Fa poc més d’un mes vaig publicar una columna d’opinió titulada “El plebiscit Puigdemont no existeix”. La claca puigdemontista se’m va abraonar a les xarxes per la meva falta de sensibilitat amb el president exiliat. Un mes i escaig més tard, resulta que l’espot electoral de Junts treballa sobre la idea que aquestes eleccions no van de Puigdemont, sinó que van de tots nosaltres. “Lideratge, bon govern, autoestima, moral de victòria, respecte i un tracte just”. Aquestes abstraccions són el que l’equip de comunicació de campanya s’ha empescat d’ençà que l’efecte Puigdemont no els dona a les enquestes el resultat que havien calculat. El plebiscit Puigdemont no existeix, i com que Junts fa anys que fuig de la concreció ideològica, no tenen cap mapa sobre el qual dibuixar un horitzó pel país a llarg termini.
Fa anys que van a les palpentes i, per remeiar-ho, cada campanya electoral els cal revestir-se amb parracs nous. El problema, però, és que mai ho són del tot. Junts funciona com una aspiradora de propostes alienes. Aquesta setmana, la gent d’ERC els ha cridat l’atenció pel que fa a la cancel·lació del deute amb l’Estat. Posar-se d’acord, en política, no és pas cap pecat. Però atacar les propostes quan són dels altres i lloar-les en la mesura en què aconsegueixes fer-les teves, ni és del tot honest, ni mostra una competència capaç de concretar el país que dius voler en abstracte. Des del moment que van detectar que el discurs migratori d’Aliança Catalana feia forat, Junts es va mobilitzar per bastir un discurs que els fes la competència. Moral de victòria i autoestima, que és el discurs de Primàries el 2019. Al míting d’inici de campanya, el president Puigdemont es va referir al traspàs de competències pel que fa a immigració, però també pel que fa als trens, una proposta ridiculitzada pels mateixos juntaires durant el pacte d’investidura d’ERC amb Sánchez. Junts ha procurat tornar a acostar-se públicament al poder econòmic, igual que Illa. També com Illa, han volgut vestir-se d’una carcassa d’ordre que ells han repintat auxiliant-se del capital polític que encara conserva el president Pujol.
Mentre uns parlen del “bon govern” com a sinònim de resoldre els problemes que suposen fricció amb l’Estat per accelerar el conflicte, Puigdemont parla de bon govern com a sinònim de silenciar-lo
Així i tot, però, l’apropiació més descarada és la que han fet de Graupera i Ponsatí: parlar alhora de “bon govern” i d'independència. La diferència, però, és que mentre uns parlen del “bon govern” com a sinònim de resoldre els problemes que suposen fricció amb l’Estat per accelerar el conflicte, Puigdemont parla de bon govern com a sinònim de silenciar-lo. El pacte per l’amnistia n’és l’enèsima mostra. Si no tens un pal de paller ideològic on fer orbitar propostes concretes per millorar la vida dels catalans —o per fer la independència, si és que no són les mateixes—, si ho revesteixes tot de lideratge personalista, si durant la dècada del procés l’únic que has fet és dedicar-te a cremar cares visibles, quan el lideratge perd pistonada, fer d’aspiradora de programes electorals aliens et sembla l’única sortida. Junts és la Noo-noo (l'aspiradora amb vida pròpia dels teletubbies) de la classe política, amb un propòsit força menys noble i elogiable.
Si a Junts es pregunten amb franquesa quina idea genuïna han tingut últimament que no hagin manllevat d’algú altre o que no hagin heretat o rescatat de Convergència, es trobaran amb les mans buides
Si a Junts es pregunten amb franquesa quina idea genuïna han tingut últimament que no hagin manllevat d’algú altre o que no hagin heretat o rescatat de Convergència, es trobaran amb les mans buides. Aquesta incapacitat per pensar el país —tant dins com fora de l’autonomia— és un símptoma de quina és la seva escala de prioritats, una jugada nefasta per recuperar el votant abstencionista assedegat d’idees fondes en què tornar a confiar. Pujol, després de la dictadura, es va dedicar a imaginar tot un país dins de l’estructura política i territorial espanyola per a treure’n el que en va considerar el màxim profit. No ho escric per discutir-li l’èxit de la seva l’obra de govern, tot i que podria fer-ho. Ho escric perquè, precisament, no n’hi ha prou amb treure Pujol a l’escenari per esmenar les mancances d’un partit que fa temps que es dedica a salvar els mobles sense trobar mai la força per comprar-ne de nous. Tota la campanya i precampanya de Junts s’ha basat i es basarà a simular un equilibri ideològic que en realitat és un esvoranc. En fer servir les propostes dels altres, però mai amb prou intensitat per rascar les bosses de votants que hi van associades. Sense una idea sòlida que faci de base, només poden aspirar a ser la Noo-noo, valgui la redundància.