El més interessant a Hongria és el que ha passat al voltant dels candidats. Péter Magyar ha agrupat tot el vot en una majoria de diferents forces polítiques a favor seu. El fill polític de Fidesz ha arrasat en un referèndum entre autocràcia o democràcia. Un moviment de base ideològica àmplia que, amb totes les diferències, ja s'ha donat a la segona volta de les eleccions franceses per evitar Marine Le Pen. La caiguda d'Orbán és també la derrota del seu entorn d'aliats i l'esperança d'un pèndol que pot començar a caure. “Si Viktor Orbán pot perdre, aleshores els seus admiradors russos i estatunidencs també poden perdre”, sentencia Anne Applebaum. Hi ha moltes claus internes que expliquen l'esfondrament de Viktor Orbán: la corrupció creixent; un sistema judicial i de mitjans sota control, ineficaç per bloquejar el canvi; l'esfondrament econòmic, i la manca d'expectatives de futur sota el règim de Fidesz.
Amb tot, l'impacte més gran és global. El possible desbloqueig d'una UE que torna a europeïtzar-se en el seu moment de més gran feblesa. Un president hongarès que, com Donald Tusk a Polònia, guanya imposant el setge a la ultradreta i aïllarà els Patriots al Consell Europeu. I la fi de la corretja de transmissió del trumpisme a Europa. En cada ruixada de querosè al polvorí d'Ormuz de Trump o a la seva guerra cultural contra els buròcrates de Brussel·les —en paraules de JD Vance a la campanya hongaresa—, Trump es queda sol amb Israel mentre la resta d'aliats miren amb lupa i recel cada pas i intent d'acostament. Sense Orbán, a Trump només li queda Putin.
La victòria de Magyar s'ha celebrat sense fissures. Tret de les de Vox i la incapacitat del PP per a elevar-se a l'agenda internacional. A l'aterratge nacional, Santiago Abascal perd el seu finançador, el seu padrí, el seu heroi i únic ancoratge europeu. Poc desgast ha tingut per a Abascal abandonar Giorgia Meloni per Orbán. Ara, sols a Europa i amb un grapat d'acords autonòmics de govern, Vox camina cap a les generals més com un actiu tòxic que un partit transversal que ascendia sense sostre. El momentum s'ha trencat abans de l'icònic 20%.
Va tenir una frenada a Castella i Lleó. El 18% és una base forta, tant com el suport a Extremadura i Aragó, però per sota de les seves expectatives en una comunitat on ho tenia tot a favor. El més interessant pot passar a Andalusia. Les enquestes li donen un 15%. Si queda per sota, es consolidarà la tendència a la baixa. Els símptomes de desgast en són molts i acaben de començar. Una allau de crítics i fundadors del partit acusen el partit de finançament opac, de ser un xiringuito familiar, una timba de quatre que s'omplen les butxaques. Federico Jiménez Losantos, el creador del sobrenom dels bebelegías, ja ha sentenciat una guerra civil de difícil solució.
Ni Espanya és una autocràcia ni Sánchez és l'Orbán del sud
Feijóo haurà d'aferrar-se a la victòria andalusa mentre les enquestes en mitjans conservadors li continuen mossegant escons. No capitalitza la caiguda de Vox, tampoc l'agenda judicial que taca el PSOE, ni és capaç d'encaixar un posicionament sòlid en una actualitat marcada per l'àmbit internacional on Sánchez es mou amb desimboltura. Va titubejar i va corregir la seva postura a Veneçuela després de la sortida de Maduro. Va rectificar com va poder el “No a la guerra i no a Sánchez”. I per no molestar Israel, acaben fent el ridícul emparant les paraules de la seva portaveu Ester Muñoz comparant la detenció del casc blau al Líban amb controls de trànsit que suposadament ha patit. En aquesta ocasió, guanya el seu homòleg a Hongria i la primera celebració del PP és una traducció grollera del debat nacional. Ni Espanya és una autocràcia ni Sánchez és l'Orbán del sud. Tampoc hauria de ser la pròxima victòria del PP, com aventura Feijóo, saltant-se els seus col·legues de Xipre i Noruega. I després hi ha el llaç, aquest que María Guardiola diu que falta per tancar l'acord de govern amb Vox a Extremadura. Després vindran Aragó i Castella i Lleó. I tornem a la contracció més gran del PP. Reconèixer un Orbán com un il·liberal i ser l'únic partit conservador europeu que defensa sense matisos un pacte orgànic de coalició amb la ultradreta. Ni guanyant, aconsegueix guanyar.