Lo vaixell se deia Virginia de Churruca i pertanyia a la Compañía Transatlántica. L'excusa del viatge fou l'entrega de la figura d'una marededeu de Montserrat. Era l'any 1960 i qualsevol iniciativa susceptible de catalanitat necessitava dissimular i una verge era, quasi sempre, sinònim de salconduit en temps d'aliança entre el franquisme i l'Església. Lo motiu real, però, fou reprendre les relacions entre la gent catalana de banda i banda del Mediterrani. Tornar a unir emocionalment i físicament Catalunya i Sardenya. Lo trajecte del creuer: Barcelona-l'Alguer. La llengua comuna: lo català. Lo nom del viatge: Lo retrobament.

Este estiu s'han complit 60 anys d'aquell moment històric que fou possible gràcies al fotògraf i historiador vallenc Pere Català i Roca, qui va fletar el vaixell i que té un carrer a seu nom a l'Alguer. A bord hi anaven prop de 150 persones representants del món cultural català, intel·lectuals i representants de la societat del Principat, País Valencià, Balears i Perpinyà. Era un 25 d'agost quan milers d'algueresos es van amuntegar al port per a rebre els seus germans catalans. Lo creuer era massa gran per poder atracar al moll i es va quedar ancorat davant la ciutat mentre els prop de 150 viatgers s'apropaven a la costa amb petites embarcacions. 

En un temps en què Franco havia anihilat la cultura catalana i prohibit l'ús de la nostra llengua, poder parlar-la sense temor a represàlies, amb tranquil·litat i puresa i a territori italià, és encara recordat amb emoció com una fita de resistència, compromís i germanor. Més encara si tenim en compte que alguns dels passatgers van ser "advertits" per la censura (i això malgrat la verge) i que la dictadura, tot i permetre'l, no veia amb bons ulls lo viatge. I és que lo català va ser la llengua dels carrers i famílies de l'Alguer durant més de 350 anys, entre l'arribada a l'illa de Pere el Cerimoniós (1354) i la desfeta de la Guerra de Successió (1714). Va ser llavors, amb lo Decret de Nova Planta del sinistre Felip V que la Barceloneta d'Itàlia, com es coneix la ciutat, va perdre els lligams i el contacte amb Catalunya però no la llengua, que els seus habitants van seguir usant, mantenint així la tradició dels seus avantpassats. 

Diu la teoria que perquè hi haja un retrobament ha d'haver-hi hagut un primer trobament. A la pràctica, però, no sempre és així

Lo mateix Salvador Espriu, arran del viatge que va fer a l'Alguer l'any 1959, li escrivia un poema al seu enyorat amic, lo poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel i li deia "si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de llevant a l'Alguer, i senties amb mi com és viu i arrelat i tan clar, aquest nostre parlar català de l'Alguer". Una mena de premonició, d'avantsala del viatge, físic i emocional, que es faria l'any següent, amb un vaixell carregat de dignitat. Lo poema, de fet, es troba esculpit en un monument de pedra que hi ha als bastions de Marco Polo, a la vora de la mar de l'Alguer. Mirant cap a ponent. Mirant a casa.

Fa pocs dies he pogut tornar a l'Alguer. Esta vegada no pas a fer-hi cap concert ni a treballar sinó a viure'l. A beure'l. A vore'l. A passejar-hi i parar l'orella. A abraçar les amistats. A sentir parlar alguerès, este català tan bonic i amb tantes similituds amb lo tortosí, lo català de l'Ebre. He tornat a caminar de nit per les seues muralles rodejades de fanals i carrers asfaltats amb guinguetes (còdols en alguerès). Ha sigut lo meu retrobament particular amb una ciutat que m'és casa, amb persones que em són coixí. I també hi he anat en vaixell i esta vegada amb la furgoneta: volia que conegués los seus camins i carreteres, perquè hi tornarem juntes. 

Diu la teoria que perquè hi haja un retrobament ha d'haver-hi hagut un primer trobament. A la pràctica, però, no sempre és així. Passa que, de vegades, apareix una persona o arribes a un lloc i sembla que ja els coneixies d'abans i, per tant, tot i acabar de trobar-te'ls, per a tu és com un retrobament. L'energia és coneguda. L'afecte ve d'antuvi. Lo moment és, en realitat, un retrobament. 

Ara, cada vegada que miro a llevant, des de les platges del Delta de l'Ebre, sé que allà al fons hi tinc los parents per part de llengua i me'ls vull molt. I si agafeu un mapa i comenceu a traçar una línia recta des de l'Alguer cap a Catalunya, voreu que la ratlla fa cap directament a Tortosa, a la desembocadura. Sense corbes, sense més illes pel mig. Només la Mediterrània. Lo vent va i ve directe sense obstacles, lliure, com l'estima, com la parla, com la vida. La seua llum i la seua gent t'atrapen. Com deia lo iaio d'una estimada amiga algueresa: menja, que te fa bé. Doncs, sí: mengeu-vos l'Alguer, vos farà bé.