Aquesta setmana hi ha hagut un important homenatge de la Joventut Nacionalista al president Jordi Pujol. Un homenatge popular, sentit i autèntic. No institucional. Desconec qui ho hauria d’entomar, però quan sigui massa tard molts miraran a terra. Dic això de l’homenatge perquè durant el repàs que moltes generacions van fer de la trajectòria del president com a activista i com a polític en van sortir una pila de mantres que han marcat la construcció nacional de Catalunya.
El pujolisme va culminar en el procés d’independència. Un procés que es va omplir d’uns altres mantres, que he criticat moltes vegades, i que vist en perspectiva explica clarament el canvi de generació dins el catalanisme: es passa dels deures als drets. El més ridícul de tots va ser el “tenim pressa”. No repetiré tot el que ja hi he escrit en contra per dir que va ser una idea pèssima. Només afegiré que els que més van anar per tot arreu i a tothom a dir que tenien pressa, ara no en tenen gens.
Seguint amb allò de demanar drets i cap deure, un altre mantra que va fer fortuna va ser el “no vull pagar”. Que puc entendre i fins i tot compartir al que es referia. Però que resumeix perfectament la manca de visió del catalanisme. És una gran injustícia que en un país on hi ha un dèficit fiscal anual de més de 22.000 milions d’euros, on el govern de l’Estat fa dècades que no executa ni la meitat de les infraestructures que pressuposta, s’hagi de pagar l’autopista... Però!
Però… sempre hi ha un però. I és la reflexió de conjunt sobre allò que realment estàs disposat a assumir. Perquè tot i el dèficit fiscal anual, que és un escàndol, ningú ha deixat de pagar impostos. Per què es va deixar de pagar peatges? Perquè era estètic i gens arriscat. El ministre del PSOE que acaba de ser condemnat a 24 anys de presó per corrupció ho va tenir clar: "no voleu pagar com la resta d’espanyols? D’acord, doncs us gestionarem nosaltres, com a la resta d’espanyols".
Ser catalans té un preu. I això no és una oda a ser mesells, al contrari. És una crida a acceptar que tot i les injustícies si creiem que Catalunya val la pena hem d’estar disposats a pagar el preu de l’existència i el preu de la llibertat
En el seu moment vaig discutir-me fort amb persones que denunciaven la discriminació que és pagar peatges a tot Catalunya i cap o gairebé cap a Espanya. Perquè això dels peatges sempre ho he vist un mal menor. Si no vols pagar ves per carretera. Alguns d’aquests ara deuen argumentar igual de fort que el que passa amb l’AP-7 és una vergonya. I tornen a tenir raó. L’estat de l’AP-7 és una vergonya. Més important: un perill. I el més important encara: un fre al creixement econòmic.
El que ha passat amb això del “no vull pagar”, citat de forma irrespectuosa en el títol —ja em disculpareu— com a “ni vill piguir” és una lliçó que cal aprendre. Això no serà gratis. I no parlo de la independència, parlo d’existir. Tornant al president Pujol, va dir als joves “què és Catalunya? Un territori? Sí. Una llengua? Sí. Una història? També. Però Catalunya és sobretot una voluntat col·lectiva de ser. Una decisió renovada generació rere generació de no desaparèixer”.
Ser catalans té un preu. I això no és una oda a ser mesells, al contrari. És una crida a acceptar que tot i les injustícies si creiem que Catalunya val la pena hem d’estar disposats a pagar el preu de l’existència i el preu de la llibertat. No renunciar als esforços que històricament hem fet i que ens han convertit en un país capdavanter, en una economia dinàmica i oberta al món, en una nació que val la pena.
Renunciar a aquest esforç, no voler pagar segons què és Espanya. Aquí l’única cosa que sortirà gratis és ser espanyols. I serem administrats per espanyols i tractats com a espanyols. Però llavors no ens posem a reclamar segons què ni queixar-nos perquè Madrid s’ho emporta tot. No volem que ens robin, però valorem què hem de pagar.