Si tothom esperava que els resultats de Donald Trump i el Partit Republicà a les eleccions de mig mandat que s'han celebrat aquest dimarts als Estats Units fossin dolents, el resultat final dels republicans ha superat amb escreix les expectatives que hi havia i ha estat un desastre polític de proporcions enormes. Quatre exemples demolidors: han perdut la Cambra de Representants, amb una victòria demòcrata molt més àmplia del que es preveia; també se'ls escapa el Senat, que era força més difícil d'arrabassar als republicans i on els demòcrates ja tenen assegurada una majoria de, pel cap baix, 54 escons; són arrasats a territoris històricament republicans, com Texas, Kansas i Carolina del Sud a les eleccions al Senat; i pateixen derrotes en governs importants, com el de Texas, Ohio, Geòrgia o Iowa. Hi ha hagut, per tant, un autèntic tsunami anti-Trump, per més que el president miri de buscar explicacions que no existeixen i s'escudi afirmant que al seu partit li ha passat això perquè la seva imatge no apareixia a la papereta.
La veritat és que el que ha succeït en aquests importants comicis no és simplement una victòria demòcrata: ha estat un vot de càstig a Trump. Els electors han assenyalat el cost de la vida, la guerra amb l'Iran i la corrupció com a motius fonamentals del seu descontentament. I és que les desigualtats socials s'han accentuat enormement i iniciar una guerra com la de l'Iran, després d'haver arribat a la Casa Blanca afirmant el contrari, ha estat una aposta clarament refractària per al votant conservador. Hi ha una dada històrica molt significativa: és la primera vegada des de George W. Bush, el 2006, que un president republicà perd ambdues cambres del Congrés en unes eleccions de mig mandat. Heus aquí alguns exemples que són demolidors: Kansas ha escollit el primer senador demòcrata des del 1932 (Adam Hamilton); Texas feia 38 anys que no elegia un senador demòcrata (James Talarico); a Carolina del Sud el mateix, 28 anys sense una victòria demòcrata al Senat i Annie Andrews s'ha imposat en un dels estats més conservadors del sud. A Geòrgia, Keisha Lance Bottoms, antiga batllessa d'Atlanta, assoleix una fita històrica nacional en esdevenir la primera dona negra elegida governadora als Estats Units.
El que ha passat en aquests importants comicis no és simplement una victòria demòcrata: ha estat un vot de càstig a Trump
Podríem seguir amb Michigan, que ha triat el primer senador musulmà de la història (Abdul El-Sayed) als Estats Units; amb Ohio, Maine, Nou Mèxic o Iowa, on hi ha exemples molt semblants. Però la foto sembla clara. Texas és el resultat políticament més devastador per a Trump, però Kansas és possiblement el més extraordinari des d'una perspectiva històrica. I hi ha una cosa que uneix Texas, Kansas, Carolina del Sud i Iowa: no estem parlant d'estats indecisos, sinó de territoris que semblaven formar part del sòl electoral republicà. Trump no només ha perdut les majories del Congrés i del Senat; ha vist com s'esquerdaven bastions que el seu partit considerava segurs. Si hi posem una mica de perspectiva, el president nord-americà ha aconseguit que els demòcrates guanyin a Kansas per primera vegada des dels temps de Roosevelt i a Texas per primer cop d'ençà dels temps de Reagan. Amb només dos anys més de mandat, la fractura republicana pot ser important. El vicepresident JD Vance ja ha atribuït la derrota a la guerra contra l'Iran. Trump, per la seva banda, ha responsabilitzat els candidats republicans. És tan sols un primer senyal de recerca de culpables.
Hi ha una qüestió que és especialment interessant i que serà objecte, a partir d'ara, de tota mena d'anàlisis: estem davant d'un vot de càstig conjuntural o davant del principi de l'esgotament electoral del trumpisme? La magnitud i la distribució territorial de la derrota fan que aquesta segona hipòtesi sigui la més raonable i que no estiguem davant d'una derrota electoral de mitjan mandat. Trump va prometre prosperitat, seguretat i evitar guerres innecessàries, i els seus electors s'han trobat que tenen més incertesa econòmica i menys estabilitat institucional, i d'aquí el desencant de la seva base electoral. La gran pregunta, a partir d'ara, ja no serà si Trump podrà recuperar-se, sinó quan començaran els republicans a considerar que continuar sent-li fidels és més perillós electoralment que distanciar-se'n. El model polític nord-americà té registrades aquestes situacions com a lame duck o ànec coix, una expressió molt utilitzada per a descriure un president que conserva formalment el poder, però que ha perdut bona part de la seva capacitat d'influència. Trump encara té dos anys de presidència al davant, però corre el risc de convertir-se en un ànec coix molt abans d'abandonar la Casa Blanca. I això, en el seu cas, donat el seu caràcter, també té molts elements preocupants.