Aquests dies hem vist diferències en la consideració de la fiscalia i l'advocacia de l’Estat sobre els mateixos fets, enjudiciats pel Tribunal Suprem en relació al procés.

En les múltiples configuracions que pot tenir la fiscalia, l’opció de la Constitució va fer d’aquesta institució una estructura jeràrquica on la cúpula venia determinada pel govern espanyol. No és doncs estrany que es pugui intuir en les seves decisions, sigui en el nivell judicial que sigui, un condicionament polític que s’aprecia esbiaixat cap a la tendència ideològica de qui ha fet arribar al càrrec al fiscal general de l’Estat. La capacitat de la fiscalia d’actuar de manera independent resulta estructuralment difícil, tenint en compte aquesta dependència orgànica.

Tanmateix, la Constitució diu també que la fiscalia té al seu càrrec la defensa de la legalitat (no de l’Estat, tasca que correspon a l’advocacia que li és assignada), intentant així distingir la dependència orgànica, d’una certa independència funcional, pel fet d’estar obligada a defensar la llei abans que obeir les “indicacions o suggeriments” que pugui fer qui ha nomenat el fiscal general de l’Estat.

En el fons tot es resol atenent als principis que haurien de regir qualsevol magistratura o càrrec que estructura i compon un Estat de Dret: per molt polític que hagi pogut ser el nomenament del fiscal general, d’un magistrat del Tribunal Constitucional, d’un vocal del Consell General del Poder Judicial, o parlant de casa nostra, els membres del CAC, del Consell de Garanties Estatutàries, la direcció de la Corporació de Mitjans Audiovisuals o el que sigui, més enllà de la sintonia ideològica que pugui haver entre nomenant i nomenat, qui és escollit es deu al càrrec, a la funció institucional exercida i a la seva consciència.

Ni tan sols amb una eventual absolució judicial, que passés per sobre dels criteris de fiscalia i advocacia de l’estat, podem assegurar que hi hagués una solució al conflicte

Podem dir que així ha estat en el procés contra el 'procés'? Veient que va caldre apartar un advocat de l’estat per tal que deixés de parlar de “rebel·lió” i que així continua qualificant els fets la fiscalia, fa pensar que algú treballa amb més independència de la que se li reconeix, potser en contra del que políticament a algú li resultés convenient, potser en el sentit diametralment oposat al que serviria per trobar una solució.

Tanmateix, ni tant sols amb una eventual absolució judicial, que passés per sobre dels criteris de la fiscalia i l'advocacia de l’estat, podem assegurar que hi hagués una solució al conflicte: començaria la reclamació indignada pel temps de la presó preventiva, o la fabulació sobre un Marchena forçat per Europa a claudicar. O fins i tot, i això fora més greu, aquella expressió que deixa poc marge a l’esperança: “Teníem raó”, o pitjor, “no hi havia res a témer per haver forçat la situació fins als extrems viscuts”.

La fiscalia, l’advocacia, la judicatura. I la gent.