Com una boira matinal d'hivern que no s'acaba d'aixecar mai del tot, me ronda pel cap la xiqueta brutalment violada a Igualada. No me la puc llevar del cap. A ella. A la seua família. Als seus amics. Als seus setze anyets. I l'únic miserable i insuficient consol és haver de desitjar que el traumatisme cranial que va patir fos previ a l'agressió sexual, per si això va fer que no se'n assabentés tant del que li feien a la resta del cos o per si així va patir menys, suposant que això siga utòpicament possible.

Tenim temor de sortir al carrer. Les amigues i la família no dormen tranquil·les fins que ja som a casa. Hem de vigilar les rutes que fem de nit per si aquell carrer és més fosc del compte. Canviar de vorera si te'n venen dos o tres de cara. Fer vore que parlem per telèfon si algú mig s'apropa sospitosament. No entrar completament a l'escala fins que no veem que el portal s'ha tancat del tot darrere nostre. No apagar el mòbil per si alguna necessita picar de matinada i assignar-los-hi un to de trucada diferent a elles perquè sone igualment, malgrat tindre el telèfon en silenci. Vigilar el got, no fos cas que t'hi posen alguna substància que et faça perdre el coneixement. O el control. O la vida.

Sortim d'un acte cultural. L'amiga amb qui hi he anat me demana si la puc acompanyar fins al cotxe, que ha aparcat una mica lluny i no hi vol anar sola i de nit. Hi anem colze per colze, com si això fos garantia de res, que a dos xiques alhora també mos poden atacar però, vaja, diràs que et sents una mica més segura. Al més mínim sorollet a la teua esquena lo cor te fa un bot. Perquè som valentes, sí, però no volem haver de ser-ho. Perquè lo primer que penses no és que et poden robar. Lo que penses és que et poden agredir sexualment. Ja de tornada ella em dixa al pis i, sense aturar el motor, no marxa fins que veu que soc a dins del portal. Tancat. I així tot. I així sempre. Sense tindre garantits los nostres drets bàsics. En risc.

Existix una impunitat estructural, per què hem de vigilar sempre les dones? Per què no són los hòmens els qui aïllen o denuncien als agressors?

Amb la colla d'amigues, quan una de natros viatja sense les altres i surt de nit —ja siga sola, en parella, a treballar o amb altres amistats— envia la seua ubicació al grup de Whatsapp perquè totes les altres sapiguem per on para. Si sortim juntes, al separar-mos i tornar cada una a casa seua, demanem —més aviat exigim— allò de: “quan arribes envia un missatge”. I si no ho fa, simplement perquè se li oblida o perquè s'ha adormit mentre l'escrivia, fins i tot hem trucat al 112. Que sí, que sí, que falsa alarma però és que això és un no viure i ho estem normalitzant de tal manera que m'emprenya. No senyors, això no és res paregut a normal. I natres som adultes però si penso en mes nebodes ja m'esborrono i reconec que si els hi passés res, no respondria de mi.

Resulta que hem de teixir sororitat femenina per a protegir-mos entre natros, les dones, les jóvens, les xiques, les noies. I sí, sabem i podem fer-ho però no n'hi ha prou perquè ells mos seguixen matant i agredint igualment i, sobretot, perquè llavors passa que la responsabilitat de cuidar-mos recau en les dones —damunt!— com si no n'hi hagués prou en ser la víctima. Per què no són los hòmens, los jóvens, los xics, los nois los que fan xarxa i aïllen aquell de la seua espècie que té comportaments perillosos, masclistes o sexistes? Per què la immensa majoria, callen o no denuncien prou o els hi riuen les gràcies o creuen que no n'hi ha per tant?

Existix una impunitat estructural perquè no: això no són casos aïllats. Que en lo que va d'any portéssem quasi un miler d'agressions sexuals o violacions (denunciades) no és un rovelló solt perdut al mig de la muntanya. És tota una collita de misèria i maltracte. No és excepció: ha esdevingut norma. Les dones sempre hem d'estar vigilant, amb lo retrovisor connectat, i els hòmens, què? per què no posen ja el fre de mà i aturen tota esta violència? i les institucions i els governants: quan pensen prendre mesures efectives? Més educació, més seguretat, més prevenció, penes més altes per als assassins i abusadors. No hi ha excusa.

Sí, no em trac del cap la xiqueta de Masquefa i, de tant en tant, quan la boira s'esbaïx un instant, qui em ve a la ment són los pares dels agressors. Deuen estar preguntant-se què han fet malament per a que haja sortit un fill amb este comportament. Com te recuperes? Com reeduques? Com ho superes? Com mos refem com a societat? Com erradiquem esta fastigosa pandèmia? No som un objecte sexual però el patriarcat encara mos hi considera i com que qui mou los fils del món és ell, lo patriarcat, seguim sent xifres d'una estadística que fa vergonya i fàstig.