Les dues parts (i els seus votants) d'aquesta contesa que amenaça de trencar el prestigi de Catalunya i de tot Espanya han decidit posar en perill les institucions, conduint-les a aquest lloc en què el marc jurídic no les pot redreçar. Hi va haver un temps que cadascuna d'elles pensava que era l'altra la que havia començat, però ara ja tant és. Quan una part entén que la incompetència o mala fe de l'altra la legitima a fer el mateix, el vel de la justícia del qual parlava Rawls parafrasejant Kant per als temps moderns s'esquinça de manera que la martingala es fa impossible. Es preguntava Rawls: qui voldria un dia anar a dormir a risc de despertar-se subjugat per les seves pròpies regles de joc, aquelles amb què s'ha encarat a l'adversari? Algú toleraria en el contrari accions per a les quals diu estar legitimat, sigui quin sigui el mantra (democràcia, raó d'estat...) en el qual s'empari?

El dia (perquè hi va haver un primer dia) en què el Parlament de Catalunya, com ha deixat explicitat en reiterades ocasions sota el focus testimonial de les actes parlamentàries, va decidir que la voluntat d'un electorat sectorial (vegeu Catalunya) podia imposar-se en qualsevol tema sobre la del conjunt (vegeu Espanya) va construir un atractiu sofisma a raó del qual la democràcia ho pot tot. Immediatament (o fins i tot amb accions prèvies a les dels altres) l'Estat va argüir que la seva llibertat, qualsevol dret civil que reclamés, només podia existir en el marc d'un pacte constitucional, a la qual cosa l'altre va respondre que els marcs no són eterns i que aquest ja li quedava estret, ja fora perquè havien crescut les seves demandes, ja fos perquè el marc s'havia anat encongint a gust i voluntat del vigilant (vegeu TC). Al final, a favor seu cal dir que, en el present dels països democràtics, no es pot imposar ad infinitum una estructura institucional a una població (es digui nació o grup, encara que si es diu només grup, de seguida apareix Tabàrnia...) que no la vulgui.

Quin subjecte té capacitat per decidir? Negar la inclusió de Catalunya (i no de Tabàrnia) entre les "nacionalitats" a què es refereix l'art. 2 de la Constitució denotaria una extrema mala fe. Deixant al marge la discussió sobre el que pot decidir, Catalunya és reconeguda com a singularitat política en el marc constitucional. Aquest és l'eix sobre el qual se situa el catalanisme polític, que no ha mort, encara que a les susdites parts en contesa els interessi moltíssim afirmar que sí. Dit això, si les majories haguessin estat contundents, no hi hauria hagut res a afegir a la voluntat del grup de marxar, malgrat la violació que això suposaria del pacte constitucional. Es tractaria d'un poder constituent en marxa i, com a fet fàctic, al final imposaria la seva realitat i el seu propi dret.

Des de la barricada es diu equidistància a l'empatia, la capacitat de distingir l'infinit joc de grisos dels encerts i errors de la vida humana, i al reconeixement dels nostres pecats capitals, que no són patrimoni d'un grup, una tribu o una nació

Però en l'evidència que la majoria independentista és només parlamentària, la situació és prou diferent. L'Estat té molt a defensar a Catalunya i la seva raó (la raó d'Estat) va tant per sobre del marc constitucional com hi han anat les aventures dels partits que van forçar la Constitució, l'Estatut i el Reglament del Parlament per aconseguir el seu somni de desconnectar. I d'aquesta manera des del govern espanyol (atiat per un partit diferent del PP, però també per alguns dels seus que un dia van tenir poder i volen continuar tenint-lo) primer es va forçar la Fiscalia, després es va recolzar en l'Audiència Nacional, més tard va trobar en el Tribunal Suprem un magistrat que ens ha sorprès amb resolucions judicials farcides d'argumentari polític. Al final de l'esperpent, es va recórrer l'irrecurrible i el TC va respondre el que no podia respondre. Qui vigila ara el vigilant, com diria Kelsen? I com critiquem ara que el president del Parlament digui que no suspèn, però que ajorna, generant uns llimbs en els quals podríem estar una vida sencera, sabent ja, com sabem, que al poble pla li arriba poc l'efecte de l'encara vigent article 155?

Es retroalimenten. I ara que alguns dirigents a ERC (i del PDeCAT!) creuen que ha arribat el moment de frenar una mica, si més no per agafar embranzida; i quan sembla que en el PP alguns pensen que seria millor que almenys ara per ara tinguessin aquest respir (reenviar el problema a la generació següent, quin alleujament!), hi ha els qui, en un i un altre costat, no tenen res a perdre i no pensen deixar de rosegar l'os fins al moll. Això sense comptar que en les seves bases hi ha gent tipa: tipa de tacticisme, de manifestacions, de somriures i samarretes que no consumen res.

Però també hi ha una altra gent cansada d'aquesta dinàmica, farta de veure el món en termes de bons i dolents, de tot o res, de blanc o negre. Des de la barricada es diu equidistància a l'empatia, la capacitat de distingir l'infinit joc de grisos dels encerts i errors de la vida humana, i al reconeixement dels nostres pecats capitals, que no són patrimoni d'un grup, una tribu o una nació. Crec que tot el viscut ens serveix per concloure que es pot fer millor, que es poden gestionar millor les emocions i les coses. L'espai és ínfim, la bretxa és encara imperceptible, però el temps en què el catalanisme polític resulti de nou decisiu ha d'arribar. La seva visió és la d'exercir les responsabilitats amb lleialtat institucional, és a dir, sense portar les costures de l'Estat allà on no serveixen a la gent. La seva missió, utilitzant paraules del nou president del Parlament que van durar als seus llavis el temps que passa entre la seva primera i la seva segona declaració, és cosir una nova realitat: d'unitat des de la llibertat i de prosperitat des de l'esforç i el mèrit. De tornada a un lloc en què el dret ens pugui agafar.