En la reconfiguració estratègica de l’independentisme, els dos grans actors polítics, Esquerra i Junts, o Junts i Esquerra —que ningú s’enfadi, ordre al gust del consumidor—, han optat per dues vies diferents: ser un partit versus ser un moviment. Amb la voluntat d’assolir l’hegemonia —un dels tòpics que cal revisar— tots voldrien assemblar-se al que algun dia va ser Convergència. ERC essent un partit, Junts essent un moviment. Però pels pressupostos, qui més s’hi ha assemblat és el PSC. Els guanyadors d’aquest acord són Illa, que s’ha assegurat un gran resultat a les properes eleccions al Parlament, i Aragonès, que s’ha assegurat més temps a la presidència de la Generalitat. Més del que molts —externs i interns— voldrien. Hi perd ERC, almenys en el llarg termini, que ha assumit una important incoherència ideològica en aspectes importants pels seus votants. I hi perd l’independentisme com a bloc electoral. La barrera amb el PSC-155 ha saltat pels aires definitivament.

Mentre ERC ha fet de partit i ha assumit grans contradiccions, Junts com a moviment ha obtingut un èxit a l’exili i ha mantingut la coherència

ERC s’ha consolidat com a partit. De mida mitjana, això sí: 33 diputats. Presidència, interlocució al Congrés, diputacions, algunes alcaldies importants i un suport del 97% de les seves bases a l’estratègia de tenir poder. Sí al Quart Cinturó, sí a l’ampliació de l’aeroport del Prat, sí al Hard Rock, i no ha sortit ningú a qüestionar-ho. Almenys públicament, tancament de files total. Alguns consellers hauran d’executar allò que han rebutjat tota la seva vida política. L’exercici del poder, en democràcia, comporta haver d’assumir contradiccions. En aquest cas han sigut d’ordre sectorial, territorial i nacional. Quan governes amb 60 diputats aquestes contradiccions semblen de més bon pair que amb 33. Tot i que també s’acaben pagant. Convergència va pagar el pacte del Majestic amb el PP. Que ho pagués no vol dir que no portés grans beneficis per a Catalunya. De fet, la història ha anat demostrant que va ser un gran acord per al país, però ho va pagar. Si és així, per què ho ha fet ERC? Per guanyar temps. L’esperança que es té quan al mar t’agafa una gran tempesta és resistir prou bé el temporal per continuar amb el timó entre les mans per, quan el vent canviï, poder seguir tripulant la nau.

En el cas de Junts, la sortida del govern va confirmar, per la via dels fets, que la seva estratègia és optar a ser un moviment. Molta atenció a qui consideri que això ha de ser negatiu d’entrada, perquè no ho és. Convergència ve d’aquí. En els seus millors moments, CDC va saber combinar ser un moviment nacional amb l’acció política a la Generalitat. I com a moviment, va saber incorporar elements que valoraven l’acció política per sobre de tot. Van obtenir grans suports electorals. Aquesta setmana, mentre a Catalunya alguns partits es discutien pels pressupostos, l’exili obtenia un valuós resultat d'àmbit internacional davant el jutge Llarena. Molts ho voldran menystenir, però ha sigut un resultat molt notable. Ho ha capitalitzat Junts en exclusiva, el president Puigdemont en particular. Per això molts ho han volgut menystenir. Que si un empat, que si tot ha quedat igual, que no serveix per resoldre res clarament, etcètera. Però en l’escenari on es jugava, el resultat dels processos previs, la potència del rival, la infinitat de recursos de l’adversari i el ressò internacional que ha tingut, fins i tot acceptant que el que s’ha obtingut puguin ser unes taules, és un èxit notable. Mentre ERC ha fet de partit i ha assumit grans contradiccions, Junts com a moviment ha obtingut un èxit a l’exili i ha mantingut la coherència. No li feia falta l’intent de darrera hora de treure el cap en una negociació de pressupostos que ja estava tancada.

S’obre un nou escenari polític a Catalunya. ERC ha blanquejat, de dalt a baix, el PSC d’Illa. El pitjor escenari per als republicans de cara a les municipals d’aquest maig. S’ha salvat la presidència, que no és poc. Ara falta veure el cost real de la factura.