Quan algú ha d’entregar l’article en dimarts té tot lo dia d’avui (dilluns) per a pensar com valorar les eleccions i tindre dades definitives i oficials. Jo, en canvi, benvolgudes persones que llegiu esta columna, estava calculadora en mà desullant-me fent sumes i restes mentre vatros probablement ja dormíeu. Total, que voldria fer-vos cinc cèntims d’una mirada de país i d’una altra ebrenca, sense saber-ho encara tot i aplicant una mica de sentit comú.

Si parlem de territori, les Terres de l’Ebre som l’anomenada quinta província i una vegueria oficiosa, però en unes municipals si volem saber les dades del nostre territori concret, hem d'anar sumant vots poble per poble (un a un fins a 52) perquè no es donen xifres oficials per comarques, només per demarcació. Faena de xinos! No hi ha informació oficial sobre els resultats de les quatre comarques ebrenques juntes (Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Ribera d’Ebre) diferenciades de la resta de la província de Tarragona. Sens dubte, una mancança que caldria resoldre per a futures ocasions. Això fa que no puga fer-vos una valoració acurada dels resultats perquè m’estava barallant amb mil numerets que ballen a la pantalla i amb lo rellotge acaçant-me.

D’altra banda, la unitat que els partits no prediquen prou, lo poble la practica tota. Ja no hi ha fidelitat de vot per partits, la hi ha per causes. L'elector, dins d'un ventall ideològic força coherent, vota en funció dels comicis de torn i pensant, sovint, en repartir el vot, més encara quan hi ha eleccions tan diverses i tan consecutives. La lleialtat ja no va de sigles i els qui encara s'hi aferren com a un ferro roent s'acabaran cremant les mans. I mentre els partits celebren victòries i fan valoracions a les seues corresponents seus parlant darrere d’un faristol ple de sigles, lo poble fa una sopa de lletres a les urnes.

Des del 2012 los catalans hem votat fins a 12 vegades, si hi incloem lo 9-N i l’1 d’octubre: no mos fan temor les urnes

A més, tampoc les inèrcies no van lligades. Junts per Catalunya, per exemple, pensava aprofitar la força de Puigdemont a Europa per a tindre bons resultats municipals i a Barcelona no ha estat així i ha perdut la meitat dels regidors. Sembla que s’hagen intercanviat los papers: sempre s’havia dit que a les municipals es vota la persona, però esta vegada això ha passat més a les europees i no per haver-hi dos urnes es vota lo mateix a les dos. Lo conegut com a vot arrossegat no s’ha donat tant com s’intuïa. De fet, jo mateixa he anat repartint papereta independentista a tres llocs diferents en les darreres setmanes. No soc de cap partit concret, soc d'una lluita. Vaig repartint lo vot. Per tant, que cap dels tres es pense que soc seua perquè, com diu la cançó: no soy de nadie, no tengo dueñooo!

En qualsevol cas, tota la misèria del món se resumix en una única paraula: covardia. Per a afrontar la realitat, per a combatre la injustícia (encara que "te pille lejos", eh, Errejón?), per a assumir les errades, per a saber escoltar les crítiques constructives. La covardia de fer mal a algú aprofitant-te d'una posició de superioritat, la covardia de no aguantar una mirada, la covardia de criticar gratuïtament sense tindre tota la informació o, pitjor encara, tenint-la. La covardia per a estimar algú, per a promoure un canvi. Qui no s'atrevix acostuma a restar sempre quiet. Això potser li assegura sortir a la foto, sí, però una foto on lo paisatge va variant com a teló de fons mentre lo protagonista envellix a poc a poc fins a desentonar amb l’entorn que el rodeja. La fotografia que mos dixa estes eleccions és una i en són moltes a la vegada. Majoritàriament, en resum i per sort, lo cert és que hi surt gent valenta que es va movent i paisatges que evolucionen i revolucionen. La foto podria ser la persistència mateixa, la pròpia participació i més que de percentatges diré només una cosa: des del 2012 los catalans hem votat fins a 12 vegades, si hi incloem lo 9-N i l’1 d’octubre (està prompte dit) i aquí estem, xiquets, dempeus i seguint trencant esquemes. No mos fan temor les urnes i lo mapa de la península continua tenint 3 colors: Catalunya, Euskadi i la resta.