Com a professora d’universitat, sempre estic en contacte amb gent jove. En teoria, aquest contacte ens fa més conscients de com canvia la societat, de quines són les actituds, les modes, els desitjos i les projeccions de vida més prevalents entre el jovent. També és veritat que la nostra mostra poblacional està esbiaixada: no tot el jovent opta per cursar estudis universitaris i, si ho fa, no tots trien estudiar un grau per vocació o perquè els agradi molt, sinó que pot ser que el triïn creient que tenir aquella formació els obrirà les portes a un futur professional determinat. Estem justament a les setmanes en què els estudiants acaben de rebre la nota d’accés a la universitat (la famosa “sele”, de selectivitat), i com queden situats dins la llista ordenada de graus potencials pels quals mostren interès. Tots veiem en el rostre del nostre jovent un seguit d’emocions, des de la incertesa inicial fins a l’alegria, la resignació o també, malauradament, la decepció i frustració, segons els resultats de l’assignació.
Com que la meva docència és a graus de ciències de l’àmbit “bio” (biologia i subàrees, com ara les ciències biomèdiques o la biotecnologia), totes amb un alt component vocacional, les notes de tall són molt altes. Com a professora, em considero privilegiada, tenim estudiants d’una altíssima motivació i la gran majoria volen ser científics i somien a trobar la cura contra el càncer, evitar malalties genètiques molt greus, salvar les balenes del perill d’extinció, disminuir l’impacte del canvi climàtic, incrementar la sostenibilitat de les accions humanes… Nosaltres vivim la ciència des del nostre món docent i investigador, i projectem sobre el nostre alumnat les nostres idees sobre què vol dir “ser científic”. Tanmateix, rarament som plenament conscients de les circumstàncies i condicionants del que implica arribar a ser científic, sigui com a estudiant o com a professional; però de vegades, hi ha situacions concretes que ens fan obrir els ulls a la realitat, i aquesta setmana he viscut un d’aquests moments d’epifania.
Aquesta setmana he assistit a la Nit de la Biologia, organitzada per la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. L’acte, en què es concedeixen premis a biòlegs i biòlogues en diferents estadis de la seva formació acadèmica i professional, se celebra sempre una vesprada de juliol, i és una ocasió per a retrobar-nos amb companyes i companys de diferents àmbits. La primera epifania la vaig tenir quan vaig observar a qui se li concedien els premis, i la proporció de gèneres. L’àmbit de la biologia en els estudis universitaris és majoritàriament femení, però ja a partir del doctorat, la proporció de dones decau espectacularment en un degoteig continu. Això és àmpliament conegut i debatut, és el que anomenem la “bretxa de gènere”, però no deixa de ser punyent visualitzar-ho. Dels premis en recerca dins de l’àmbit de la biologia que es van concedir, les tres finalistes del premi al millor treball de recerca de batxillerat eren noies; les tres finalistes del premi al millor treball de final de grau eren noies; per al millor article científic derivat d’una tesi, ja hi havia dos nois i una noia, igual que per al premi al millor investigador jove (doctor que ha acabat de llegir la seva tesi doctoral). Aquests dos últims premis els van guanyar nois. En fi, és una mostra petita, però el biaix es repeteix, més o menys, a cada edició.
Dedicar-se a la recerca científica no hauria de demanar exigències inassumibles en l’àmbit personal, particularment en relació amb la condició de gènere
La segona epifania va ser més dura i inesperada, ja que van ser les agredolces paraules d’una investigadora molt jove que acabava de rebre el premi al millor treball de final de grau —pronunciades en públic en agrair el premi—, més una conversa privada amb una altra de les finalistes (gràcies, Mireia i Júlia!), les que em van fer caure les escates dels ulls i em van provocar una bona estona de reflexió.
La jove guanyadora va explicar que el seu somni sempre havia estat el de ser científica, però que mai ningú no li havia dit que per arribar a ser-ho calia tenir pares amb prou diners perquè no et calgui treballar per a mantenir-te. En el seu cas, el fet de combinar feina i estudis va implicar que no s’hi pogués dedicar tant com altres i, per tant, que les notes de les assignatures —tot i ser bones— no fossin excel·lents. Això va suposar que, en buscar un grup de recerca per a poder fer el seu treball de final de grau, se li tanquessin moltes portes. És cert que molts grups de recerca prefereixen acollir i formar estudiants que després es puguin quedar per a continuar fent els estudis de màster i de doctorat, i per a això, cal guanyar una beca, que en la seva gran majoria són extremadament competitives i depenen de la nota mitjana del grau. L'odissea de buscar grup de recerca va acabar donant els seus fruits, però llavors començava el contacte real amb la investigació. Tot i trobar un grup acollidor, amb un tema engrescador i el suport dels tutors i dels altres investigadors, es va adonar que la recerca requeria totes les hores del dia, si volies avançar. Començava a treballar al laboratori ben aviat al matí per acabar tard i ja directament empalmar amb la feina, perquè, és clar, les necessitats d’haver-se de mantenir no havien desaparegut ni disminuït. La Mireia ha guanyat el premi al millor treball de fi de grau, però no ha pogut quedar-se aquí, i està fent el màster a l’estranger, on segurament continuarà el seu camí cap al seu somni, ser científica. Va acabar reclamant una universitat pública inclusiva, justa, equitativa i feminista, perquè, actualment, la gent que vol estudiar, però ha de combinar-ho amb la feina, pot trobar-se amb les portes tancades després de molt esforç.
L'altra finalista estava feliç ara, però aquesta satisfacció actual contrasta amb el seu sentiment de decepció i frustració que va anar-se encunyant mentre cursava el grau. Excessiva competitivitat entre les companyes, massa sensació de no arribar-hi, massa exigència pròpia i de l’ambient universitari. Mai no ets prou bona… Un clar sentiment de síndrome de la impostora que, per sort, ha pogut ser reconduït fent una estada Erasmus per a elaborar el treball de recerca a una universitat britànica, on ja s’ha quedat per a cursar el màster, ja que s'hi sent més integrada i troba que té uns objectius més propers al seu tarannà per a poder dedicar-se a la ciència.
Tot plegat, molt material per a pensar i reflexionar. Em quedaria amb tres missatges finals per a tota la gent jove, tant per la que tot just comença el camí i per la que ja hi és, com pels que som científics sèniors. Sempre hi ha més d’un camí per arribar a un objectiu final, moltes vegades ens capfiquem amb seguir camins establerts o dreceres, però altres opcions també són vàlides. Cal gaudir del camí escollit i no lamentar oportunitats no explorades. Hem de lluitar per a fer una universitat més inclusiva i social, que sense rebaixar el seu valor en la transmissió del coneixement, no expulsi a ningú per raons econòmiques o de diversitat.
Dedicar-se a la recerca científica no hauria de demanar exigències inassumibles en l’àmbit personal, particularment en relació amb la condició de gènere. Anem cap aquí, però encara ens queda feina.