La brutalitat de la repressió franquista, encarnada per aquell assassí de masses que el reietó exiliat glorifica amb abrandat entusiasme, ha impedit recordar un altre fet execrable: la violència de l’esquerra dogmàtica a l’interior de la República. Des de les ràtzies de les txeques comunistes, fins a les matances anarquistes sistèmiques —amb especial record al maig del 37, quan es varen perpetrar caceres contra persones per tot el país—, és indiscutible que es va patir una persecució violenta que, situada a l’altre extrem ideològic, respirava la mateixa intolerància criminal que el feixisme. La brutal repressió de la dictadura ens faria oblidar aquesta evidència que va marcar a foc el segle XX: l’extrema esquerra pot arribar a ser tan violenta i intolerant com l’extrema dreta. De fet, en termes de números absoluts, el comunisme i el nazisme competeixen en brutalitat letal.

Tanmateix, aquesta dada històrica pateix una doble amnèsia al nostre país: la dels negacionistes de la repressió franquista, que blanquegen o directament elogien Franco; i la d’aquells que beatifiquen tots els corrents que es varen enfrontar al franquisme, com si algun d’ells no tingués el germen de la violència. Ho podem veure en el relat públic quotidià quan sembla clara la línia entre l’extrema dreta i la resta de partits, però mai no es considera que hi hagi partits d’extrema esquerra que practiquin una intolerància semblant.

Hi ha un feixisme progre que assenyala dissidents, demonitza opositors, demana censures, imposa pensaments únics i impedeix la pràctica lliure del debat polític. Podemos, per exemple, tendeix sovint a aquesta cultura de la demonització; la CUP la té a l’ADN, i les restes a l’esquerra d’ambdós partits passen de les paraules intolerants als actes intolerants amb una facilitat i una benevolència social que són molt alarmants. No costa gaire imaginar que aquesta gentola que assenyala, estigmatitza i boicoteja el pensament d’altri, exerciria la violència si estigués als anys trenta.

Va ser anunciar la paraula jueu i tota la patuleia progre que saliva bilis cada vegada que sent el mot va iniciar la cacera de la historiadora

El darrer exemple d’aquest “feixisme” d’esquerres s’ha viscut a les Illes, arran de la cancel·lació d’una conferència que havia de fer la doctora en història Laura Miró Bonnín a Ca na Vallespina, a Manacor, auspiciada per l’Obra Cultural Balear. Especialista en la història dels jueus conversos mallorquins, Miró és considerada una historiadora rigorosa (la seva tesi va ser qualificada cum laude), que ha esdevingut una referència internacional per la seva capacitat de connectar les dinàmiques de discriminació locals amb les generals. En aquest cas havia de parlar de l’evolució de l’antisemitisme i de la tràgica persecució que varen patir generacions senceres de xuetes. Però va ser anunciar la paraula jueu (altrament tan important a la cultura balear) i tota la patuleia progre que saliva bilis cada vegada que sent el mot va iniciar la cacera de la historiadora. Els prejudicis ideològics, alimentats per una esquerra que ha convertit l’odi a Israel en una nova manera d’odiar els jueus, sumats a la ignorància supina de molta gent que no sap res del tema, però que compra sense digerir qualsevol consigna barata que li venen a les xarxes, va transformar una tarda de saviesa i coneixement a Manacor en un exemple modern d’inquisició. Al bell mig, l’acció demonitzadora dels Arran de torn, l’estela —d'imposar, estigmatitzar, perseguir i difamar tot allò que no entra en el seu dogma de fe— dels quals és tan llarga com violenta. De fet, tots aquests grups actuen com a inquisidors del pensament lliure, neguen el dret a la dissidència i impedeixin el dret al debat, si cal violentament. A aquest fenomen podem batejar-lo de moltes maneres, però és inequívocament feixisme.

Capítol a part mereix la deplorable i vergonyosa actuació de l’Obra Cultura Balear, que amb aquest gest de censura ha mostrat una covardia tan patètica com humiliant. Lluny de defensar la voluntat d’explicar la història dels xuetes a l'illa, i fer-ho de la mà d’una experta internacional, ha preferit amagar-se (ni tan sols varen notificar l’anul·lació a la Dra. Miró), cedir a les pressions i, a sobre, justificar-ho de la manera més delirant. Han dit que “com a entitat democràtica” havien de rectificar si s’havien equivocat. És a dir, com a “entitat democràtica” cedeixen a la intolerància, i neguen el dret d’una experta a parlar d’una comunitat secularment perseguida que va arribar a patir fins i tot judicis públics i sentències de foguera a la plaça pública. Deia la periodista i investigadora Empar Isabel Bosch Sans, en un article crític al Diari de Mallorca, que “convertir l’estudi rigorós de l’odi i la discriminació en un instrument de batalla ideològica és una irresponsabilitat que desinforma i polaritza”. No només. També és una cessió a la intolerància i als tics feixistes que sovint s’amaguen dessota les banderes progressistes.

Vergonya, Obra Cultural Balear, vergonya: heu demostrat una manca de lideratge cultural esgarrifós, ser permeables a la pressió, estar contaminats pel prejudici i ser incapaços de defensar el debat de les idees. Convertits en censors, heu embrutit el digne llegat que hauríeu de tutelar.