Puigdemont no és cap model de país. Insistentment, però, Junts fa servir el seu nom i el seu símbol per marcar una agenda política que li giri al voltant. Ara mouen files per convertir les eleccions del 12 de maig en un plebiscit al voltant del president perquè saben que qualsevol altra tecla que toquin només aflorarà les similituds amb el PSC. Però igual que mantenir una retòrica rupturista mentre prenien la via de la negociació d’ERC ha erosionat la confiança que el moviment independentista diposita en el rupturisme, l’abús que Junts ha fet de la solemnitat de Puigdemont —i del seu retorn— n’ha erosionat el sentit. No es prenen gaires molèsties per explicar per què ha de tornar i, quan ho fan, engreixen el poder i la importància de la restitució per demanar vots des del sentimentalisme. Cada dia que Junts s’ha dedicat a acostar posicions amb el govern espanyol, el retorn de Puigdemont s’ha desprès del poder de confrontar l’Estat que va tenir. Cada dia que passa és menys important que torni Puigdemont. Abans era una amenaça i avui és una anècdota.
Cada dia que Junts s’ha dedicat a acostar posicions amb el govern espanyol, el retorn de Puigdemont s’ha desprès del poder de confrontar l’Estat que va tenir. Abans era una amenaça i avui és una anècdota
Per al votant típicament convergent, però, amb una anècdota n’hi ha prou. Malgrat la buidor ideològica que fa anys es procura emmascarar amb Puigdemont, Junts sempre ha mantingut el mínim d’una trentena d’escons al Parlament. Això, que d’entrada pot llegir-se com un romanent de l’antiga Convergència, és en realitat el producte dels cants de sirena amb què Junts segresta emocionalment el segment de votants que no ha aconseguit desprendre Puigdemont de l’u d’octubre. El dog whistle de Convergència era la independència, el de Junts és el president. Tot plegat fa pensar en el to amb què Artur Mas parlava d’Estat propi els anys 2010 i 2011. La idea, ja llavors, era dibuixar un horitzó que sacsegés els anhels del català mitjà i l’empenyés a creure que el seu vot era cabdal per assolir un fi veritablement disruptiu. Això, però, tenia una condició: que el vehicle per assolir-ho fos Convergència. L’any 2012, aquesta estratègia ja va suposar un daltabaix, com passarà el 12 de maig, quan s’adonin que els únics que han pensat aquestes eleccions en clau de plebiscit al president han estat ells i els que responen als seus xiulets.
Mentrestant, Salvador Illa es manté en la primera posició a les enquestes, bo i els rumors de corrupteles, perquè el PSC té alguna cosa més que el seu líder. Té un projecte per Catalunya: Espanya
Mentrestant, Salvador Illa es manté en la primera posició a les enquestes, bo i els rumors de corrupteles, perquè el PSC té alguna cosa més que el seu líder. Té un projecte per Catalunya: Espanya. Fa la sensació que podrien canviar-ne la cara visible avui mateix, que l’estratègia política tant de Junts com d’ERC els ha jugat tant a favor que la primera posició seria seva igualment. Malgrat que els pactes amb el PSC s’hagin procurat pintar superficialment de victòries per al país, les conseqüències fondes de pactar-hi han estat redimir-los i revestir-los d’una capa de poder i institucionalitat que, desenganyem-nos, ha servit per validar-ne el projecte. El PSC ha aconseguit aparentar profunditat i solidesa sense moderar el seu espanyolisme, mentre que Junts viu ancorada en la insubstancialitat i la carcassa. En aquests termes, no hi ha plebiscit possible, per molt que els grups de difusió de Junts donin instruccions unànimes de treballar sota aquesta consigna.
Cada vegada que procuren forçar l’agenda política amb eslògans majestuosos, l’únic que fan és mostrar-nos la buidor del seu partit
Un vot discutit necessita més que cridar l’instint. Potser el 2012 n’hi va haver prou amb això per engegar el procés independentista, però a Convergència ja van començar fent curt. El plebiscit Puigdemont no existeix perquè el momentum que necessiten per adobar-lo ja ha passat, i han estat ells mateixos que s’han encarregat d’esborrar-lo. Per als qui no vivim sota la influència del seu xantatge, això és tan evident que, cada vegada que procuren forçar l’agenda política amb eslògans majestuosos, l’únic que fan és mostrar-nos la buidor del seu partit. Perquè un plebiscit sigui un plebiscit, les parts que hi participen s’ho han de creure. Sembla, però, que aquests dos mesos veurem les files de Junts cridar amb el puny alçat “plebiscit Puigdemont” contra un núvol. Si no fan l’esforç d’oferir alguna cosa més, si es deixen endur per la rutina de xiular i esperar, no tindran cap possibilitat de sembrar sal sobre el terreny que durant anys s’han dedicat a adobar per a Salvador Illa.