La memòria és molt curta i la història, per tant, sovint es repeteix. Bona part dels espanyols han oblidat que, històricament, molts dels mals que han afectat Espanya han arribat des del nord d’Àfrica. No cal anar gaire enrere: del desastre d’Annual (més de 8.000 morts, molts dels quals catalans) a la derrota i fugida de Sidi Ifni (200 morts, alguns dels quals catalans), passant per la Marxa Verda sobre el Sàhara Occidental. I, per descomptat, el cop militar del 1936, que va tenir l’epicentre al Protectorat Espanyol del Marroc, amb les tropes africanes del general Franco. L’expansionisme espanyol a l’altra banda de la mar Mediterrània només ha dut maldecaps. I el PSOE, que va ser del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola, ho hauria de saber millor que ningú. Per això sobta la falta de previsió de la invasió d’indocumentats de la ciutat Ceuta i la passivitat posterior, amb el president Pedro Sánchez anant-se’n de vacances i recomanant frívolament una llista de cançons per acompanyar l’estiu abans de tocar el dos. És evident que la inacció del govern espanyol i la negació de l’evidència que el Marroc, en el millor dels casos, va tolerar aquesta invasió, té diversos factors i protagonistes, però també és evident que la màxima responsabilitat recau en el seu màxim líder, que no és altre que Pedro Sánchez.
Fa temps que penso que el president del govern espanyol és un frívol i un cínic, sense cap altra intenció per romandre a la Moncloa que el sol fet de ser-hi. Els darrers pressupostos generals de l’Estat es van aprovar el 2022 per a l’exercici del 2023, i per tant el govern actual de coalició entre el PSOE i Sumar és l’únic de la història que haurà acabat el mandat sense aprovar els comptes ni un sol any. També ha estat una legislatura amb una gairebé nul·la acció política, més enllà de la llei d’amnistia (que no s’ha complert) i una regularització extraordinària que serà la tomba definitiva d’aquest executiu. Sembla que l’únic programa de govern és barrar el pas del bloc ultra format per PP i Vox, com si aquest fet, per si mateix, millorés en alguna cosa la vida dels ciutadans. Però començo a pensar que Pedro Sánchez també és un líder perillós. No ho dic en el sentit que sigui un malvat o una mala persona, per descomptat; em refereixo al fet que és un dirigent que fa mal i perjudica, potser inconscientment, el seu entorn, començant pels que té més a la vora.
El president espanyol és avui el pària de la UE, assenyalat per tothom com un líder irresponsable, insolidari i incomplidor
Pedro Sánchez és avui un forat negre que tot ho xucla, de manera implacable. És kryptonita en estat pur que debilita tothom que s’hi acosta. És un dirigent d’una alta toxicitat amb qui ben pocs es volen fer una foto. M’agradarà veure amb qui fa broma a la pròxima cimera europea. El president espanyol és avui el pària de la UE, assenyalat per tothom com un líder irresponsable, insolidari i incomplidor. S’ho ha guanyat a pols tirant pel dret amb una regularització extraordinària que perjudica la resta de socis i impulsant una aliança altermundialista al marge de la UE. A nivell espanyol, el president del govern també crema. El seu descrèdit és màxim i ha tocat fons en aquesta crisi de Ceuta. La corrupció és endèmica al seu entorn i al seu partit. Més enllà de ser el millor orador del Congrés, no ha construït res durant el seu mandat. Al contrari; la societat està més fragmentada que mai, la crispació avança cada dia i la violència ambiental comença a ser insuportable. Per a l’esquerra en general i per al seu partit, avui, Pedro Sánchez és un llast. Quan el PP arribi al govern, d’aquí a un any, al PSOE li costarà dècades tornar a la Moncloa, si és que ho aconsegueix, perquè el president del govern no ha deixat créixer res a Ferraz. Però el mal no és només al seu partit; els socis estables del seu govern s’estan rostint com pollastres, volta rere volta, sense poder allunyar-se’n perquè són víctimes encadenades al dogma que cal aturar l’extrema dreta. Les esquerres estatals i perifèriques, amb més o menys ganes, remen dins d’aquesta nau que no va enlloc, mentre Pedro Sánchez toca el tambor per marcar-los el ritme.
Arribats a aquest punt, és probable que dins del PSOE alguns comencin a pensar si no seria millor canviar de president o, en el pitjor dels casos, de candidat quan arribin les eleccions. Intueixo que la ministra Margarita Robles ja fa temps que hi dona voltes. No deu ser l’única. A hores d’ara, qualsevol candidat alternatiu és millor que Pedro Sánchez. No en tinc cap prova, però tampoc no en tinc cap dubte que el nom de Salvador Illa ha sortit més d’un cop als cenacles socialistes. Si Pedro Sánchez repeteix de candidat les eleccions generals seran un plebiscit sobre ell mateix, més que sobre qualsevol altra cosa. Com que el seu govern no ha fet res de res, no es podrà fer balanç de res. Com que el PP tampoc té cap projecte, la campanya no serà un debat sobre idees i models. Només Vox té un programa i un discurs, i per això cada dia escurça la distància amb un PP sorprenentment incompetent. Les eleccions, per tant, es reduiran a un referèndum sobre l’actual president; l’únic avantatge que tindrà Pedro Sánchez és que qualsevol vot al PSOE, a Sumar, a ERC, a EH Bildu o al BNG sumaran per a fer-lo president. I, al mig dels dos blocs, nacionalistes catalans i bascos quedaran atrapats en aquesta guerra civil dialèctica eterna. Naturalment, el PNB i Junts no donaran cap suport al bloc de PP i Vox, però també haurien de començar a entendre, ells i tots plegats, que no donar suport a la dreta extrema no ha d’implicar donar suport un líder, Pedro Sánchez, a qui la història assenyalarà com el pitjor president espanyol del règim del 78.