(...) Luis Racionero, en un llibre que es titula La darrera catedral d’Europa, diu que la natura sinuosa dels edificis gaudinians el transporten a la prosa de Marcel Proust. Curiosament, l’escriptor francès també estava marcat per un episodi oblidat pels acadèmics i els polítics. Proust va néixer en una ciutat desfeta pels bombardejos i la repressió contra el govern de la Comuna. La seva arribada al món va coincidir amb el que seria l’últim intent del poble de París de trencar amb l’Antic Règim sense deslligar-se del passat. L’escriptor francès mira de reproduir, a través de les anades i vingudes de les formes curvilínies de l’estil, els meandres de la memòria, i l’efecte transformador del temps. L’art de Proust també mira de salvar l’essència del passat i també sembla un bolet nascut al cor d’un món exhaust. Però la seva obra és més fosca i desencantada, menys espiritual, que l’art de Gaudí. 

Gaudí creix en un món que té més densitat i vigor que el París de Proust. La Recerca del Temps perdut surt d’una ciutat que caurà pràcticament sense lluitar davant dels nazis, després d’haver necessitat els nord-americans per salvar la Primera Guerra Mundial. París ha viscut totes les revolucions i ha cremat tots els ideals, quan Proust es posa a escriure. La Sagrada Família surt d’una Barcelona nova de trinca, que primer intenta reformar Espanya i després s’enfronta al feixisme amb una barreja de quixotisme i de coratge sense equivalents a Europa. No és casualitat que, en els moments més desesperats de la batalla d’Anglaterra, Winston Churchill apel·lés a l'heroisme dels barcelonins i no pas dels francesos. A París, la ciutat moderna es va construir amb la idea d’esborrar tot vestigi de la ciutat antiga. En canvi, a Barcelona la ciutat nova es va pensar com una superació de les derrotes de la vella. 

Quan el primer ministre anglès recorda el coratge de Barcelona, Gaudí ja és mort i la ciutat que ha fet possible la seva arquitectura és un munt de cendra fumejant i trepitjada. Però Gaudí arriba a Barcelona quan la ciutat encara no coneix els límits de la seva força, i no ha pogut decebre's a si mateixa. Només en vida de Gaudí, Barcelona quadruplica la seva població, i creix dels 230.000 habitants fins al milió. En pocs anys, els barcelonins passen d’agombolar-se en una ciutat envellida i brutalitzada, controlada per l’exèrcit castellà, a llevar-se cada matí pensant de quina forma es menjaran el món. La desmilitarització crea, al costat de la trama urbana medieval, una ciutat lluent i nova que vol recuperar el seu lloc a Europa. En pocs anys, la capital de Catalunya es converteix en un torrent de vida moderna que ni la política, ni la cultura, ni les ideologies, ni tan sols la violència, no poden controlar. 

A Barcelona la concentració de somnis i ambicions és tan forta que de vegades sembla que, en vida de Gaudí, només hi hagués artistes, mecenes i revolucionaris. Tot i així, Gaudí també és fruit d’un món que ha perdut la força per reproduir-se. Igual que Proust, és un home malaltís perquè els artistes són somàtics i la seva societat ja té un peu a l’altre barri. Gaudí no només està marcat per l’encant d’una ciutat enlluernadora, que és a punt de fer el cant del cigne, també porta a sobre el pes dels somnis de la seva mare. De la relació de Proust amb la mare se n’ha parlat molt. De la mare de Gaudí, en canvi, en sabem poques coses. Un arquitecte barceloní, que viu entre Gràcia i Eivissa, i que va aprendre a escriure el català quan Franco ja era al clot, em va dir un dia: “Hi ha una fotografia de Gaudí amb la seva mare. Busca-la i mira-te-la bé. No sembla una dona qualsevol.”

De Jeanne Weil, la mare de Proust, sabem que era jueva i d’origen alsacià —una regió que el 1928 veuria com eren empresonats alguns dels seus representants autonomistes. També sabem que va mirar de protegir el seu fill a través de la cultura en una època en què els esperits més fins d’Europa creien que els llibres i les tertúlies acabarien moderant les armes. Es diu que un dels motors de la Recherche va ser el plaer que Proust trobava a reviscolar la memòria del país que el lligava a la seva mare. A la fotografia, la mare de Gaudí sembla la típica dona catalana, d’una banda massa convençuda que el millor ja ha passat i, de l’altra, massa dependent del futur dels fills per poder trobar un sentit a la vida tota sola. D’entrada, em va fer gràcia que s’assemblés tant a la meva: morena, elegant i forta, amb un punt d’enravenament sever i melancòlic –secretament ofesa com una princesa destronada.

