Un matí qualsevol. Lo rellotge marca les 7.34h. Desenes de persones es presenten a l'estació però el tren no arrenca. Passa el temps i cap solució, com si allò fos una via morta. A les estacions situades més amunt, nombrosos usuaris suporten lo fred a l'andana esperant un tren que no arribarà mai. Este relat podria ser el principi d'una pel·lícula de temor però és la terrible realitat, lo nostre pa de cada dia. I de tan habitual com ha esdevingut ja ni les notícies d'àmbit nacional en parlen.
Los fets van passar al Baix Ebre i el Montsià a finals de la setmana que acabem de dixar enrere. Durant dos dies seguits, dijous 9 i divendres 10, los viatgers de la línia R16, al seu pas per l'Ebre, van ser novament maltractats i resulta inevitable pensar que si estes incidències haguessen tingut lloc a Barcelona o els seus voltants, llavors sí que els informatius se n'haurien fet ressò. Però com que sempre plou sobre mullat, doncs no vindrà d'una gota més.
Al perfil de Twitter de rodalies comencen a aparéixer missatges advertint de la malesa: Tren Tortosa 07.34 - Estació de França 10.25, iniciarà recorregut a L'hospitalet de l'infant derivat d'una incidència a les instal·lacions d'Adif. Gestionant servei alternatiu per carretera entre Tortosa i Tarragona. Tard i malament s'envia un autobús de vint places, però els afectats, només a Tortosa, són més de seixanta. Los damnificats a la resta de la línia molts més. Al perfil de protecció civil donen alguna pista més: Circulació interrompuda en els dos sentits entre Ulldecona i l'Aldea per problemes a la catenària. O siga, que la instal·lació falla i no hi ha subministrament elèctric. Potser algú no ha pagat l'últim rebut i els han tallat la llum.
Una altra de les misèries que esta història fa palesa és que si no tens Twitter no estàs al cas de l'avaria, no només per l'obscurantisme habitual de Renfe i Adif, sinó perquè a moltes estacions no hi ha personal propi, són més abaixadors que altra cosa, i per tant ningú no pot informar els usuaris. Ni taquilla, ni res. Tothom amb lo mòbil a la mà intentant esbrinar alguna cosa per xarxes socials. Els viatgers truquen ells mateixos a informació i no els hi saben donar resposta. Mentrestant, la vida de les persones queda afectada i això és lo més trist, perquè qui ho patix té noms i cognoms.
Si fossen los polítics els qui fan tard a treballar cada dia o queden hores segrestats dins d'un vagó, potser ja s'haurien pres cartes en l'assumpte d'una altra manera
Carme es va florir a l'andana de l'Ametlla de Mar esperant lo comboi. Treballa de bibliotecària a Tarragona. Tots dos dies va fer tard a la faena. Aitana havia d'agafar un vol a l'aeroport d'El Prat i el va perdre per culpa d'este enèsim retard. Qui li pagarà els 300 € que valia el bitllet? Gemma tenia una reunió a Barcelona i va haver de desplaçar-se en vehicle privat fins a l'estació del Camp de Tarragona i d'allí pujar a un AVE fins a la capital: la broma li ha costat prop de 70 €, entre els nous bitllets que va haver de comprar corrents i depressa i el preu de l'aparcament on va haver de dixar el cotxe un dia sencer.
Lo dia de la marmota ferroviari fa que milers d'usuaris es desperten cada dia dins del mateix malson, especialment a les Terres de l'Ebre, i us podem ben assegurar que no ens agrada tindre este trist protagonisme, sobretot perquè tampoc va acompanyat dels focus necessaris per a denunciar i revertir la situació. L'enorme incompetència de tots los agents que interactuen en oferir un servei de tren mos dixa, setmana sí i setmana també, imatges de retards continuats i de jóvens asseguts als passadissos perquè no hi ha seients lliures i s'han d'amuntegar com a sardines. L'abonament de gratuïtat comença a sortir car si el servei no és mínimament digne.
I una pregunta que mos sobrevola pel cap: si els responsables polítics que han de trobar la solució viatgessen més en tren en lloc d'anar (quasi) sempre en cotxe privat i fins i tot amb xofer, voleu dir que la cosa no seria diferent? Si fossen ells los qui fan tard a treballar cada dia o perden un avió o queden hores segrestats dins d'un vagó, potser ja s'haurien pres cartes en l'assumpte d'una altra manera.
Mentrestant, taules de diàleg sense potes, pressupostos aprovats sense prou consens, discursets sense fons, compra de nous trens però no per al sud i tot allò del país sencer però no tot. Amb este panorama de desequilibri territorial en l'àmbit del transport públic, tan essencial per al creixement equitatiu del país, mos ve al cap lo refranyer que mai no falla —i dispenseu l'escatologia— que diu que a cagar a la via. Trista i falsa Normalitat al servei, la del país i la dels trens.