No hi ha res com ser soltera perquè et vulguen aparellar. Si, a més, fa temps que públicament no se't coneix company, la rumorologia comença a assumir que deus ser lesbiana perquè pensar que simplement ets discreta en estos temes és massa demanar. Per si fos poc, ho fan usant la teua suposada tendència sexual com a insult, com si gitar-se amb un o amb una altra et fes millor o pitjor persona. Com si, suposant que fos cert, hi hagués cap problema en estimar algú del teu mateix gènere. Com si pogués ofendre qui vol i no qui pot.

Després, una volta superada l'obsessió per ajuntar-te amb qui siga i fer-ne safareig, arriba la fal·lera de fer-te mare, tingues o no marit, tot i que sense marit diuen les males llengües que no seria el més adequat, on vas a parar! Perquè, és clar, lo destí d'una dona és parir, si no sembla ser que no se sent prou realitzada. I això t'ho has de sentir a dir per gent que sol dur un crucifix a la mà i des d'una institució bimil·lenària i masclista que parla de la família i de la dona com si ells no practiquessen -suposadament- lo celibat. Es veu que hi ha gent que sap de tot i jo dec tindre la mala (o bona) sort de no formar part d'este selecte club.

Amb qui he de dormir jo cada nit és amb la meua consciència i després amb qui jo vulga i vós, senyorot, no n'hau de fer res

L'edat també és una variable a tindre en compte. No se t'acudisca ser mare massa jove perquè et diran insensata però si tardes massa no tens coneixement i si entremig has tingut més amants que anys, arromanga't perquè llavors tothom se creurà en lo dret d'opinar que si eren massa o pocs o jóvens o grans. Total, si fas perquè fas, si no fas perquè no ho has fet i el refranyer tampoc no hi ajuda gaire, que la cosa fa tant de temps que dura que fins i tot les dites populars també mos van a la contra: que si et quedaràs per a vestir sants -com si ser soltera volgués dir que només te queda l'opció d'anar a missa- o que si se't passa l'arròs -que si usessen la varietat bomba del Delta ja et dic jo que esta frase s'acabava ràpid-, com si jo hagués dit mai que volia paella, xèic! Dixeu-mos a les dones que féssem lo que volguéssem!

Qui vulga ser mare que ho siga i qui no, que no ho siga. Tan senzill com això. Quantes mares han hagut de respondre a la pregunta: i tu, per què has volgut ser mare? Jo, no en conec cap. S'assimila com a lo normal. En canvi -xèic, que pesats- les que practiquem activament la no-maternitat hem d'anar donant explicacions i mos hem de sentir per activa i per passiva (i per perifràstica, que diu aquell que vol ser president però no sap sumar) que per quin motiu no tenim fills, que alguna raó hi deu haver, que com és que no volem ser mares... i quan veuen que no et convenceran ni en trauran cap de les respostes que voldrien, llavors responen per tu i es creuen amb lo dret de dir-te que és una actitud egoista. I tu et quedes allí plantada, soltera, sense fills i sent una individualista. Així en un pim pam, au! L'insult sempre és lo recurs fàcil: lesbiana, egoista, meuca...

Lo desfici per cossificar-mos, per controlar la vida de les dones lliures no té aturador. Perquè sí, aquí és on radica la qüestió: en la llibertat

Són actituds grolleres i inadmissibles tan arrelades a la societat que fins i tot en ambients suposadament més respectuosos traspua esta misèria masclista. Lo dissabte a la retransmissió en línia de la gala dels Premis Goya es van dixar els micros oberts i es van sentir dos o tres hòmens -suposadament periodistes que seguien l'acte- que, bavosos ells, van sumar-se a la commemoració del 8 de març comentant los vestits i l'aspecte d'algunes actrius: que si "esta cobra seguro", que si "esta es un esqueletito", que si aquella "es puta, puta", que l'altra com que portava tot de tatuatges era "un putón verbenero" o allò de "la que no quieras, para mí", com si fóssem de la seua propietat. Això és lo que diuen quan se pensen que no els estem sentint. Fastigós. No vulgues saber la conversa de bar amb los amics perquè esta xarrada era mentre treballaven en un acte cultural i per a una televisió púbica. Ai, volia dir pública.

Estos hòmens llefiscosos, esta gentola, que mos denigren amb total impunitat i viuen més pendents de que fem les dones i de com ho fem més que no pas de viure ells la seua vida, fan més pena que ràbia i molta mandra. Amb qui he de dormir jo cada nit és amb la meua consciència i després amb qui jo vulga i vós, senyorot, no n'hau de fer res. Jo em visto com m'apetix, no com vostè vol. I m'enamoro de qui em dona la gana i beso els llavis que m'atrauen i tinc sexe si vull i si no, pos no, i a vegades sola i a vegades acompanyada, i què? I m'abraço amb qui m'estimo i desitjo les pells que em ve de gust, sense importar-me l'edat o el nom o quin número ocupa en la llista de conquestes. Lo desfici per cossificar-mos, per menysprear-mos, per controlar la vida de les dones lliures no té aturador. Perquè sí, aquí és on radica bona part de la qüestió: en la llibertat. Mos voldrien submises, obedients i a disposició de les seues necessitats. Doncs, no. Si vos avorriu pentineu lo gat però dixeu lo meu cos en pau.