La visita del papa Lleó XIV ha estat un èxit, ja que ha arribat en el moment oportú perquè no només l’Església catòlica sinó també, o sobretot, les institucions amfitriones han pogut utilitzar l’esdeveniment —i alguns recursos públics— per al seu profit polític.
No té gaire sentit protestar pels diners amb què l’erari públic ha hagut de subvencionar la visita del Papa. Es tracta de la visita d’un cap d’Estat, i a més Lleó XIV, més que cap altre mandatari, és reconegut com el referent moral principal per una part important de la societat, fins i tot més enllà dels creients. La fe és important, però la tradició, també i, al cap i a la fi... som el que som.
Si a més, el principal motiu de la visita era la benedicció i inauguració de la torre de Jesús, la més alta de la Sagrada Família, un altre referent per a creients i no-creients, l’esforç estava justificat. Em disculparà el lector la referència personal, però jo vaig néixer just davant la façana de la Passió, els meus pares contribuïen molt modestament a la construcció del temple quan encara no venien turistes. De petit, l’escola ens repartia guardioles i recaptaven almoines per les obres dins la campanya Entre tots ho farem tot... i és clar quan es va il·luminar la torre vaig plorar com una Magdalena.
La visita del papa Lleó XIV ha estat un èxit perquè ha arribat en el moment més oportú per a tothom
També es pot entendre que col·lectius legítimament contraris a la religió catòlica i a les posicions polítiques de l’Església considerin la subvenció un malbaratament dels seus impostos, però també els ha anat bé per donar-se a conèixer, encara que hagi estat només un mica, perquè és evident que els mitjans convencionals els han tractat injustament com si fossin una curiositat folklòrica. Ara bé, si cal protestar per la subvenció a la visita del Papa, les protestes haurien de ser quotidianes com solen posar de manifest la gent que porta el Menjòmetre, perquè amb els impostos de tots se subvencionarà aviat la Fórmula 1, el Tour de França, i abans la Copa Amèrica i més abans fins i tot la Gala dels Premis Laureus, un negoci de Corinna Larsen, la parella del monarca, sufragat per l’Ajuntament...
Tanmateix, una cosa és rebre el Papa com cal i una altra aprofitar l’avinentesa i dedicar recursos públics perquè el Govern faci propaganda d’ell mateix. Convindria saber quant ha costat la disbauxa publicitària del que s’anomena el Govern de tothom, que era innecessària i ha tingut efectes contraproduents per la sensació d’excés i d’abús que ha transmès fins i tot quan el Papa ja havia marxat. El Govern ha estat més papista que el Papa perquè veu en aquest àmbit guanyar terreny electoral en la centralitat que abans ocupava Convergència i Unió i que ara només un partit anomenat significativament Convergents intenta arrossegar Junts al lloc que creu que li pertoca.
L’esdeveniment polític de referència històrica va ser la intervenció de Lleó XIV al Congrés dels Diputats. El papa de Roma va tenir el coratge de defensar el seu ideari que de facto suposava des de l’autoritat moral que hom li reconeix, cantar les quaranta a tots els diputats i senadors. Es va pronunciar contra la guerra, en defensa del dret internacional, contra la discriminació dels immigrants, és a dir, contra la “prioritat nacional” i també contra el dret de les dones a interrompre l’embaràs i el dret de tothom a una mort digna. No hi havia cap grup parlamentari que, d’acord amb el seu ideari, pogués subscriure fil per randa les paraules del pontífex, però tots van ser més papistes que el Papa i li van dedicar la més llarga ovació que es recorda. Va ser una demostració del cinisme que caracteritza la política espanyola. Tots anaven a favor del Papa com qui aposta a cavall guanyador, la qual cosa també té un significat.
Amb tot, qui més ha aprofitat políticament la visita del Papa ha estat sens dubte Pedro Sánchez, amb un desplegament dels mitjans públics absolutament acrític que ha relegat totes les informacions negatives que l'afecten. Sánchez no sol anar a missa però aquest cop va venir a Barcelona perquè és l'únic lloc d’Espanya on no el xiulen. I va venir amb tots els ministres, que van gaudir de la sensació que Madrid no és Espanya. Quina mandra haver de tornar, devien pensar. Sort que ara comença el Mundial de futbol i després les vacances d’estiu, quan tota cuca viu.
No té gaire sentit criticar la subvenció pública a la visita del Papa, però sí la disbauxa publicitària del Govern de la Generalitat en benefici propi sufragada amb els diners que sí que són de tothom
La qüestió de l’ús del català es va resoldre més o menys dignament gràcies a la reacció dels catòlics catalans que van ser capaços de fer arribar al Papa la realitat que el cardenal Omella no havia sabut o no havia volgut traslladar-li d’entrada. A l’arquebisbe fa temps que li toca jubilar-se i sembla que els temps obliguen a repetir aquella mobilització de fa més de mig segle en plena dictadura franquista: “Volem bisbes catalans”. La irrupció de la Policia espanyola expulsant els cantaires per por que cantessin Els Segadors davant el monarca és la demostració més evident que la normalitat política de la qual sol presumir el president Salvador Illa és mentida podrida. Per l’Espanya oficial, les expressions de catalanitat s’han de reprimir sistemàticament encara que no se saltin cap llei.
Les comparacions sempre són odioses, però ha estat divertida la rivalitat estètica entre la parafernàlia madrilenya i la solemnitat catalana, sempre continguda però més elegant. És la mateixa diferència que hi ha hagut també entre la COPE al Bernabeu i Ràdio Estel a Montjuïc. També en aquest àmbit els diners se’ls emporta Madrid, perquè l’emissora catalana de l’Església sembla deixada de la mà... dels bisbes. Després de la visita del Papa, ara que hi ha la campanya de la renda i atès la poca confiança que inspiren els governants, seria un moment propici perquè catòlics i no catòlics posessin la creueta del 0,7% a favor de l’Església, però sentint la COPE de bon matí no hi ha efecte dissuasiu més determinant.
I bé, tot plegat no té res a veure amb l’objectiu de la visita de Lleó XIV. Es tracta d’una visita pastoral que té un caràcter inequívocament proselitista i una dimensió espiritual. Es va notar més el primer, un bon show bussiness, que no pas el segon. En els darrers temps, la religió que augmenta més feligresos al món és l’Islam, també a Europa, però a Espanya, i també a Catalunya, el fenomen més evident és la secularització. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) el 51,4 % dels catalans afirma no tenir creences religioses. És una obvietat que Roma s’ha d’espavilar. El discurs que fa el Papa contra la guerra i en defensa dels col·lectius més vulnerables és susceptible d’atraure noves generacions de catòlics atesa la manca d’altres referents i el relativisme moral en què ha derivat certa ètica progressista. En aquest sentit, el viatge de Lleó XIV ha remogut consciències i tindrà de retruc efectes positius per al catolicisme, però el paper de les dones continua semblant una excepció o una anomalia i això va contra el signe dels temps i resta que no pas suma.