Amb la seva especialitat de fer de la necessitat virtut, Pedro Sánchez ha recuperat el “no a la guerra” i ha desenterrat el “trío de las Azores” per llançar una ofensiva política no tant contra Donald Trump com per agafar a contrapeu els seus contrincants domèstics de les dretes. El líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, s’ha quedat que no sap dir ni sí ni no a la guerra. L’aposta de Sánchez és tan forta i tan arriscada, que fa sospitar que no estigui temptat a convocar eleccions anticipades a Espanya abans que sigui massa tard... i de retruc potser també a Catalunya.

No cal dir que l’oposició a la guerra expressada per Pedro Sánchez amb el que en castellà es coneix com “las verdades del barquero” és compartida per una majoria aclaparadora dels ciutadans espanyols. Diverses enquestes situen el “no a la guerra” en el 75 %, però si a més Donald Trump dona a Sánchez la importància que no tenia, el prestigi domèstic del president espanyol es dispara. Per no parlar del CIS, el Pew Research Center xifrava el rebuig dels espanyols a Trump en el 80% i l’Institut Franklin-UAH en el 67%. I va el Financial Times i presenta el president espanyol com la “Némesis” de Trump, és a dir, una versió de la deessa de la justícia divina...

Plantar cara al president dels Estats Units no sol ser un bon negoci, però els temps han canviat precisament perquè Donald Trump ha situat els debats en termes de sobirania i prepotència, un àmbit en el qual, a nivell d’opinió pública l’orgull nacional passa per damunt del compte de resultats, més si també s’afegeixen els arguments humanitaris. Ho ha posat en evidència el primer ministre canadenc, el liberal Mark Carney. Davant el desgast i la caiguda de la popularitat de Justin Trudeau, els liberals van forçar la substitució de Trudeau per Carney. Malgrat el canvi, les enquestes vaticinaven una derrota segura dels liberals davant els conservadors. Va irrompre Trump amb els aranzels i les amenaces a la sobirania canadenca, Carney va plantar cara, va convocar eleccions i va guanyar. La figura de Carney ha adquirit prestigi internacional quan al Fòrum de Davos va proposar una aliança de les potències mitjanes davant l’ofensiva de Trump. És a dir, tot el contrari que el paper submís dels líders europeus i especialment de la diguem-ne “presidenta” europea, Ursula von der Leyen, que amb les seves genuflexions ha avergonyit la ciutadania del Vell Continent.

Sánchez lidera el “no a la guerra” i desenterra “el trio de les Azores”, la reacció de Trump dispara el seu prestigi en l’àmbit progressista, les dretes espanyoles queden descol·locades i totes les previsions alimenten la hipòtesi d’eleccions anticipades, abans que la crisi i tants assumptes problemàtics capgirin el moment dolç del president espanyol

És aquest precedent canadenc i també d’altres similars a Europa i a Amèrica Llatina el que podria decidir a Sánchez a avançar eleccions, però a més a més s’han produït moviments polítics i econòmics susceptibles d’alimentar la hipòtesi segons la qual, Sánchez no tindrà millor moment per prémer el botó electoral que abans de l’estiu.

Ja deia Churchill que el temps és més important en política que en gramàtica i ara sembla que Sánchez està més ben posicionat, però la tendència no és precisament anar a millor. El president del govern espanyol ha resistit tant com ha pogut la seva precarietat política i parlamentària gràcies en bona part al fet que la situació econòmica d’Espanya en termes de creixement ha estat molt positiva i millor que la dels països de l’entorn europeu. Tanmateix, això dura el que dura i ja s’han començat a rectificar a la baixa les previsions del PIB espanyol a causa de la guerra i l’augment del preu del petroli. Les recessions econòmiques les paga sempre el govern de torn. A més, Sánchez continuarà sense pressupostos i sense gaire capacitat legislativa. A mesura que passa el temps, i quan les coses es compliquen, els aliats senten la necessitat de desmarcar-se. D’altra banda, estan pendents de resoldre’s assumptes complicats com l’amnistia i els casos de corrupció que afecten el PSOE. En resum, la realitat és dinàmica, res no està escrit, la guerra té conseqüències i Pedro Sánchez, que aconsellava paciència fins al 2027, ara potser té pressa. 

