Pedro Sánchez ha anat al cine a veure As bestas i li han criticat que ho publiciti. Ell mateix en va fer un tuit: “Hoy he tenido la oportunidad de ver ‘As bestas’, de Rodrigo Sorogoyen. Una historia de una intensidad impresionante, que te atrapa con su atmósfera asfixiante y el trabajo espectacular de sus actores. Qué buen cine se hace en España. ¡No vemos en los #Goya2023!”. Els Goya d’aquest any es presenten com un torcebraç entre As bestas i Alcarràs, pel·lícula de la qual Sánchez va piular quan va ser preseleccionada per als Oscars: “'Alcarràs’ sigue haciendo historia y será una excelente representante de España en los Oscar de esta temporada. Una historia commovedora sobre el mundo rural que exporta la riqueza lingüística de nuestro país de forma maravillosa. ¡Enhorabuena, Carla, y mucha suerte!”. També és curiós que parli de “riqueza lingüística” a Alcarràs i no a As bestas, que és en molt bona part en gallec, però en fi.

Si fa vint anys 'Los lunes al sol' eren només un presagi del que vindria, és curiós o simptomàtic que tant 'As bestas' com 'Alcarràs' retratin un món rural on el conflicte sorgeix per culpa de les energies renovables de què tant parlem

El cas, com deia, és que s’ha criticat a Sánchez que vagi al cine i es faci la foto, però és que, òbviament, va anar al cine com a gest polític. Era un missatge francament diferent d’aquella frase de Cristóbal Montoro: “Els problemes del cinema no tenen a veure només amb les subvencions… també tenen a veure amb la qualitat de les pel·lícules que es fan”. Declaració resposta per l'Acadèmia del Cinema: un ministre té data de caducitat, la creativitat, no. I, és curiós, perquè ignoro si és de manera buscada o no, però el suport de Sánchez al cinema espanyol arriba just quan es compleixen 20 anys de la gala més cèlebre dels Goya. La del No a la guerra. Va ser l’1 de febrer del 2003 al Palau Municipal de Congressos del Campo de las Naciones de Madrid. Un any en què el morbo semblava estar en veure si Fernando León de Aranoa i el seu drama sobre l'atur, Los lunes al sol, venceria Almodóvar i el seu Hable con ella. Però dies abans, José María Aznar havia donat suport a George Bush en la seva intenció d'envair l'Iraq. Els responsables d'aquella cerimònia van ser els integrants del grup de teatre Animalario, amb Alberto San Juan i Willy Toledo al capdavant. Toledo ho va acabar pagant molt car personalment, com a boc expiatori i en forma d’avís per a navegants. I el PP va declara la guerra a la indústria del cinema. Ara, el govern Sánchez —que amb José Guirao com a ministre de Cultura va tenir molt bona relació amb el sector, però que va empitjorar amb José Manuel Rodríguez Uribes— ha aprovat la nova llei del cine, amb la qual espera fer la pau. Ah, i en la qual l’incombustible Miquel Iceta n’ha estat peça clau.

I, per cert, si fa vint anys Los lunes al sol eren només un presagi del que vindria, és curiós o simptomàtic que tant As bestas com Alcarràs retratin un món rural on el conflicte sorgeix per culpa de les energies renovables de què tant parlem. A Alcarràs són les plaques solars. A As bestas, els molins de vent. Volem energies renovables per salvar el planeta, oi? Però volem preservar els paisatges, oi? No volem llocs deshabitats, oi? Però volem convertir l’Espanya —i la Catalunya— buida en la fàbrica de llum de les ciutats? I quin debat obre això al món rural? Els uns, preferirien cobrar i deixar una feina que potser té menys de romàntica del que pensem amb la calefacció del pis a tot drap. Els altres diran que per sobre del seu cadàver. I, cobrar, quant? I quina riquesa deixa a la zona? I si aquests altres que no volen marxar són uns neohipies acabats d’arribar que no saben en realitat de què va malviure al cul del món? Renovable sí, però no així? Com, doncs? Per això serveix el cine. Per combatre als qui no els interessa que pensem.