La “unitat” d’Espanya no és un concepte democràtic, ni està sotmès a la lògica de les voluntats ciutadanes. Ans al contrari, plantejada Espanya com una religió, la seva unitat s’imposa com un dogma de fe protegit i garantit per l’imperi de la força i totalment aliè al dret modern. I aquesta afirmació no cal fer-la des de posicions crítiques, o des de les nacions que la pateixen, sinó que l’assumeixen, sense màscara, les mateixes institucions i persones que s’atorguen la missió de blindar la unitat. En certa mesura, són com els gurus d’una secta, el martell d’heretges que protegeix Espanya dels blasfems.

Només cal llegir els arguments que va donar el Centre Nacional d’Intel·ligència (el CNI) en intentar justificar les escoltes telefòniques a líders socials i polítics de l’independentisme, per confirmar que estem davant d’una concepció imperial, allunyada dels paràmetres democràtics moderns. Les frases són una antologia del despropòsit, només imaginables en una mentalitat decimonònica, però mai en ple segle XXI. Diuen, sense vergonya: “les intervencions telefòniques són l’única manera d’evitar la secessió a Espanya”, o “la necessitat de tallar un nou intent d’atemptar contra la unitat nacional”, o “la intenció dels investigats de desprestigiar Espanya promovent activitats delictives”. És a dir, com assenyalava l’exlletrat del Constitucional Joaquín Urías, el Suprem permet una brutal intromissió de la intimitat d’unes persones, perquè fa prevaldre la defensa de la unitat d’Espanya, és a dir, la ideologia, per damunt de la seva obligació de protegir els drets dels ciutadans. Ergo, la Constitució permet ser independentista, però el Suprem ho afina: es pot, però vigilat, controlat i sota permanent sospita.

Alhora, la resposta del CNI remet a la lògica pregunta consegüent: la repressió és l’única manera? Ho és si es concep Espanya com un ens intocable, indebatible i invotable, que no li cal respectar les decisions dels pobles, articulades a través del seu Parlament, ni plantejar un referèndum, la fórmula democràtica moderna per resoldre un conflicte territorial. Si alguna cosa queda clara de tot el gran escàndol del CatalanGate, incloent les delirants explicacions posteriors, és que no necessiten ni tan sols mantenir una aparença de respecte democràtic: tenen la missió sagrada, tenen els ressorts de poder, i exerceixen, sense pudor, la repressió. I tenen, no ho oblidem, l’aplaudiment de la massa crítica espanyola, que respecte a les qüestions de la unitat pàtria, és tot “massa” i res de "crítica". Per això han superat sense problemes les fases del dol, per dir-ho en l’expressió feliç d’en Josep Rius: de la negació de l’espionatge a l’acceptació desvergonyida, tot en cinc etapes.

El problema de fons és que Espanya es va crear com un estat d’imposició, forjat en el si d’una mentalitat imperial, que mai no va admetre Catalunya com un soci fundador, sinó com una colònia conquerida

Com és possible que un estat modern, membre de la Unió Europea, mantingui aquests conceptes d’unitat carpetovetònics, reaccionaris i repressius? La resposta més directa remet, lògicament, a la incapacitat de la UE d’exigir als països membres el compromís de mantenir els estàndards democràtics fundacionals, i per aquest forat s’enfonsen els drets violentats. Però més enllà del que passa fronteres enllà, el problema de fons és que Espanya es va crear com un estat d’imposició, forjat en el si d’una mentalitat imperial, que mai no va admetre Catalunya com un soci fundador, sinó com una colònia conquerida. I a mesura que Espanya va anar perdent les colònies d’ultramar, Catalunya va quedar com la darrera i suculenta colònia. Des de 1714 en què es varen aniquilar les constitucions catalanes, tota la història d’Espanya és el relat d’una imposició, tant obsessiva a castellanitzar l’idioma i anul·lar la identitat nacional, com brutal en l’espoli als nostres recursos. I sempre ha estat una imposició que s’ha fet per la força. És a dir, al si del nacionalisme espanyol sempre hi ha hagut la convicció que Catalunya els pertanyia, però no per acord polític o voluntat ciutadana, sinó per dret de conquesta, i com a tal conquesta, calia tenir-la vigilada, controlada i adequadament reprimida. Així va ser durant el segle XVIII, on l’intent de destrucció nacional de Catalunya va ser minuciós i descarnat; així va ser durant el segle XIX, amb una Catalunya “llena de liberales”, que calia ser durament reprimida, amb bombardejos de la capital inclosos. Per què creuen, si no, que els canons de la Ciutadella i els de Montjuïc miraven cap a Barcelona i no cap al mar?: perquè sempre varen construir-se per dominar la capital catalana, i no per defensar-la. I així va ser durant el segle XX, amb dues dictadures que, primer, varen destruir el somni de la Mancomunitat —el primer intent de crear una estructura de poder catalana moderna i avançada— i, després, varen destruir-ho tot amb quaranta anys de victòria franquista. Els dos dictadors espanyols del XX estaven tallats del mateix patró: un ferotge nacionalisme espanyol, un odi igualment ferotge contra la nació catalana i una convicció de missió sagrada per defensar Espanya.

Aquesta determinació reaccionària per imposar la unitat de l’estat per damunt de la llibertat dels pobles roman intacta en els nostres dies: el CNI, el Suprem, la Robles, el Constitucional, l’espionatge i etcètera són hereus directes d’aquesta mentalitat, per bé que passada per una retòrica més presentable i moderna. I, quan cal, ni tan sols es diferencien en els mètodes repressius. Per això ni un d’ells contempla cap altra opció davant el “secessionisme” que no sigui la repressora, perquè la democràtica no té cabuda, per bé que ho embolcallin sota un artifici de presumpte estat de dret.

Amb aquesta realitat tossuda, perpetuada en la història, hi ha dues conclusions que l’independentisme ha d’assumir, si no vol vendre èpica de fum, i realment vol assolir els seus objectius: una, que Espanya és irreformable, perquè neix amb el pecat original d’una mentalitat d’imposició que no s’ha mogut ni un mil·límetre en tres segles; i dos, que qualsevol voluntat d’implementar la independència, només pot passar per la confrontació democràtica amb l’Estat, allò que tan sovint s’ha anomenat la radicalitat democràtica. Repetir aquestes evidències pot semblar redundant després d’haver protagonitzat el Primer d’Octubre, però atès que la memòria política és fràgil, cal recordar les evidències una i altra vegada. Ens han espiat perquè estem sota sospita. Ens han espiat perquè Espanya és seva. Ens han espiat perquè consideren que Catalunya també és seva. Ens han espiat perquè la democràcia es pot violentar quan es tracta de defensar la unitat. I ens han espiat perquè no conceben cap altra manera de tractar-nos. Imaginar qualsevol altra cosa des de l’independentisme només pot venir o d’una ingenuïtat suprema, o de l’acceptació de la derrota.