortir del Govern. Els independentistes no és que discrepessin dels republicans en les polítiques sectorials, si bé els separen alguns aspectes rellevants sobre com organitzar la societat, sinó que van considerar que Esquerra no complia els acords de la investidura i se’n vantava. Aragonès va dinamitar la unitat quan va decapitar el cap de files de Junts al Govern, el vicepresident Jordi Puigneró. Com que la majoria del 52% ha desaparegut, no té cap sentit apel·lar-hi per sostenir el Govern del 21%. Quan això passa en altres països amb una tradició democràtica més sòlida, es busca la confiança del parlament o bé es convoquen eleccions. Els republicans no ho faran perquè, en comptes de pensar en les necessitats del país, actuen amb una mentalitat partidista. Tenen por de perdre la presidència i, lògicament, tot el poder que en penja. Encara que els republicans s’amaguin i es creguin que dominen el temps, en realitat qui el domina és el PSOE mitjançant el PSC. Les eleccions a Catalunya es convocaran quan vulguin els socialistes, encara que no en tinguin la potestat formal. La nul·la capacitat dels republicans per condicionar Pedro Sánchez amb l’aprovació dels pressupostos de l’estat, ara ha encarit els vots del PSC per aprovar el pressupost de la Generalitat. Potser Illa acabarà prenent la decisió d’ajudar els republicans a superar aquesta primera prova, però el preu serà molt alt. En termes de credibilitat dels republicans entre els independentistes de bona fe i en termes d’aliances polítiques. Des de l’oposició, on diuen que fa tant de fred que no s’hi pot estar, el PSC ja fa temps que s’ha convertit en el partit que guia el destí de Catalunya per partit interposat, Esquerra. Quan convingui al PSOE, Illa intentarà la substitució definitiva per convertir-se en el titular, si cap altra força política no hi posa remei.