Convé començar per una distinció que la mateixa anàlisi del fenomen exigeix i que massa vegades s'omet: no tot tracte és una claveguera. Existeixen relacions comercials, interessos privats, amistats rendibles i portes giratòries que poden resultar reprovables, però que pertanyen al territori ordinari —i legal— de la influència. La claveguera és una altra cosa. No és un negoci: és un mètode. No busca un benefici puntual, sinó fabricar resultats determinats per vies que no figuren en cap organigrama. I per entendre-la cal recórrer-la de dalt a baix perquè la seva gravetat no es troba en cap de les seves baules aïllades, sinó en la cadena completa.
Tot arrenca a la cúpula. Allà no s'hi delibera sobre polítiques públiques, sinó sobre poder: qui molesta, quina causa amenaça, quin expedient convé enterrar i quin convé exhumar. L'estratègia es formula en un llenguatge d'adversaris i objectius, no de ciutadans i problemes. Aquest és el primer tret definitori: la decisió inicial no és de govern, és de combat. S'identifica un blanc —un jutge incisiu, un investigat molest, un periodista hostil, un advocat incòmode, un rival intern o extern— i es fixa la meta: neutralitzar-lo, desgastar-lo o, en el millor dels casos per als seus operadors, capgirar el procediment que el protegeix o l'acusa.
La cúpula, però, gairebé mai s'embruta les mans. La seva funció és marcar la direcció i, sobretot, garantir la impunitat de l'aparell que executa. Decideix poc per escrit i molt per gest. El seu poder resideix precisament en la negació plausible: com més amunt, menys empremta.
Entre la voluntat política i l'acció material se situa una capa intermèdia, la veritable sala de màquines. Són els gestors de confiança, els que converteixen una orientació ambigua en tasques concretes i repartides. Aquí l'estratègia es trosseja: a uns els correspon el flanc mediàtic, a altres el judicial i el fiscal, a altres el finançament, a altres l'enllaç amb els qui executen sobre el terreny. Aquesta capa és decisiva perquè és la que articula el llenguatge del poder amb el llenguatge de l'operació. Tradueix "aquesta persona ens fa mal" en "cal aconseguir tal document, contactar amb tal persona, publicar tal peça o generar-li tal o tal altre problema legal".
És també la capa que produeix els operadors de camp: les figures de fontaneria, aquells perfils que es mouen als marges, que recullen informació sensible, que temptegen voluntats, que ofereixen i demanen i que tenen la utilitat de ser, arribat el cas, prescindibles. Si alguna cosa es torça, el sistema els deixa anar. La fontaneria existeix perquè la sala de màquines no aparegui, i la sala de màquines existeix perquè la cúpula no existeixi a efectes pràctics.
Una operació sostinguda necessita recursos i els recursos necessiten aparença de legalitat. D'aquí el paper de les estructures-pantalla: entitats, empresaris, fundacions o vehicles de naturalesa pública o paraoficial que ofereixen tres coses alhora. Primer, cobertura institucional, perquè actuar des d'una capçalera oficial confereix accés i respectabilitat. Segon, finançament, perquè permeten moure fons amb destins difusos i justificacions genèriques. I tercer, una xarxa de contactes ja teixida que pot reconvertir-se en infraestructura operativa comprant voluntats i adeptes. El que va néixer per a un fi legítim es reutilitza com a caixa i com a tapadora. Aquest desviament de mitjans públics cap a fins de facció és, jurídicament, el cor del problema: no és influència, és captura de recursos comuns per a una guerra privada.
Amb l'objectiu fixat i els recursos disponibles, la claveguera desplega les seves dues palanques de pressió externes. La primera és la mediàtica. No parlem de premsa lliure, sinó d'un ecosistema de capçaleres i firmes afins, disposades a publicar la peça en el moment precís, a fixar el relat, a convertir una sospita en titular i un titular en veritat social. La filtració orientada és l'arma característica: es lliura un material —obtingut lícitament o il·lícitament— a qui l'amplificarà sense preguntar massa, i se sincronitza la seva aparició amb la fase processal o política que convé. La segona palanca és el finançament: els diners que paguen favors, que sostenen estructures, que compren silencis o lleialtats. Mitjans i finançament no són el fi; són el múscul que mou la maniobra.
