Sembla ser que el papa Lleó XIV parlarà més català del previst durant la visita que farà la setmana vinent a casa nostra. Val a dir que al disseny original del seu periple per terres catalanes ja hi constava que parlés molt majoritàriament en català. Tanmateix, el fet que només estigués previst l’ús del castellà en la benedicció i inauguració de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família ha convertit la qüestió lingüística en un afer d’estat. D’estat català, s’entén. Perquè aquest serà el moment culminant de la seva visita i el que farà la volta al món. No parlar català, en aquell precís instant, no només era una falta de respecte a la memòria d’Antoni Gaudí, sinó que era una ocasió perduda per fer saber al món sencer que la llengua pròpia de Barcelona és la llengua catalana. Com que el tema ja està resolt no en farem sang, però tinc la sensació que la manca de previsió i sentit comú d’alguns estaments eclesiàstics i del Govern de Catalunya ha causat un petit problema a qui menys culpa en té: Lleó XIV. Encara no ha trepitjat el nostre país com a pontífex i tothom ja està pendent de la llengua que farà servir, amb el risc reputacional que això suposa entre els catalans. Com que m’he dedicat força a la comunicació en situacions de crisi, em costa d’entendre que ningú no preveiés aquest problema i el resolgués de manera raonable, de manera que la llengua mai no s’hagués convertit en un tema de debat d’aquesta visita.
Aquest cas, tanmateix, és molt útil per veure en quin moment es troba l’Església catalana. Fa només uns mesos, un amic coneixedor de la matèria em va fer la següent reflexió: “Em sembla que l’Església catalana, tal com la coneixíem, s’acaba; aviat tindrem, només, Església a Catalunya”. No era el primer cop que algú amb coneixement em feia aquest comentari. De fet, és aquesta la percepció que té molta gent, entre els quals m’incloc. Només cal tenir ulls i orelles a la cara, i fer-los servir, per veure que l’Església catalana ha experimentat un canvi enorme en una generació. Per començar, tenim una gran escassedat de vocacions entre joves catalans o, si es prefereix, entre joves catalanoparlants. Aquesta realitat no és pas una anomalia en una societat, la catalana, que ha desertat de les parròquies en molt poques dècades. Cada lector d’aquesta columna pot fer un exercici senzill: constatar, en el si de la seva pròpia família, els hàbits religiosos dels avis, dels pares, dels fills i dels nets. En la majoria dels casos, hi ha hagut un abandonament de la pràctica religiosa, fins i tot entre les persones que es consideren creients. Al mateix temps, hi ha hagut una arribada important de creients catòlics d’altres indrets, especialment de l’Amèrica del Sud, i una presència cada cop més gran de sacerdots forans, molts dels quals saben català, però no el fan servir a missa perquè la seva parròquia, majoritàriament, s’expressa en castellà. Per no parlar, és clar, d’alguns sectors espanyolistes de Catalunya que van a missa de manera militant. A tot això, només cal afegir-hi algunes maniobres i nomenaments orquestrats per sectors espanyolistes de l’Església, que han agreujat la situació.
Des de fora, si volem una Església autocentrada, amb consciència lingüística i nacionalment compromesa, podem fer moltes coses, fins i tot si no som creients
En paral·lel, els bisbes, abats i capellans catalans i catalanistes dels anys seixanta, setanta, vuitanta o noranta es van jubilant o van morint. Mai els retrem prou homenatges. Aquesta bona gent no només van fer la seva tasca pastoral de manera exemplar, sinó que van tenir un paper fonamental en la pervivència de la llengua catalana durant la dictadura, van contribuir a bastir organitzacions de resistència democràtica i obrera i van ser claus, des de la seva posició, en el triomf del catalanisme polític durant i després de la mal anomenada Transició. “Catalunya serà cristiana o no serà”, la famosa profecia del bisbe Torres i Bages, va ser literalment certa durant aquells anys. És en aquest context que el meu amic em va fer aquella reflexió sobre l’estat de l’Església catalana, i no li falta raó. Però els darrers dies, arran de la polèmica lingüística de la visita de Lleó XIV, podem fer servir també una cita, en aquest cas de Víctor Balaguer i emprada sovint per Frederic Mistral, en referència a la llengua occitana: “Morta diuen que és, però jo la crec viva”.
Per començar, és important no confondre l’Església catalana amb l’arquebisbat de Barcelona. N’és una part substancial, naturalment, però no n’és, ni de lluny, el tot. De fet, no és l’arxidiòcesi més important de Catalunya. Ho és la de Tarragona, i el seu arquebisbe és el més important del nostre país. La Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupa tots els bisbats catalans, és presidida sempre pel bisbe de Tarragona. Per això ha estat el bisbe de Tarragona qui ha pres la iniciativa de la defensa del català davant la Santa Seu. No ha estat pas l’únic. I, més important encara: ho han liderat bisbes joves. Joan Planellas és arquebisbe de Tarragona des de l’any 2019. Octavi Vilà és bisbe de Girona des del 2024. Daniel Palau és bisbe de Lleida des del 2025. Em reconforta particularment que qui lidera la defensa del català no sigui un grup de bisbes d’edat avançada o romàntics d’un temps passat, sinó persones joves, viatjades i cosmopolites. Hi ha també molts capellans, més joves o més grans, que també fan bé aquesta feina. Per no parlar de Montserrat, és clar. L’Església catalana està tocada, però està lluny de ser morta. Des de fora, si volem una Església autocentrada, amb consciència lingüística i nacionalment compromesa, podem fer moltes coses, fins i tot si no som creients. El primer pas és deixar de criticar l’Església de manera constant, aproximar-nos-hi i escoltar-los. Alguns tindran sorpreses agradables. Jo ho he fet i en puc donar fe.