A la seva Política, Aristòtil reflexiona sobre la manera com s'ha d'afrontar un govern que atempti contra la justícia, entenent que intentar posar-hi fi —el tiranicidi— pot tenir efectes col·laterals més indesitjables fins i tot que la mateixa injustícia a erradicar. Aquesta aproximació ètica al conflicte es perd en Maquiavel, per a qui el tiranicidi val en la mesura que serveixi als interessos perseguits. La modernitat i la construcció de l'estat de dret venen acompanyades de la condemna del tiranicidi com a tal, és a dir, la mort del tirà. Però hem comprovat en més d'una ocasió com, a través de mètodes més o menys explícits, els actors polítics contemporanis, estats de dret en molts casos, duen a terme intervencions de força per derrocar tiranies. Sigui aquest l'objectiu, o serveixin només com a excusa per a la satisfacció d'interessos menys edificants, el cert és que es dona.
És curiós que els que ara critiquen més Trump no hagin fet mai el mateix amb els mandataris xinès, rus i veneçolà
Tot i que l'opinió pública manifesta perplexitat davant el fet que els Estats Units hagin violat la sobirania veneçolana per portar Nicolás Maduro davant llur justícia, acusat de narcotràfic en perjudici de la població nord-americana, la veritat és que l'únic que passa és que no acabem de desxifrar els codis d'aquestes conductes. La meva opinió particular és que Donald Trump i el seu entorn s'han adonat que el canvi s'ha produït davant dels nassos d'Occident. Que la Rússia de Putin i la Xina de Jinping, que no són democràcies, tenen un grau d'operativitat interna del qual la jove democràcia nord-americana manca. Per aquest motiu, llurs fórmules d'actuació es dediquen a anar vorejant la legalitat i la institucionalitat habituals. Per poder dur a terme la detenció de Maduro sense consultar el Congrés, ha emprat l'argumentació de la seguretat nacional, que estaria en perill per la introducció de droga als EUA des d'instal·lacions i sota el comandament del president de Veneçuela.
Aquesta és l'etapa prèvia al moment en què, a l'estil de Cèsar, Trump pretengui assumir el poder absolut? Potser sí, però resulta curiós que els que ara més el critiquen no hagin fet mai el mateix amb els mandataris xinès, rus i veneçolà. El món vira cap als nous cesarismes, ja descrits en clau nietzscheana per Otero Novas fa anys en el seu moviment d'etern retorn. Donald Trump no ha estat, sens dubte, el primer a arribar, ni per ara el més salvatge. Només queda per veure qui de tots ells serà el més gran. La resta, Europa inclosa, mers NPC al seu escenari d'activitats.