És interessant conèixer una mica més algú fixant-te en les frases que ha subratllat a llapis en aquell llibre que et presta. Lo doblec menut a la cantonada superior de la plana. Los post-it de colorins als màrgens. Lo número de la pàgina encerclat. És com entrar en un petit temple sagrat. Lo temple dels sentiments que se li han remogut a una persona en llegir unes determinades paraules. Los pensaments que l’han assaltat, los records que li han vingut al cap. I al cor. Probablement diu més de natros del que mos pensem.

I si en lloc de ser lo llibre que algú altre mos ha dixat, fos un que natros mateixos hem llegit ja fa un temps? És com fer un xicotet viatge interior, furgar dins teu com qui fa un clot en terra amb les ungles i a grapats. Vore què t’interessava fa mesos, què t’emocionava fa anys. Potser tan sols fa uns dies. Adonar-te de les paraules que destacaves, dels punts de llibre que vas dixar volgudament allà on te’ls trobes avui. Endevinar-hi un estat d’ànim. Intuir l’època personal en què vas acudir a aquell llibre en concret. A vegades tu vas a ell. D’altres, ell et troba a tu. Segons com, se t’acumulen a la sala d’espera volent entrar tots alhora i no saps per on començar.

Estos dies de Nadal, segurament, tots hem aprofitat per a llegir una mica més del que la voràgine del dia a dia mos permet de fer habitualment. La força d’un destí, de Martí Gironell; Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols i El far, de Maria Carme Roca, han sigut la meua carta als Reis avançada. Ara que tornem a la normalitat i recullo els adornaments nadalencs i deso les novel·les a la lleixa dels ‘ja llegits’, repasso què en vaig subratllar, com ho vaig marcar. És poca ara la distància entre aquella primera lectura i esta relectura breu però és suficientment orientativa i sempre suggestiva. La relectura et permet reafirmar-te en allò marcat a llapis i tal vegada passar-ho ja a boli definitivament o baixar-ho de l’altar al qual ho havies exalçat. Un bon llibre és sempre un bon amic al qual acudir, no importa el temps que passe. D’ell sempre n’aprens i en ell sempre descobrixes alguna cosa nova que abans t’havia passat per alt i que fa que avui t’agrade més. Per contra, també pots considerar que les pàgines no han suportat prou bé lo pas del temps i iniciar una lenta desafecció.

Per a trobar-hi nova poesia que abans mos havia passat desapercebuda, per a retrobar-mos frases que estimem, per a recordar com érem, com llegíem somriures, per a poder esborrar allò que abans mos agradava

Així també podem rellegir les persones. Per a trobar-hi nova poesia que abans mos havia passat desapercebuda, per a retrobar-mos frases que estimem, per a recordar com érem, com llegíem somriures, per a poder esborrar allò que abans mos agradava (per això és important subratllar en llapis) i que pensàvem que mos agradaria sempre… Rellegir les persones i la seua història també per a descobrir que hi ha novel·les perennes i mirades que caduquen. Com aquella abraçada pendulant que ja no oscil·la com abans perquè lo punt de gravetat ja té unes altres coordenades. I com expressar com te sents sense fer un spoiler? Com explicar-te honestament sense desacreditar l’altre i a la vegada sense desprestigiar-te a tu mateixa? Llegir-mos amb lo tacte, estimar-mos amb lo llenguatge dels signes, desxifrar el codi, formar part d’un llibre o, millor encara, escriure’l.

Mentre busquem com iniciar el nostre propi capítol i el posposem, anem omplint la lleixa dels ‘ja llegits’ (que no sempre vol dir ja assumits o entesos) i mos queda lo consol de les paraules que altres han sabut trobar per natros i que els nostres dits han anat resseguint lentament, subratllant amb lo tacte invisible aquella línia com si estigués escrita en braille. Quedar-se amb una única virtut d’un ésser estimat és complicat, però les frases que no només han suportat la relectura sinó que han passat del llapis al boli són: de Maria Carme Roca a El far, “Tu ho hauries de saber, tu més que ningú, que el mar torna allò que no vol, una mort, una deixalla, un record… Sí, els records també. Aquests, sobretot, els escup”; de Martí Gironell a La força d’un destí, “No intentis persuadir amb les paraules, les coses es demostren amb els fets” i de Marta Orriols a Aprendre a parlar amb les plantes, “Anar-se’n requerix una litúrgia que ajuda a transformar els finals en nous començaments”. Desats afectuosament, llibres i persones, sobreviuran al pas del temps i la pols hi passarà de llarg fins a la propera relectura. Llegir és també una manera de desenyorar-se, i rellegir potser una forma de retrobar-se.

 

Montse Castellà
Opinió Calaixos Montse Castellà