Aquesta setmana hem vist Rajoy al Congrés dels Diputats. Apunta bé, amb la seva admirable dialèctica parlamentària, al fet que aquest tipus de comissions, en les quals es pregunta per eventuals delictes comesos pel compareixent, són autèntiques trampes violadores del dret constitucional a no declarar contra un mateix. D'aquesta manera, pot ser que el que hagi fet, negant tres vegades (conèixer Villarejo, l'operació "kichen" i el finançament opac del PP), sigui l'única cosa que se li podria demanar a qualsevol ciutadà corrent, hagi estat o no durant quaranta anys dirigent d'un dels dos grans partits espanyols. Però és que pertànyer a un partit polític té aquestes servituds, si s'espera que la pertinença vagi acompanyada d'una certa lleialtat. Al final, és així com aquestes estructures, en molts sistemes polítics, s'enquisten i fossilitzen, i s'allunyen de la funció que inicialment tenien.

La noció de "casta política" és tan antiga que, quan Moisei Ostrogorski va escriure La democràcia i els partits polítics, la situació ja suggeria una perversa dinàmica: en lloc d'agrupar-se segons els diversos interessos que tenen i així controlar i condicionar els seus representants, les persones s'acaben adaptant, per inèrcia o per desídia, a unes "agrupacions fixes", els partits, en els quals es conrea un sentiment de pertinença tan gran que s'imposa a la vocació originària de millora de la col·lectivitat. Així, deia Ostrogorski, "la noció convencional de partit, mentre adorm l'esperit públic que ha de vetllar sobre la ciutat, deprimeix el poder d'intimidació social que és la força suprema de la democràcia". Corria l'any 1912.

No ha canviat res des d'aleshores, excepte que els partits ja només ostenten la formalitat del poder adquirit; la seva essència, és a dir, el veritable poder, se l'han apropiat les grans corporacions que sí o sí condicionen les seves decisions, les prenguessin Tsipras, Rajoy o Trump, les prenguin Sánchez, Macron o Biden. Ha desaparegut la cancellera Merkel i no haurà canviat res, excepte que potser no tornarem a escoltar Nina Hagen. Potser per això els partits s'han convertit, sobretot i cada cop més, en el refugi d'éssers que, criats a la seva mamella, educats només en el sentit de pertinença i, per tant, en l'odi al partit adversari, fora d'aquests no podrien respirar.

La regeneració política no serà possible des dels partits concebuts per al segle XIX, i no existirà mentre les aspiracions aparents i les profundes siguin tan radicalment distants en l'ésser humà

La paradoxa del present, quan es parla de regeneració democràtica com si el terme i la necessitat haguessin nascut literalment ahir, és que els qui la proposen no es distingeixen d'aquells als quals aspiren a substituir, com un vi no és diferent perquè hagi deixat de retolar-se marquesat o vinya. Que ha canviat la dinàmica interna del "cop de dit" i dels "candidats oficials"? Renuncien als càrrecs de confiança o representació als òrgans inútils amb què el sistema polític saqueja l'economia de la classe mitjana? Que potser dubten a l'hora d'ocultar el seu serpenteig ideològic per poder pescar al calador de vots que calgui, o les fonts més fosques del seu finançament? Des de Maquiavel fins avui es justifiquen en una bona causa... la de desallotjar del sistema els actuals usufructuaris. Com si canviéssim els llençols sense preguntar-nos mai per què s'embruten. L'última ironia és veure dones elevades al pedestal del càrrec ministerial, de l'alcaldia o de qualsevol entitat subvencionada, presentar-se com la solució del problema que elles mateixes representen i per al qual sens dubte només són una decepció més gran.

Sens dubte, la substitució d'uns pels altres no és, en si mateixa, cap garantia de regeneració política, fins i tot si el partit és internament democràtic, perquè això en què afecta el noranta-nou per cent de la població que no hi milita, és a dir, aquesta majoria que continua aliena al control del poder polític, base fonamental, com deia Ostrogorski, d'una democràcia en sentit ple? El partit polític, més o menys democràtic, més o menys vell, és per definició part del problema.

Només els sistemes polítics en què el partit és instrumental per al moment electoral i les campanyes són de persones i no de llistes, poden recuperar per als individus la responsabilitat i, per tant, l'esforç de mantenir la participació al llarg del temps i no de forma puntual entorn d'una urna. Això que avui anomenem pomposament "societat civil" no ho és, són agrupacions conjunturals de persones entorn d'interessos, tal com exigia Ostrogorski, però si el seu poder creix, comencen a tenir la temptació d'entrar en el sistema. La regeneració política no serà possible des dels partits concebuts per al segle XIX, i no existirà mentre les aspiracions aparents i les profundes siguin tan radicalment distants en l'ésser humà. Mentrestant, assistirem a la diversió d'enfrontar Rajoy i Rufián, el registrador de la propietat que no va exercir i el no-res professional amb ànim tuitaire. Déu-n'hi-do!