La Sagrada Família surt d’una Barcelona nova de trinca, que primer intenta reformar Espanya i després s’enfronta al feixisme amb una barreja de quixotisme i de coratge sense equivalents a Europa

Les biografies expliquen que la mare de Gaudí va cremar gairebé totes les naus. Va vendre terres, i fins i tot la casa pairal, perquè els seus fills poguessin anar a estudiar a Barcelona. El mateix any que el general Prim expulsa els Borbons i esdevé el primer cap de govern català de la història d'Espanya, la família de Gaudí passa de viure a Riudoms, en una casa solejada i envoltada de natura, a llogar un pis humit i fosc al barri gòtic de Barcelona. No fas una aposta com aquesta si no és per fer un salt endavant. Sabem que el fill gran estudiava medicina i que va morir sobtadament a l’últim curs, quan estava a punt de llicenciar-se. Francesc Gaudí passa avall el juliol de 1876, sembla que d'esgotament. Potser va estudiar massa o va cuidar-se poc pressionat per la responsabilitat de l'hereu, que en el seu cas passava per situar la família en la nova Barcelona. La mare mor al setembre, segurament de pena —o d’alguna malaltia urbana agreujada per la pena. 

Amb la tornada dels Borbons, la vida de Gaudí s’enfosqueix. No són només els ideals familiars que s’enfonsen, és la mateixa família que es desfà materialment. Gaudí es troba que s’ha de guanyar la vida en una ciutat que no té res a veure amb el món de calderers i animals de granja que li havia forjat la sensibilitat. L’amor de la mare, que el consolava de petit, quan tenia els atacs de reuma que l’obligaven a fer llit o a traslladar-se en burret a l’escola, ja no hi és per confortar-lo. El germà gran també mirava per ell, però el fet que la seva mort s’hagi endut la mare ha de ser un cop afegit. No cal ser Freud per fer-se una idea de com devia sentir-se. Quan una persona estimada rendeix l’esperit al cel, sempre et dol que el teu amor no sigui suficient per retenir-lo a la terra. Però si el pare o la mare són els que se'n van prematurament el greu es multiplica, i més si tens un panorama com el de Gaudí.

Amb la mort de la mare, el pare queda assegut en una cadira del pis del barri gòtic, sense possibilitat de reprendre l’ofici de calderer, ni de tornar-se a connectar amb la vida de manera productiva i genuïna. La germana, confosa pel xoc cultural que devia suposar l’arribada a Barcelona, s’enamora d’un músic murcià sense ofici ni benefici i queda embarassada. Rosa Gaudí, igual que el germà gran, també dirà adeu a aquest món abans d'hora. La seva filla neix el mateix any que moren la mare i el germà, i ella passa avall només tres anys més tard. Amb un pare bohemi que l'abandona, i una família de dos homes estabornits pel dolor, la pobra criatura òrfena acabarà alcohòlica perduda. Per al jove Gaudí, que en un debat a classe havia dit a Milà i Fontanals que "la bellesa és l’esplendor de la veritat", l’ensorrament dels plans familiars devia ser una matèria inacabable d’inspiració i de propòsit. 

Parlo per intuïció, però les meves intuïcions segur que tenen més base que la pedanteria del director de la Càtedra Gaudí, un arquitecte incapaç d’aprendre el català, que es mira Barcelona des de 1950 i veu lluites de classe a tot arreu. Un dia li vaig passar a l’Heribert un parell de conferències seves i em va respondre que no les podia escoltar. “Em fa massa mal veure que fins i tot un artista com Gaudí ha quedat en mans de gent que no ens pot veure”. L’Heribert viu de vendre objectes d’antiquari, és sensible als problemes ètics de l’herència i la continuïtat: “M’acabaria preguntant coses sobre els meus clients que no em vull preguntar”, em va rebatre quan vaig insistir que les escoltés. Juan José Lahuerta —que és el que Josep Pla en diria un castellà biliós amb cos de carquinyoli—, està massa ferit pel menyspreu que Gaudí sentia per l’Espanya no catalana.

