"Après deux référendums et un référendum volé, il n’est pas question pour nous d’enterrer définitivement le droit à l’autodétermination"
Roch Wamytan (FLNKS)
Què hi pot haver de més estimulant que sentir un ministre finlandès dir-te en català que de parlar català a Europa res de res i a Borja Sémper asseverar al Congrés en eusquera que no s'ha de parlar eusquera al Congrés!
No sé si a la fi hi haurà acord d'investidura —encara que els veig optimistes per totes bandes— però si més no l'espectacle que alguns estan donant mentrestant està sent impagable. L'espectacle de la incongruència és sempre humiliant per a qui es veu abocat a practicar-la en públic i —aquí no hi ha dubtes— només l'estan patint els aspirants a governar. Puigdemont, al cap i a la fi, ha agafat la batuta per dirigir l'orquestra i, t'agradi o no la simfonia que executa, el cert és que se'l nota còmode i coherent amb les seves posicions d'anys. Són els que han de tocar els instruments i ballar-ne la música els qui ho deuen estar passant regular. Bé, tret de Pedro Sánchez, que com deuen haver comprovat no ha pronunciat encara el mot amnistia ni s'ha referit a les negociacions amb Junts, com si tot això no anés amb ell.
Al cap i a la fi, fa anys que els catalans exigeixen poder parlar la seva llengua a les institucions, inclòs el cor de la democràcia, el Congrés. Igual que els bascos i part dels gallecs. Són els socialistes els que fa un any i tres mesos van votar amb el PP en contra de l'ús de les llengües cooficials a l'hemicicle. Són els socialistes els que van afirmar a través de la presidenta Batet, membre del seu partit, que el reglament no permetia l'ús de cap altra llengua parlamentària que no fos el castellà. Són els socialistes els que avui han permès que s'empressin sense haver-se substanciat ni tan sols la votació per reformar l'esmentat reglament. O sigui que els soldats encarregats del relat ho tindran difícil, no per defensar que això és possible i que no vindrà l'Harmagedon pel fet d'utilitzar una traducció simultània, que per mi que hi ha poca ciutadania escandalitzada per això, sinó per explicar per què aquests mateixos diputats aguerrits comandats per Sánchez abans s'hi negaven. Si això no és estar amb el cul a l'aire, que vingui Déu i ho vegi.
És evident que Sánchez no podrà gestionar els tempos i que, encara que no s'hi oposin, molts països l'obligaran a no pressionar-los
El mateix els està passant amb la qüestió de l'amnistia, sí, aquesta que Sánchez ni esmenta. Si s'ho miren bé, veuran que només els soldats fidels han sortit a preparar el camp i que ell es reserva per si hagués de tornar a esmenar el rumb un cop més. L'aspirant a ser investit president del Govern es manté al marge, per si al final ha d'anar a eleccions i necessita calçar-se l'armadura i brunyir-la amb la brillantor del que, si arriba el cas, anomenarà "negar-se al xantatge de Puigdemont". Mentrestant, continuen ronsejant perquè tot i que hi ha contactes jurídics i es treballa en un text, això d'acceptar el nom del mediador o l'home bo o la garantia encara ho tenen travessat. El temps corre per veure bastir aquesta amnistia que, segons Junqueras, ja està pactada. ERC intenta reprendre el pas de nou, i amb clatellot afegit d'Iceta, que el desafia a treure l'acord de què es vanta. L'espectacle és variat, ja els dic, perquè entre altres coses, n'hi ha molts que busquen el focus a la pista.
Després hi ha la idea de Sumar de parlar de l'amnistia de França als canacs com a precedent a estudiar en la redacció de la llei espanyola. Em fa l'efecte que el seu interès per mostrar-se actius dins d'aquest afany jurídic és més una manera de no deixar de ser al trapezi que no pas una realitat. A Nova Caledònia, territori colonial, hi va haver una mena de guerra civil amb 21 morts, i el líder dels independentistes canacs va ser assassinat. Després, fins a tres referèndums guanyats pels unionistes. No crec que passar de ser —a la meseta— els "polacos" a esdevenir els canacs tingui gaire gràcia, per molta que n'hi vulgui posar Asens. No calen precedents d'altres països per portar a efecte una llei espanyola, no es tracta de convèncer-nos que ells també ho van fer, sobretot perquè les comparacions les carrega el diable i moltes de les amnisties decretades al continent es van produir arran del nazisme i del col·laboracionisme. Millor no remenar-lo perquè no hi té res a veure. I dels feixistets de Vox, què me'n diuen del seu numeret? La broma del dia a molts cercles madrilenys era que, si haguessin sabut que n'hi havia prou amb parlar català o gallec al Congrés perquè se n'anessin, ens podríem haver estalviat molts disgustos.
Finalment hi ha això d'Europa. És un gran pas per a les reivindicacions catalanes que Sánchez ho hagi portat fins a la presa de consideració, però és evident que no podrà gestionar els tempos i que, encara que no s'hi oposin, molts països l'obligaran a no pressionar-los. També la qüestió de voler encabir les tres llengües cooficials alhora ha donat els seus problemes. D'aquí la priorització del català pels motius obvis que tampoc no se'ls escapen als seus socis europeus, molts dels quals prefereixen Sánchez conegut a l'altra banda del Pirineu. La mateixa Calviño ha parlat d'"una solució de compromís" per qualificar la decisió de prioritzar la candidatura del català "per accelerar el procés". És impossible que no es vegi que tot plegat respon a l'absoluta necessitat de recollir els vots de Junts. Això és una cosa que molts, més enllà del contingut de les reformes, els retreuen a Madrid i a Europa. Alguna cosa han dit els bascos, però poc. Segurament ja sabien que això passaria i es donava per descomptat que bordarien una mica pel retard, però no mossegaran, atenent també aquesta pressa que ells mateixos coneixen.
Aquí, que volen que els digui, els agradi o no als del Suprem —que li han preguntat al "fugat" si ja el poden perseguir o no— als fiscals indomables, als patriotes instal·lats en el cataclisme i a altra fauna variada, l'únic que continua sense ballar la música que li toquen és el de Waterloo. Escoltin, i els juro que a Madrid, encara que els ho expliquis, no acaben d'entendre per què el seu electorat ho aplaudeix, això. Deu ser perquè els canacs parlen canac i és molt difícil.