Lo poder emmalaltix les persones, però com que no està considerat oficialment una patologia, no se li busca cura, i això que presenta una simptomatologia i una diagnosi prou visibles. Lo tractament fa de mal aplicar perquè normalment lo pacient no reconeix lo problema, per tant no es vol curar de res. Llavors, veus pels despatxos espectres arrossegant l'ànima, malalts de tant donar ordres i de voler que se’ls obeïsca acotant lo cap. Persones mediocres amb complex d'inferioritat. També persones intel·ligents que ho són tant que acaben sent capaces d'enganyar-se a si mateixes, de convèncer-se i d'intentar convèncer els altres que aquella que prenen és la millor decisió, que tenen la raó. Persones que passen de persuadir a manipular, de tindre el prestigi a preferir la fama.

Lo poder és una droga. Va directa a la sang i al cervell. Com més se'n té, més se'n vol consumir i llavors s'és capaç de fer mal a qui més s’estima, de fer el contrari del que es defensava i de trobar-hi, a més, les paraules exactes per a justificar-ho: que l'errada és teua per no entendre'ls bé, no pas d'ells per no explicar-se prou o per haver canviat estranyament de parer. Volen agradar sempre i entren en una espiral que els autodestruïx, sovint sense adonar-se’n, i d'altres se'n senten encantats. Es tornen malpensats i també sovint, mentiders. Viuen en mons paral·lels. Accepten pactes o prenen decisions que criticarien si estiguessen a l’oposició. S’allunyen de la seua gent de sempre i s’apropen a noves amistats perilloses i acaben creant un ecosistema propi que els engolix sense temps de digerir. 

Lo poder fa perdre perspectiva. N'hi ha qui s'emborratxa i passat un temps de ressaca ho supera. D'altres ja han esdevingut alcohòlics de difícil pronòstic. Lo poder té més força que els diners i que el sexe i si s'ajunten tots tres factors, llavors la malaltia esdevé quasi incurable. L’expresident d’Uruguai, lo gran Pepe Mujica, deia que el poder no canvia les persones, que només revela qui són en realitat i a Abraham Lincoln se li atribuïx la frase que diu que si de debò vols conèixer un home, dona-li poder. Siga perquè ja ho portaven a dins i el poder només los ho trau a la llum, siga perquè no eren així però han canviat, lo desig de control trau a passejar les ombres dels més brillants. Perquè tothom mos podem equivocar, la diferència es troba en lo ‘com’. Com gestiones l’errada, com tractes la teua gent, com te mires a l’espill.

Lo poder fa que les persones passen de persuadir a manipular, de tindre el prestigi a preferir la fama

Lo poder te regala les orelles, te rodeja d’una cort d'aduladors que t'ho aplaudix tot a ulls clucs, encegats primer i interessats després. Una cort de rates: són les primeres en abandonar el vaixell quan van mal dades. Si algú s’atrevix a plantejar-li al poderós la possibilitat d'escoltar més o la hipòtesi que s’haja pogut equivocar, llavors aquell algú és foragitat o decidix marxar, esgotat i decebut. Si aquells eren rates, mos trobaríem aquí davant d’un grill —el Pepito Grillo—, la consciència que li diu a Pinotxo que vigile amb lo nas i li recorda que, al cap i a la fi, és de fusta i en qualsevol moment podria ser cremat pel seu Gepetto

Ja ho va dir el comissari Jaime Barrado a l’última frase del documental Les clavegueres de l'Estat: “el sistema es tan corrupto que expulsa a los decentes. Perquè la corrupció no és només ficar la mà a la caixa. És també dixar-se segrestar el cervell pel poder i la seua eròtica i no voler que se'n pague el rescat, que allí dins s'està molt bé. És mirar per damunt l'espatla. Oblidar les raïls. Tractar amb arrogància. Desgastar els principis. Alimentar l'ego. Aleshores et planteges fins a quin punt és possible canviar realment les coses des de dintre si un cop hi entren, molts d'ells es mimetitzen amb lo sistema que havien promès canviar i que en realitat els ha canviat a ells. Els ha emmalaltit. L'alta política és una secta i, alguns des de fa anys, d'altres més recentment, s'han dixat abduir. Conviuen amb ella i el seu seguici, i lluny de voler-ne sortir s'hi senten còmodes. Una síndrome d'Estocolm que recorre els passadissos nobles. Ja ho va dir Manuel de Pedrolo: "Res no hauria de ser tan trist per a una persona intel·ligent com utilitzar arguments que no el convencen, però que li serveixen".

Montse Castellà
Opinió Ara que el foc s’ha apagat Montse Castellà