Sense els colors del Camp de Tarragona i sense el fracàs polític de la Barcelona burgesa del segle XIX, les personalitats artístiques de Gaudí i de Rusiñol haurien pres camins molt diferents

La mania tan documentada que Gaudí tenia als castellans és indestriable de l’evolució del seu caràcter i els embolcalls de la seva obra artística. És el que Pla explica a la biografia de Santiago Rusiñol. El fracàs del Sexenni Democràtic va deixar un ressentiment silenciós i corrosiu als catalans de la segona meitat del segle XIX. L’assassinat del general Prim i el posterior cop militar contra la Primera República va deixar els esperits més sensibles del país empresonats en un Estat autoritari i baix de sostre que no podien trencar ni adaptar a les seves necessitats. “Em fa la impressió —escriu Pla, en ple auge del nazisme, mirant de no ofendre el censor de Franco— que Rusiñol va conservar dels anys de la infantesa i l’adolescència, tan moguts i carnavalescos, un record viu i tendre. En canvi, els anys de la Restauració, embolicats en la tebior d'un xaronisme plàcid i agradable, excitaren les formes més iròniques i sarcàstiques del seu pensament”.

Rusiñol, diu Pla, era un home trist que disfressava el desencant amb rialletes, drogues i un èxit comercial espaterrant que li permetia envoltar-se de gent a voluntat i gastar diners a mans plenes. Tot i que era més jove que Gaudí, sembla que la seva vocació també va créixer marcada per la contemplació de les runes del monestir de Poblet. Pla escriu: “La contemplació de Poblet entregat a la barbàrie més immunda degué donar a Rusiñol una idea força exacta de com és el món.” Rusiñol coneixia Eduard Toda, el millor amic d’adolescència de Gaudí, el company que el protegia dels escarnis a l'escola de Reus. I Pla, afegeix: “L’estada a Poblet no va deixar cap rastre pictòric —no va arribar a enllestir cap tela. En canvi, l’efecte moral va ser extraordinari.” El primer biògraf de Rusiñol, Miquel Utrillo, també diu que l'artista va treure de Poblet una "gran part de les seves idees més o menys formulades". 

Tot encaixa, si no tens pa a l’ull. En una estada al monestir dels comtes-reis el 1867, quan Rusiñol encara era una criatura, Gaudí, Toda i Josep Ribera es van conjurar a tornar a aixecar el país. D’aquella visita en va sortir una revista manuscrita que van publicar fins que Gaudí va marxar a Barcelona, i un manifest que denunciava el maltractament que rebien l'art i la història de Catalunya. Pocs anys després, Toda era secretari de Víctor Balaguer, l'inspirador intel·lectual del Sexenni Democràtic. Les runes de Poblet van portar Gaudí a dissenyar un pla de restauració que va enllestir uns anys més tard, quan ja estudiava arquitectura. Si Gaudí dormia a la cripta de la Sagrada Família quan el va atropellar el tramvia, Toda va morir en una cel·la de Poblet, on residia després d’haver aconseguit restaurar-lo. 

Rusiñol, més pràctic, moriria als jardins d’Aranjuez mentre es declarava la segona República, just a temps d’estalviar-se un altre disgust. Aquesta divergència obituària no ens hauria d'enganyar. En el pla personal, Rusiñol i Gaudí acaben lluny. Però el seu art surt del mateix paisatge i del mateix país d'idees progressistes que mira de reconduir Espanya cap a una democràcia liberal. Lahuerta ha dit que la Sagrada Família es va construir contra el poble de Barcelona. Només cal llegir el final de la biografia de Pla sobre Rusiñol per veure que és un estranger que no sap de què parla. Aquell Rusiñol trist, capaç d'anar fins a Madrid per trobar una mica de pau contra el consell dels metges i els amics; aquell vell tremolós que ja només troba consol en el silenci de la pintura, no és gaire diferent del Gaudí esparracat i solitari dels últims anys. El fet que un es refugiés en l'estètica de la bohèmia i l'altre busqués la protecció de l'església, que un es drogués i l'altre fes dejunis com Santa Teresa, només té valor per a l'anecdotari. 

La qüestió important és que sense els colors del Camp de Tarragona i sense el fracàs polític de la Barcelona burgesa del segle XIX, les personalitats artístiques de Gaudí i de Rusiñol haurien pres camins molt diferents. L'art no es fa contra ningú, altrament és propaganda. Abans de ser un bastó per estovar els barcelonins, la Sagrada família hauria estat el fal·lus omnipotent que la mare de Gaudí va trobar a faltar per fer valer els seus somnis. Si Gaudí va guardar alguna rancúnia al cor, va ser amb les formes de dominació de l'imperialisme castellà, no pas amb els pobres. Com explica Pla a la seva biografia, Rusiñol era, tot i els seus posats iconoclastes i burletes, un home deprimit que estimava "les coses antigues". El mateix es pot dir de Gaudí, que va començar seguint les dietes vegetarianes d'un homeòpata alemany que agradava al seu pare, i va acabar fent dejunis d'anacoreta a mesura que els pactes fàustics del país l'anaven atrapant. (...)