La Unió Europea (UE) és, sobre el paper, la unió econòmica i política de vint-i-set estats d’Europa amb voluntat de desenvolupar un mercat únic que garanteixi la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital, i amb ànim de dotar-se de polítiques comunes en camps com el comercial, l’agrícola, el pesquer, el jurídic o, entre molts altres, el regional. És, a la pràctica, una evolució de l’antiga Comunitat Econòmica Europea (CEE) i té l’origen formal en el Tractat de Maastricht, que va entrar en vigor l’1 de novembre del 1993.
Dit així sembla fins i tot un projecte prou interessant, però la realitat és ben diferent i fa, de fet, que molts es preguntin per a què serveix realment la UE. La UE és avui un gegant, però bàsicament funcionarial i burocràtic, no polític ni econòmic, perquè la unitat en aquests terrenys és sempre complexa i moltes vegades cadascú tira per allà on més li convé. Un gegant que cada any gasta milers de milions d’euros per pagar la nòmina de tot el personal que en forma part, des dels càrrecs polítics directament, els subordinats i els múltiples assistents i assessors que tenen, fins als funcionaris pròpiament dits i els serveis que presten col·lectius com els de la seguretat o la neteja. Només per posar-ne un exemple: el Parlament Europeu disposa aquest 2026 d’un pressupost de 2.636 milions d’euros, dels quals uns 1.900 estan destinats a pagar els diputats —n’hi ha 720—, el que anomenen l’staff —entre 7.000 i 8.000 empleats— i altres conceptes com dietes, assignacions i assistents. En total: un 72% del pressupost se’n va al capítol de personal.
I quin és el retorn que té tot aquest dispendi? Heus aquí el problema: que ningú no ho sap. Més enllà que visquin molt bé tots els que cobren de les diferents institucions i de l’entramat d’organismes de la UE, no es coneixen els teòrics beneficis que se suposa que hauria de tenir per a les vides dels europeus. En el cas concret del Parlament Europeu, a més, la utilitat ha quedat més d’una vegada en entredit, l’última amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va anul·lar la decisió de retirar la immunitat a Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí per no haver-se respectat durant la tramitació del suplicatori del Tribunal Suprem (TS) el principi d’imparcialitat i per haver-se tractat d’un comportament sectari. És veritat que la resolució no té cap efecte pràctic, perquè ara cap dels tres ja no és eurodiputat, però també ho és que políticament és una “plantofada molt dura”, com va dir el 130è president de la Generalitat, en la mesura que qüestiona el funcionament mateix de la Cambra d’Estrasburg.
Però no és només això. És també que determinades polítiques que pretén tirar endavant la UE sembla que estiguin pensades i fetes expressament en contra dels sectors implicats. És el que passa amb l’acord de lliure comerç amb Austràlia i, sobretot, amb l’acord de lliure comerç amb Mercosur —integrat pel Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai—, signat a bombo i platerets per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i que ha entrat recentment en vigor malgrat les moltes reticències despertades. L’acord crea, sobre el paper, la zona comercial més gran del món i ha d’afavorir la capacitat de comprar i de vendre sense aranzels de les empreses europees, però resulta que un dels col·lectius afectats, l’agrícola i ramader, hi està completament en contra perquè considera que haurà de fer front a una competència deslleial dels productes que entraran al mercat europeu sense els requisits i les garanties que, en canvi, als pagesos d’aquí sí que els exigeix la mateixa UE.
El mateix es pot dir sobre el sector pesquer, ja de per si molt castigat per les vedes biològiques draconianes que cada dos per tres se li imposen i que provoquen que les flotes estiguin més temps amarrades a port que no feinejant en alta mar, i al qual ara la UE vol inundar de paperassa arran de l’entrada en vigor de la nova normativa de control de la pesca que incrementa la burocràcia i les feines administratives. Els pescadors s’han queixat, amb raó, que, si han d’omplir tota la documentació i tots els formularis que se’ls reclamen, no tindran temps per sortir a pescar, però no fa l’efecte que les autoritats europees els escoltin gaire, com tampoc no ho fan amb els agricultors i els ramaders, sinó que tiren pel dret sense tenir present l’opinió dels qui hi entenen. I llavors es lamenten que en tots aquests sectors no hi hagi relleu generacional perquè els joves no volen continuar una feina que, lluny de permetre’ls viure la vida dignament, a la pràctica els esclavitza.
A tot plegat cal afegir-hi el paper d’estrassa que fa sempre la UE davant dels conflictes internacionals. Va passar amb la guerra dels Balcans, que van haver de ser els Estats Units els qui van haver-hi d’intervenir per acabar-la, i torna a passar amb la guerra d’Ucraïna, que són una vegada més els Estats Units, i la Xina, els que lideren els intents —fins ara en va, és cert— de posar fi a les hostilitats. En tots dos casos, i en molts altres, s’ha vist una UE destarotada, incapaç d’aportar cap solució, i a qui sembla que l’únic que li interessa sigui pidolar per no quedar fora de la foto, ni que sigui darrere de la mateixa Xina, que també li està guanyant la partida. Per no parlar del joc brut que fa contra Israel i dels dubtes exhibits respecte de la guerra de l’Iran. Una UE que, malgrat el postureig antibel·licista i no pintar res a l’hora de la veritat enlloc, ha emprès una cursa armamentista amb l’excusa del perill que representa, això sí, Rússia, que només servirà per alimentar les empreses fabricants d’armes.
Quan algú els pregunta per a què serveix la UE, són incapaços d’oferir-los una resposta convincent que esvaeixi la sospita que realment no serveix per a res
En aquest escenari, no és estrany que cada vegada més ciutadans europeus es preguntin quina legitimitat tenen per fer o per dir res càrrecs europeus com la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, el president del Consell Europeu, António Costa, o tots els membres del Col·legi de Comissaris que no han estat votats per ningú. Ningú no els ha elegit democràticament a les urnes i, en canvi, són els que remenen les cireres i els que, mirant per damunt de l’espatlla, imparteixen lliçons de suposades bones pràctiques polítiques i reparteixen carnets de fals europeisme, com és el cas de la mateixa Ursula von der Leyen quan alliçona els europeus sobre què poden fer i que no arran, per exemple, de l’última crisi energètica derivada de la guerra de l’Iran. Total per haver d’acabar concloent que, quan algú els pregunta per a què serveix la UE, són incapaços d’oferir-los una resposta convincent que esvaeixi la sospita que realment no serveix per a res.
Una enquesta recent amb motiu dels quaranta anys de l’ingrés d’Espanya i de Portugal a la UE —en aquell moment CEE— era especialment reveladora en aquest sentit en constatar que el 54% dels ciutadans de Catalunya desconeix el nom de les institucions europees. I això que els catalans es consideren els més europeistes de tots. Els estats, sigui com sigui, s’estimen més mantenir l’estructura, per feixuga que resulti, abans que dissoldre-la, perquè amb el pas del temps s’ha convertit en una gran oficina de col·locació imprescindible per a tots ells. I és que si no la tinguessin, què farien amb els milers de càrrecs que tots plegats hi tenen col·locats?, on ressituarien els parents, amics i coneguts que hi han endollat?, què farien amb el personal que hi tenen les forces polítiques de tots els països membres a manera de cementiri d’elefants per donar sortida als que ja n'han vist de tots colors o als que fan nosa i val més tenir-los com més lluny millor? Per això és per al que serveix la UE.