Aquí hi ha el veritable objectiu, el que dona sentit a tot el que s'ha dit anteriorment. Les palanques mediàtica i econòmica no es despleguen per si mateixes, sinó al servei d'una meta superior: orientar l'aparell que hauria de ser immune a aquesta orientació. La justícia i el Ministeri Fiscal. L'operació busca incidir sobre els engranatges que decideixen què s'investiga, a qui s'investiga i què s'arxiva: el vèrtex de la Fiscalia, els grups de fiscals afins a les fiscalies clau, els destinats als tribunals sensibles i, quan es pot, els mateixos jutges i les unitats policials que instrueixen.
El mètode no és necessàriament el suborn groller. És més fi i eficaç: situar persones afins en els nusos del sistema, premiar la docilitat amb ascensos i destins, castigar la independència amb l'aïllament i crear un clima en el qual el funcionari sap què s'espera d'ell sense que ningú li ho hagi de dir. Es tracta que la institució, conservant la seva forma, canviï de funció. Que continuï semblant Justícia mentre opera en els assumptes que importen, com un instrument.
Qui controla la cúspide del Ministeri Públic pot, sense donar una sola ordre il·legal per escrit, decidir quina causa s'impulsa amb energia i quina es deixa morir per inacció processal
El que s'ha dit anteriorment no és teoria abstracta: a Espanya, la maquinària ha deixat un rastre recognoscible. La seqüència típica comença amb la captura dels òrgans essencials dels aparells repressius i amb la cadena de comandament jeràrquica del Ministeri Fiscal, que permet que una instrucció descendeixi des de dalt, sota l'aparença del principi d'unitat d'actuació. Qui controla la cúspide del Ministeri Públic pot, sense donar una sola ordre il·legal per escrit, decidir quina causa s'impulsa amb energia i quina es deixa morir per inacció processal: dilacions, falta de mitjans, recursos que arriben tard, qualificacions tèbies.
A partir d'aquí, el patró es repeteix amb variacions. Se selecciona la persona idònia per a la destinació sensible i s'aparta —amb un trasllat, una junta, una inspecció— a qui no es doblega. Es construeixen causes contra l'adversari a còpia de denúncies prefabricades, atestats d'origen dubtós i testimonis interessats, i es desactiven les que apunten als propis mitjançant arxius exprés o instruccions que mai acaben. La filtració es coordina al mil·límetre: el sumari que hauria de ser secret apareix a la capçalera afí la vigília de la vista o l'informe reservat es publica el dia en què més mal fa al rival i més oxigen dona a l'amic. I tot això es recobreix amb un relat moral —la causa justa, la lluita contra el de davant— que converteix la instrumentalització en virtut cívica a ulls d'una part de l'opinió pública.
El resultat a l'Estat espanyol és una justícia de dues velocitats perfectament perceptible per a qualsevol observador atent: ràpida i implacable quan la víctima és l'adversari; lenta, comprensiva i oblidadissa quan l'afectat és de la casa. No cal falsejar tots els processos. N'hi ha prou que se sàpiga, sense necessitat de dir-ho, que determinats assumptes tenen amo.
I aquí arriba l'observació més important, i la més inquietant. La claveguera no necessita un control absolut de les institucions. Mai el va tenir ni el tindrà, perquè dins de la judicatura, de la fiscalia, de la policia i de la premsa hi ha professionals íntegres que resisteixen. Però no li cal el domini total: n'hi ha prou amb el domini suficient. N'hi ha prou de colonitzar els nusos decisius —no tots els jutges, sinó els que toquen; no tota la fiscalia, sinó la seva cúspide i les seves peces clau— per inclinar el resultat dels assumptes que de veritat afecten el poder.