Alimenta les sospites la inesperada topada d’Oriol Junqueras amb Pedro Sánchez sobre el traspàs de l’IRPF, que ha portat el líder d’ERC a negar-li al president Illa el suport als pressupostos catalans. El desacord pot tenir explicacions diverses, però la més immediata és que a Sánchez li preocupen més les eleccions andaluses que els pressupostos d’Illa. El traspàs a Catalunya de l’IRPF no és un greuge per a Andalusia, però atès l’èxit electoral que sol tenir la catalanofòbia, seria fatal per a la candidatura de María Jesús Montero, precisament la ministra d’Hisenda que hauria d’assumir la decisió. Això per no parlar de la reacció prevista del cos d’inspectors d’hisenda de l’Estat, que, com tothom sap, és un poder fàctic, molt fàctic. Així que no sembla que Sánchez li pugui fer aquesta mala jugada a la seva dona de confiança encara a l’Executiu. I Junqueras pot tenir també altres motius per aturar els suports als socialistes. La seva prioritat és l’amnistia, per poder presentar-se a les pròximes eleccions catalanes. La decisió del TJUE es fa esperar més del previst, el Tribunal Constitucional tampoc no sembla tenir gens de pressa i a Pedro Sánchez tampoc li convé gaire que l’amnistia es faci efectiva abans de les seves eleccions.

Altres indicadors que fan pensar en eleccions: les punyalades del CIS. El Centre d’Investigacions Sociològiques, que dirigeix José Félix Tezanos amb criteris evidents, ha publicat una enquesta segons la qual, l’electorat de dretes prefereix el líder de Vox, Santiago Abascal, com a president del govern que no pas Alberto Núñez Feijóo, que s’ha complicat la vida forçant eleccions regionals que encara constaten més que abans que no té més remei que ballar al ritme que l’imposa Vox. La manca de carisma del líder del PP va fent forat i això sempre desanima la pròpia clientela, sobretot si hi ha una alternativa que ofereix un producte similar però més agosarat.

Si Illa no té pressupostos també té un argument per avançar les eleccions, conscient que si les fa el mateix dia que les generals i andaluses, obtindria una resultat espectacular. Aquesta possibilitat serveix al PSC per intentar dissuadir Junqueras de tombar els pressupostos catalans

Per cert, l’enquesta del CIS i d’altres confirmen que Gabriel Rufián és el candidat preferit de les esquerres espanyoles, molt per damunt de qualsevol altre. Si les eleccions s’avancen podria l’actual portaveu d’ERC liderar una solució d’urgència i presentant-se per Madrid. Al capdavall, la proposta de Rufián té una dimensió més aritmètica que ideològica i podria anar cedit com els futbolistes a una candidatura espanyola de circumstàncies i ajornar les seves baralletes quan tinguin algun pastís a repartir. Sense pastís, aniran tots a l’atur. Tothom trauria profit, fins i tot ERC.

I com l’important és la gestió dels temps, no es preveu millor oportunitat que fer coincidir les eleccions generals amb les andaluses, que estan previstes per al mes de juny, però també podrien ser abans. I aquest escenari tindria conseqüències a Catalunya. Si Illa no té pressupostos té un argument per avançar les eleccions, conscient que si les fa el mateix dia que les generals i andaluses, obtindria un resultat espectacular. Segurament aquesta possibilitat serveix al PSC per intentar dissuadir Junqueras de tombar els pressupostos de la consellera Romero. A més, si Illa avança i l’amnistia es retarda, Junqueras tampoc aquesta vegada no podria ser candidat.

Ara bé, tot són hipòtesis. El gran dubte és que l’actual president espanyol, si el que vol és continuar de president i no fer carrera internacional, no es pot conformar amb les enquestes que li donen com a guanyador, necessita una majoria alternativa a la suma de Vox i PP. Perquè si aquests sumen, a més de governar, aniran a per ell, probablement amb la inestimable empenta de Felipe González.