El 2016, el Consell d'Estat francès va deixar sense efecte la llei del 1905 que prohibia els pessebres en espais públics. França, un estat laic, acabava així amb l’estira-i-arronsa anual entre els qui creuen que fer el pessebre és part de la tradició i els qui reneguen de la seva presència, per exemple, a les places dels ajuntaments, perquè de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 ençà, la divisió entre Església i Estat havia de ser clara i meridiana. El Consell d’Estat es va decantar per autoritzar els pessebres als llocs públics pel seu caràcter “cultural, artístic i festiu”, però no com a objectes de culte.

El cas francès és útil perquè, enguany, el Parlament de Catalunya ha decidit no fer pessebre. Al nostre Parlament no hi ha hagut mai una tradició pessebrista destacable. De fet, l'any passat va ser el primer que s’hi va posar, a proposta de la presidenta suspesa de la institució, Laura Borràs. Aquest debat serveix per començar a definir on dibuixem la línia entre allò que és essencialment religiós —lligat a un credo i a un culte— i allò que per la seva rellevància simbòlica, malgrat l'origen religiós, ha esdevingut una peça més de la cultura. És a dir, entre allò que França defineix com a “cultural, artístic i festiu” i té sentit que trobi lloc i moment per manifestar-se en l’àmbit públic i allò que no té sentit que ho faci.

La frontera entre religió i cultura és porosa i, en limitar o prevenir intromissions del culte a les institucions, correm el risc de negar-nos una part d’allò que som

No som cristians pel fet de ser catalans, però sense el cristianisme no ens podem explicar. El nostre país té una forta herència cristiana —catòlica, concretament— sigui quin sigui l'estat de la pràctica religiosa. Que això sigui així fa que al rebedor de cases catalanes d’arrel agnòstica o atea avui ja hi hagi un pessebre o que, sense més concrecions, aquestes mateixes famílies celebrin Nadal. El nostre heretatge cristià va més enllà de les celebracions perquè la cultura també ho fa: ho amara gairebé tot. El pes històric del cristianisme a Catalunya i a molts països d’Europa ens defineix perquè ens llega encara avui un sistema de valors i una cosmovisió que no va lligada al fet d’anar a missa o de creure que Jesús és el fill de Déu. La frontera entre religió i cultura és porosa i, en limitar o prevenir intromissions del culte a les institucions, correm el risc de negar-nos una part d’allò que som.

Per a molts catalans, el pessebre és ja una qüestió purament cultural. També ho és que la Moreneta sigui un símbol de la nació, que la Patum se celebri per Corpus Christi, que la dansa de la Mort de Verges es faci el Dijous Sant, que hi hagi Mares de Déu als carrers del Gòtic o que un grup de joves de la Garriga gens sospitosos d’anar a missa hagin recuperat la figura de Sant Ramon a la plaça de l’església. Sense una bona educació en la cultura religiosa —que no és catequesi, és educació en la cultura religiosa— és impossible entendre la història, l’art o els símbols del país. Esborrant la part de la religió que ha esdevingut cultura de la vida pública per por de contaminar-la d’imposicions de fe o d’intromissions eclesiàstiques, ens esborrem a nosaltres mateixos i ens deixem d’entendre.

Esborrant la part de la religió que ha esdevingut cultura de la vida pública per por de contaminar-la d’imposicions de fe o d’intromissions eclesiàstiques, ens esborrem a nosaltres mateixos i ens deixem d’entendre

No és casualitat que l'element de la discòrdia al Parlament hagi estat el pessebre. Al pessebre hi ha el nen Jesús i l’element religiós hi és, indiscutible. És per això que any rere any l'alcaldessa de Barcelona ha de fer l'exercici de desfigurar–lo per poder-lo acceptar i justificar que aquesta representació sigui present a la plaça de Sant Jaume. Ho fa perquè li és més fàcil deformar-lo i desarrelar-lo que acceptar una tradició que, històricament, ha anat lligada a la pràctica d’una fe que no comparteix. Com sigui, no és cap desastre que hi hagi un pessebre al Parlament perquè per a tots els qui no són cristians pot ser un element amb caràcter cultural, artístic i festiu com ho és a moltes cases del país i com ho és pel Consell d'Estat francès. Tampoc no és cap desgràcia que no hi sigui perquè, tradicionalment, al Parlament, no hi ha estat mai. El que és desastrós és que encara avui algú estigui disposat a negar-se els orígens per no molestar.