Aquesta colonització parcial és el que ha permès governar a Pedro Sánchez més enllà de l'aritmètica i blindar-se més enllà de la llei. I és el que ha acabat establint patrons de conducta: una normalització del que és excepcional, una rutina de la pressió, una cultura institucional en la qual servir a la facció es torna prudent i servir a la llei, temerari. El dany més gran no és cada cas concret; és l'empremta que deixen, l'exemple que estableixen, el costum que instauren.
I convé dir una cosa que el soroll diari impedeix veure. Els noms que avui ocupen les portades, els que semblen els grans protagonistes de la trama, els que compareixen davant el jutge o veuen com se'ls cita i se'ls investiga, no són el cim de res. Són, en l'arquitectura real del poder, comandaments intermedis. Operadors de confiança, gestors de la sala de màquines, executors. Peces importants, sí, però peces reemplaçables, precisament les que el sistema ha dissenyat per exposar quan la pressió estreny.
La lògica de les clavegueres és aquesta: que la primera línia de foc l'ocupin els qui poden ser sacrificats sense que l'estructura se'n ressenti
La lògica de les clavegueres és aquesta: que la primera línia de foc l'ocupin els qui poden ser sacrificats sense que l'estructura se'n ressenti. A mesura que el procediment avanci —i avançarà, perquè la maquinària, un cop esquerdada, tendeix a obrir-se— veurem com figures que avui ens semblen decisives es revelen com a simples corretges de transmissió. El treball judicial anirà degradant el seu rang: el que avui és presentat com el cervell demà apareixerà rebent instruccions i el que semblava donar les ordres resultarà que només les transmetia.
Perquè els autèntics comandaments encara no han comparegut. No han aparegut a l'escenari judicial ni processal, i és possible que tardi, però, tard o d'hora, ho faran, mai amb el seu nom. Hi són. Són els que van dissenyar el mètode abans que s'apliqués, els que van posar drets els vehicles i van teixir les xarxes, els que es beneficien del resultat sense signar mai una ordre. Operen a una distància calculada dels fets materials, blindats per capes d'intermediació pensades perquè cap línia d'investigació els toqui directament. Quan, d'aquí a un temps —ja no gaire llarg— mirem enrere, entendrem que els protagonistes d'aquesta etapa eren l'esglaó visible d'una piràmide el vèrtex de la qual va romandre, deliberadament, a l'ombra durant molt de temps. I la pregunta decisiva del pròxim capítol no serà qui va executar, sinó qui va ordenar executar, enjoiat o no.
Cap sistema suporta indefinidament que els seus contrapesos siguin capturats sense pagar un preu. El règim del 78 es va construir sobre una promesa: institucions independents que es vigilen entre si. Quan aquesta independència es buida per dins —quan es descobreix que els àrbitres poden ser orientats— la promesa es trenca, i amb ella la confiança que la sostenia. No és una agressió exterior la que amenaça el sistema, sinó la seva corrosió interna. D'aquí la paraula exacta: implosió. No el derroquen des de fora, s'enfonsa cap endins perquè els seus propis mecanismes de garantia han estat reconvertits en mecanismes de part al servei d'un govern que ja està mancat de qualsevol legitimitat democràtica.
El que ve després encara s'ha de determinar. La implosió obre un escenari, no el tanca. Pot desembocar en una regeneració que reconstrueixi els contrapesos sobre bases més sòlides i blindades enfront de la captura, o pot degenerar en un cinisme generalitzat en què el ciutadà doni per fet que la Justícia és sempre d'algú i mai de la llei. La diferència entre ambdós desenllaços no la decidirà la claveguera, que només pretén sobreviure. La decidirem entre tots, si tenim o no la voluntat de desmuntar-la sencera —cadena completa, de la fontaneria a la cúpula— i no només de tallar, com fins ara, les baules que es deixen veure.