Som una plaga

"La humanitat fa servir les seves forces cert temps en construir
i un bon dia les gira cap a la seva pròpia destrucció"
René Barjavel

Els francesos són visionaris. No hi ha autors que hagin escrit sobre el futur, interpretant els senyals del seu present, que s'hagin acostat més a la realitat. No fa falta que us parli de Verne, el gran entre els grans, l'amor del qual pel desenvolupament tecnològic, i el coneixement que en tenia, el van portar a fantasiejar amb un futur que ara és quotidià. Però ell sabia. No us parlaré de Paul d'Ivoi, el seu contemporani i competidor, ni de René Barjavel, l'home que va inventar l'anomenada 'paradoxa de l'avi' i que va escriure Ravage ("devastació"), una de les obres més clarividents sobre les conseqüències fatals de la pèrdua de les fonts d'energia i sobre la fragilitat real de la societat que hem construït. Ells també sabien. "Tot això és culpa nostra. Els homes han alliberat forces terribles que la naturalesa va tancar per precaució. Han decidit considerar-se els amos. D'això, n'han dit progrés, però és un procés accelerat cap a la mort. Fan servir les seves forces cert temps per construir i, després, un bon dia, perquè els homes són homes, és a dir, éssers en què el mal domina el bé —perquè el progrés moral dels homes no va tan de pressa com el de llur ciència— les giren cap a la seva pròpia destrucció", escrivia Barjavel el 1942. Aquí ens teniu.

Em centro en la plaga estiuenca, però no oblido la climàtica, ja que serà el nostre malson durant les pròximes dècades. Em centro en la massificació, en les columnes d'éssers humans marxant sobre tot i sobre tots, sobre la naturalesa i sobre la bellesa construïda en altres èpoques. Tot l'estiu que llegeixo aquí i allà els laments dels ofesos. Teniu els illencs, que veuen els seus limitats territoris assaltats per veritables masses que copen els recursos i que amb l'arma criminal de les xarxes socials van avançant fins a deixar-los sense refugi. Les cales abans paradisíaques "popularitzades" per Instagram on hi ha fila —mare meva, fila!— per arribar-hi i fer-s'hi una foto amb la qual fer enveja, perquè l'objectiu no és cap altre que aquest. Els restaurants, bars i tavernes abans secrets, on es refugiaven de l'allau de turistes, que ara són envaïts —per més amagats que es trobin— a causa de les ressenyes a xarxes i als navegadors, per als quals no hi ha ruta impossible.

O mireu el cas dels pobres naturistes. Tants anys lluitant per la seva forma de vida i ara són acorralats a les seves platges de referència pels tèxtils que busquen llocs menys massificats. I que arriben i els insulten —bruts, vells, tapeu-vos!— perquè ni entenen ni els importa entendre. Arriben com una plaga i no comprenen que són ells els que s'han d'adaptar a l'entorn nudista establert fa dècades o tornar a les platges familiars plenes de gom a gom. Anem a cops de colze, a empentes, sense que importi res ni ningú que no siguem nosaltres mateixos. Hem retrocedit tant que resulta obscè. Què me'n dieu de l'embús del K2, que porta una cordada a passar per sobre del cadàver d'un guia natiu com si fos una deixalla abandonada al vessant de la muntanya? Per no parlar de l'embús als cims i als prats i als museus i a les ciutats. Quo vadis?

Som una plaga no només per al planeta sinó per a nosaltres mateixos. Al malagueny, al barceloní, al madrileny —per posar exemples— els estan fent fora dels seus propis centres històrics éssers iguals que ells que, al seu torn, corren i paguen i viatgen per copar els centres de les ciutats dels qui ocupen la seva, en un procés invasiu sense fi. Els coneixedors ja no es diuen a cau d'orella els llocs de moda on anar, sinó llocs d'on fugir de la massa. Els rics compren amb els seus iots i els seus diners la possibilitat d'aïllar-se, de reservar-se indrets als quals la multitud no pugui arribar. Aquest és l'objectiu final de viatjar a l'espai o al fons de l'oceà, fugir de la gentada, de la bellesa agostejada per la massa que ells ja van conèixer en temps millors.

Anem a cops de colze, a empentes, sense que importi res ni ningú que no siguem nosaltres mateixos. Hem retrocedit tant que resulta obscè

Els diners impedeixen, alhora, que intentem reconduir aquesta situació insostenible. En una societat en què si li dius a algú que els diners no ho són tot o que no és bona idea prostituir els teus propis recursos, se te'n riuran a la cara, com fas comprendre que l'economia —el sector turístic—, els beneficis que deixa, no ho justifiquen tot ni repararan després els estralls que provoca? En el cas d'Espanya això és encara més sagnant. Cap governant no aposta seriosament per solucionar aquest problema. Tots presumeixen dels increments constants del nombre de visitants del país. Creixement constant, etern, com si fos possible. I quan ho intenten, com Colau, ho fan amb una barreja de poca traça i visió estaliniana que només és assumida per un grapat d'outsiders.

No és que jo tingui el bàlsam de Ferabràs, per això no em presento a les eleccions, però el diagnòstic és clar. Som una plaga i acabarem per agostejar el món. El més evident semblaria revertir els danys causats per les empreses tecnològiques que han implantat les seves pròpies normes sobre les dels estats i han ocasionat disfuncions de tota mena. Les aplicacions són les que han donat carta de naturalesa als pisos turístics, que no tenen les mateixes obligacions que els hotels reglats, en posar en contacte una oferta global amb una demanda global. La cobdícia ha fet la resta. Els centres convertits en parcs temàtics, les ciutats desbordades i els joves oriünds sense possibilitat d'emancipar-se. Han estat ells, els preclars negociants de les tecnològiques, els qui ens han fotut malbé la vida venent-nos que ens la feien més fàcil. L'esperit de ramat i la por de posar ordre si això fa perillar el vot han fet la resta.

Som una plaga i no ens aplicarem l'insecticida que ens cal.

Què voleu que us digui, jo no tinc fills, i tampoc no em queda tant. Però, i els que en tenen? I els que són més joves? És que no ho veuen? Deu ser el que deia Barjavel, que el progrés moral dels homes mai no ha anat al mateix ritme que el de la tecnologia, i això sempre acaba en catàstrofe. Mentre no arriba, viurem tots fotuts. Quina alegria.