Fa uns dies va aparèixer devorada una cabra al parc natural de l’Albera. El culpable va ser un llop. I els mitjans de comunicació no només se n’han fet ressò, sinó que ja ens avisen que d’aquí a quatre dies, els llops ompliran els nostres boscos. Com abans. Com als contes. A ElDiario.es parlen amb Gabriel Lamporeavel, una mena de detectiu de crims de llops. El Carles Porta que posa llum a la foscor. O, més aviat, posa càmeres als arbres, rastreja boscos amb un gos buscant deposicions, troba rastres genètics i intenta saber si és un exemplar conegut o no. I deixa anar la frase: “És qüestió de temps que els llops es reprodueixin i s’instal·lin als nostres boscos”.

40 anys després, torna el llop. A Catalunya se n’han detectat una vintena, encara que genèticament només quatre. N’hi ha 2.500 a Espanya, sobretot a Castella i Lleó, Galícia, Astúries i Cantàbria. I tots els experts preveuen que n’hi haurà molts més, perquè el setembre del 2021 el govern espanyol va prohibir caçar-los. I esclar, ja s’ha obert el debat entre ecologistes i ramaders. El tòpic diu que els ecologistes de la ciutat estaran molt contents i que els ramaders del món rural se suposa que no tant. Perquè, si el llop amenaça, bens i vaques s’espanten i baixa la producció. Sí, hi ha una guerra soterrada a Catalunya entre partidaris i detractors del llop. Els partidaris defensen que és un element indispensable de la cadena tròfica: la tornada del llop permetrà regular la població de senglars. Els contraris argumenten que no poden conviure ramats —que ajuden a prevenir incendis— amb llops i ossos.

Hi ha molts llops per matar encara: el preu de la llum, l’auge del feixisme, nits tropicals a la tardor, guerra a Ucraïna, un poder judicial ancorat al franquisme...

El llop, un animal amb mala fama de cràpula, ha donat grans moments de glòria a la cultura popular. També a Catalunya. Sobretot per part d’Àngel Guimerà, el Nobel que no va ser. I com que sempre s’ha emportat la mala fama, el llop representa el Sebastià, un llop que s’aprofita dels seus treballadors, les ovelles, nosaltres. El crit “he mort el llop!” és el final d’una injustícia.

I sí, hi ha molts llops per matar encara. De coneguts i de nous. El preu de la llum. L’auge del feixisme. Nits tropicals a la tardor. Guerra a Ucraïna. Un poder judicial ancorat al franquisme. Una cistella de la compra disparada. El temor a un sabotatge rus a l’internet europeu. L’amenaça d’una bomba nuclear. I tant que ve el llop.

El que passa és que, a Catalunya, potser per impotència, potser per inoperància, els qui haurien de vetllar per matar llops més importants, es dediquen a la caça menor. De fet, sembla que siguin llops matant llops. Alguns de la mateixa manada. És una guerra fratricida. Una guerra entre llops. De la mateixa manada i entre manades. Perquè no oblidem que, de llops, dels que pressionen ovelles, n’hi ha a totes les manades. I alguns, com deia el senyor del bigoti —o exbigoti, ja no ho sé— que s’assembla a Lord Voldemort, “no són ni a deserts remots ni a muntanyes molt llunyanes”.