Pels independentistes, l’únic interès que tindran els pròxims comicis del 29N serà el de regalar-nos una llista ben clara dels oportunistes de la tribu. Això es veu d’una manera especialment notòria en la figura de Rufián i Lleida, un polític que ha acabat abraçant el lerrouxisme per fer-se perdonar la fal·lera secessionista del procés davant les elits madrilenyes (no ens oblidem tampoc del nostre estimat Francesc-Marc Álvaro, que, tot just a punt d’afrontar la crisi dels seixanta, ha decidit que la millor manera de tornar a tenir temps per llegir és sestejar al Senat). Però la cosa també val per a Míriam Nogueras i tota la tropa juntaire a Madrit, als quals veureu impostar una actitud de bloqueig granític (tornarem a sentir "a cambio de nada") que dissimularà el record d’aquelles competències migratòries que, teòricament assolides, s’han fos en l’eterna nebulosa de promeses, tan habitual en la cosa nostra.
Els partits processistes poden respirar tranquils, car l’efecte Maricarmen (i també la memòria de Ceuta) provocarà que els electors de cada secta es mobilitzin, assegurant que les natges de ses senyories continuïn percebent llur dosi setmanal de callos. Els problemes els vindran després, a les municipals i a les eleccions al Parlament, on la supeditació del país als problemes editorialitzats per la capital del Regne els passarà una factura sagnant; però això ara tant els fot, perquè aquí el que cal és salvar el partit de cada diumenge... i resar perquè a la lliga no acabis ocupant places de descens. D’entre tota la boirina de l’independentisme, m’ha sobtat especialment l’actitud del think tank Alhora, el qual, després d’una consulta a les seves bases i a pesar de no tenir cap representació institucional, ha decidit concórrer a la cursa amb l’únic al·licient d’exportar el putaespanyisme a l’imaginari madrileny.
La subordinació a les dinàmiques electorals espanyoles impossibilita l’objectiu de fer brollar res de nou en l’àmbit polític nacional
Tot plegat fot certa gràcia, i no només perquè el moviment d’Alhora ja el veiérem performativitzat per aquelles magnífiques diputades de la CUP que arribaren a Madrit amb la intenció de derrocar la monarquia i van acabar trobant-hi un manso formal de l’àmbit podemita. La conya del tema és que el meu antic col·lega Jordi Graupera ha gosat fer front a la lògica aristotèlica justificant l’hipotètic viatge d’Alhora al Congreso a còpia d’escudar-se en l’únic objectiu de generar inestabilitat a Madrid per anar reconstruint l’independentisme des dels marges del processisme ensems, bo i assumint el marc mental que es derivi dels comicis espanyols. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció sobre aquesta aporia és la impudícia que ha emprat en Jordi per justificar-se entre els seus, amb el lema "tu pots decidir si vas o no vas a les eleccions espanyoles... el que no pots decidir és que aquestes vagin a tu".
Aquesta justificació, i més dita per algú massa intel·ligent com Graupera, resulta absolutament inquietant, car si alguna cosa ha demostrat el viatge del secessionisme al Congreso dels últims lustres és que la subordinació a les dinàmiques electorals espanyoles impossibilita l’objectiu de fer brollar res de nou en l’àmbit polític nacional. Però la cabriola mental no s’acaba aquí, perquè en Jordi, amb un desvergonyiment que no he vist ni en l’esquerrovergència nostrada, no amaga en cap moment que voldria entrar en l’aiguabarreig de la dinàmica de maricarmens i etcètera perquè la veu de l’independentisme alternatiu pugui anar ordint un missatge clar de cara al cicle que derivarà a les municipals. Novament, diria que la situació és la contrària; només des d’una vinculació de les dinàmiques estatals podrem veure com els polítics municipalistes (en teoria menys ofegats per la partitocràcia) tenen les mans més lliures per poder esquivar la casta que els tenalla.
A un nivell purament pràctic, l’oportunisme de concórrer al 29N no només implicarà fer el saltimbanqui d’una faisó típicament processista, sinó també convertir els partits tradicionals i les suposades alternatives llurs en un contenidor de votants perduts d’altres formacions, una consumació del mal menor que no veig profitosa en cap àmbit. Entenc que els partits agònics practiquin l’art de continuar buscant feina al preu que sigui, però que algú gosi fer-ho apel·lant al reagrupament i als marges certifica que encara no hem perdut l’hàbit de tractar els votants del país com si fos oceànicament capsigranys.