Fa uns dies llegia un article en què s'assajava una versemblant explicació per al fet que en la política la mediocritat s'hagi instal·lat sense l'esperança aparent que es tracti d'una qüestió provisional. Entre les variades raons per a aquesta situació es recordava: uns sous semblants a la incompetència dels seus receptors, de manera que qualsevol altre només es permet assumir-ho si no aspira a més o ja ho té tot; la confusió entre la necessària transparència de la gestió pública i el xafardeig constant sobre les vides privades per part de tants pecadors que ja s'atreveixen a tirar la primera pedra i totes les altres; la constant crítica per part de descreguts, ignorants, amargats, demagogs i els sempre convenients plomes de part (en ocasions pagats per l'adversari, en el pitjor dels casos, pel company de partit); la confusió tantes vegades interessada entre veritats i rumors... demolidor és l'efecte de tot això en la selecció natural de la classe política (sí, és una classe i, en alguns casos, una casta d'arrels seculars). Ningú amb coses per fer, una vida rica i plena, interessos i vida personal reconfortant no pot sentir-se temptat de ficar-se en aquesta jungla, si no és per una condició heroica, no precisament majoritària en el present.

Però sens dubte, a la responsabilitat d'uns mitjans de comunicació frívols i d'una comunitat d'individus governats més per l'enveja que pel sentit de la responsabilitat, cal afegir-hi les mateixes endèmies dels qui es dediquen a la cosa pública. Com crec recordar que algun dia va dir Boadella (i sembla una ironia), tanta menor bellesa emeten els rostres en la mesura que més responsabilitats assumeixen. Hem vist els Suárez, González, Aznar o Zapatero de torn, així com els aspirants més o menys eterns a aconseguir-ho, i els seus homòlegs en la política autonòmica, transformar el seu semblant (a pitjor) a favor del poder. Crec que l'únic ser amb grans responsabilitats en la política recent que no va canviar de cara va ser Rajoy, encara que no sé si és un afalac o una crítica advertir en ell aquesta impassible condició. Sigui com sigui, les seves cares dissimulen poc unes ànimes governades per la supèrbia, tanta més com més gran és l'enveja que incomprensiblement pateixen.

I així el dubte roman: no sabem si qui triomfa s'envileix per això, o pot arribar al poder justament per la seva intrínseca vilesa. En tots (menys en els qui han embogit i potser alguns dels que han estat destronats) la sensació final que produeixen és que la hybris els devora, com sol devorar els semblants dels que volen, sense aconseguir-ho, pactar a la manera de Dorian Gray. La supèrbia del mediocre no deixa espai ni per a la bellesa (bellesa?) diabòlica. Bellesa impossible.