El Rijksmuseum és d’obligada visita turística a Amsterdam, amb una extensa col·lecció de pintura flamenca —especialment del barroc de Rembrandt i Vermeer—, i una bona visita abans d’anar a veure un concert de Rosalía al Ziggo Dome, al costat del Johan Cruijff Arena, per cert. Dic que està bé una visita prèvia, primer, perquè l’actual Rosalía és com un retrat de Vermeer, i, segon, perquè el seu concert, espectacle o com se'n vulgui dir, és, en realitat, una obra d’art en si mateix, i ella és La noia de la perla que surt a tots els quadres. Verticals, per cert. Ens hem preguntat per què no hi deixa entrar fotògrafs si, al cap i a la fi, tampoc no pot controlar tant la seva imatge en un espectacle —i una vida— ple de mòbils, i potser la resposta és que la posada en escena està pensada per als vídeos verticals...
Un parèntesi. Això dels vídeos inclou l'efecte viral del confessionari, contrapès lleuger del xou en què, com a preludi del tema "La perla" —on deixa com un drap brut un ex, estil Shakira, que per a això serveix l’art també—, apareix en escena una celebrity que normalment explica que inútils que som els homes. Aquí, el meu masclisme —que vol deixar de ser-ho— lluita per dir que alguna dona hi deu haver que sigui la reina de la 13-14. Tanco parèntesi.
A Catalunya no hi ha hagut abans una artista d’aquesta magnitud. A Espanya? Diria que probablement tampoc
Em va impressionar. És un dels millors concerts que he vist a la meva vida. Potser especialment el primer dels quatre actes. Però no és un concert per anar al bar o al lavabo en un moment vall. No hi ha moment vall. És art escènic delicat, una veu que es llueix, una orquestració espectacular i una electrònica justa. I és també diàleg amb el públic, mirada amb carisma i bellesa revolucionària. Una exigència física i tècnica brutal, fins i tot com a ballarina clàssica, que només pot executar un geni en estat de gràcia i bona forma.
Una treva al món sense ser equidistant d’una Rosalia que juga a la lliga dels que t’ofereixen una cosa que no sabies que necessitaves: Prince, Bowie, Björk, Billie Eilish, Ferran Adrià, Steve Jobs. Creadors sense algoritme, sinó estimuladors d’un nou paladar.
Veure això a Barcelona, o a Madrid, ha d’impressionar. Veure-ho en una altra ciutat del món et fa adonar de la magnitud de l’artista. Cada vegada hi ha més músics que omplen el Sant Jordi. Fins i tot l’Estadi Olímpic. Però que fora del país no vendrien una entrada... Aquesta és la diferència. A Catalunya no hi ha hagut abans una artista d’aquesta magnitud. A Espanya? Diria que probablement tampoc. I el Lux Tour ha ampliat l’edat del seu públic, sense deixar enrere la franja més jove. Tot un desafiament de l'hegemonia anglosaxona.
I, per cert, Netflix ha estrenat la sèrie sobre l’experiment que va fer el pare de les germanes Polgar amb les seves filles. Com convertir tres nenes en genis dels escacs. A còpia de practicar i practicar durant anys. I Rosalia és això: són anys de no parar. Però també una geografia: un espai de mestissatge i experimentació, com Barcelona. I una acadèmia. L’efecte passadís de conservatoris: la convivència de disciplines. Ara, després, a més d’ambició i capacitat de sacrifici, s’ha de tenir un talent descomunal.